dilluns, 30 de desembre de 2013

NIts fredes, de Ba Jin

El pobre Wang Wenxuan viu amb la seva mare i la seva dona que es barallen com a gat i gos mentre ell es va morint. M'entra a poc a poc, potser per la llunyania cultural que,ja en algun altre cas m'ha provocat una especial sensació de fredor. Però al final te l'estimes el pobre Wuang.

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=829

Mai havia trobat una crítica que parlés del tacte de la coberta...

L'edició és superatractiva. No te la pots treure dels dits. El tacte suau i una mica gomós de la coberta és impagable. El paper, amb un lleuger toc groguenc que li dóna un aspecte clàssic, és del gruix ideal. La lletra té la mida adequada... així, doncs, he de felicitar @Viena_ (http://xines.blogspot.com.es/2013/06/nits-fredes.html)

Els tres tenors al Jamboree


jazz  de primera al local més emblemàtic. 
http://www.masimas.com/jamboree/concerts-jazz/barcelona/els-tres-tenors
Diversos coneguts en escena.

dissabte, 28 de desembre de 2013

La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaià, de Josep Iglésies

La lenta reconquesta i repoblació per aquesta esquena d'ase que és la serralada prelitoral en aquests sectors desconeguts de Querol, la Llacuna, Ancosa...

Hi entenc perquè la Conca de Barberà es diu així i idees potents com els repobladors amagant-se en les petites valls i clarianes i aprofitant-se dels enclaus abandonats cent i dos-cents anys abans.

dijous, 26 de desembre de 2013

12 anys d'esclavitud

Un negre lliure dels estats del nord és segrestat i venut com a esclau i ha de treballar a les plantacions de Georgia. El seu nivell cultural li serà un obstacle i un ajuda al mateix temps per  resistir i per sortir-se'n. Llarga i de ritme lent em sembla que tampoc no aporta grans coses. Diguem que digna des del punt de vista cinematogràfic: guió, imatge, música... oscaritzable, doncs.

Inesperades vacances vimbodinenques

Montsant rogenc
El diumenge els pagesos cremen rostolls i el fum es barreja amb la calitja anticiclonica
El mar amb brillantors joganeres s'estén enllà per la seva immensa planúria
Priorat emboirat
Les Muntanyes de Prades vesteixen la Història de pobles abandonats i masos enrunats
L'ànima es disfressa per una estona de patriotisme amb el desig de fer-ne de tot això un país



https://picasaweb.google.com/108135886363860798918/SeleccioAlcoverMussara02?authkey=Gv1sRgCOGi9tKSkeqvbA#slideshow/5959836128514591378

diumenge, 15 de desembre de 2013

Acumulació de cultura

quatre encerts:

Woody Allen: Blue Jasmine; pel contrast entre dos móns oposats que comparteixen en el fons i evidentment les misèries de la condició humana.


Pissarro: pel plaer d'apropar-me i allunyar-me de cada quadre (posant-me i traient-me les ulleres) en un vaivé d'admiració  i per l'homogeneïtat de la proposta: m'agrada, almenys aquest cop que l'artista i el comissari m'estalviïn els sobresalts.

Raimon  a Mataró: que gran que és Raimon! les Cançons de la roda del temps, Ausiàs March, Com un puny... Quin cant d'amor a tot! Quina intel·ligència!


Espriu al CCCB: Només en veiem una part; val la pena ni que sigui nopmés per veure el nen Espriu fent el pallasso davant de la càmera.


buff, aquest blog està desbordat!


dimarts, 10 de desembre de 2013

Moo Pak, de Gabriel Josipovici

Aquest professor de literatura jubilat desgrana en un monòleg llarg passejat pels parcs i cementiris londinencs els seus pensaments sobre art, cultura, filosofia, sociologia, història i, evidentment , literatura i pretén aclarir-se en el seu camí cap al llibre que escriu: Jonathan Swift, els ximpanzés,  el llenguatge, els jardins...

Un llibre originalíssim que, com algú deia, subratllaries tot sencer.

Moo Pak* pasará a la historia (ese espacio en la historia que ocupan las grandes chorradas) como la novela en que servidor marcó, señaló o subrayó las citas más extensas. No hablo de las habituales citas de cuatro, cinco o seis líneas, sino de veinte, treinta o en algún caso concreto (y ateniéndonos exclusivamente a la versión digital en que fue leída) páginas enteras, esto es, quinientas, seiscientas palabras. Una locura. http://lamedicinadetongoy.blogspot.com.es/2013/04/sobre-moo-pak-de-gabriel-josipovici.html

D’apologies de la lectura se n’han fet moltes, però n’hi ha poques que funcionin o que resultin convincents. Qui no té ganes de llegir no llegirà, per més que, una mica d’esma i sense gaire esperit crític, reivindiquem la importància cabdal de llegir «els clàssics», així, a l’engròs. Em penso que els lectors que arriben a Moo Pak no en necessiten, d’aquesta mena d’apologies, però, per si fes falta, diré que en aquesta novel·la hi he trobat una de les descripcions més boniques que recordo del lloc que la lectura pot ocupar en una vida, de la relació íntima i continuada que es pot establir entre un lector i els seus autors més estimats. És una veritable amistat, ens diu el llibre, una conversa prolongada, i en vaig tenir prou amb les primeres pàgines de Moo Pak per saber que em moria de ganes de capbussar-m’hi, que volia formar part d’aquesta conversa.

diumenge, 8 de desembre de 2013

Juan Carlos Monedero: Curso urgente de política para gente decente

 I ara cites directes:

La política es el lugar donde vamos a decidir cuánta desigualdad estamos dispuestos a soportar.

En la ciencia política, objetividad, toda. Neutralidad, ninguna. Quien no sea objetivo traiciona la ciencia política. Quien diga que es neutral, miente.

La única solución con un mínimo de futuro es decrecer.

El capitalismo condena a dos tercios de la humanidad a la exclusión, la marginalidad y la violencia. El capitalismo está moralmente, pues, por debajo de los chimpancés.

Tenemos la tendencia a la cooperación -de ahí que nos sintamos bien ayudando- pero hay marcos sociales que fomentan el depredador que también nos habita; el modelo neoliberal, sin ir más lejos, que convierte la sociedad en un campo de batalla de todos contra todos.

Para hablar de política también conviene coger papel y lápiz, leer despacio y sacar después, sólo después, las propias conclusiones.

dice Anselm Jappe (...) en la senda de Walter Benjamin (...) "es la catástrofe la que está programada, no la emancipación; las cosas abandonadas a su discurrir espontáneo únicamente conducen al abismo. Si hay "leyes de la historia", éstas van siemre en el mal senido; la libertad y la felicidad humanas no son nunca su resultado, sino que siempre se logran contra ellas.

en resum: qualsevol cosa menys quedar-se quiet.
(continarà)

dissabte, 7 de desembre de 2013

Monedero

Participar és feina

Comparteixo la idea de Juan Carlos Monedero. La subscric i l'amplio i la dedico als que critiquen la política (i es queden a casa tan satisfets, és clar, gaudint del benestar que les lluites polítiques de tants anys , de tants segles els han concedit) : política és sortir de casa a 2/4 de 10 del vespre per anar a una reunió en comptes de quedar-se escarxofat al sofà (això sí rient del gags de Polònia), política és llegir i redactar documents, en comptes de llegir novel·les (o poesia si ho voleu), politica és manifestar-se un dissabte al matí (en comptes d'anar a la platja  o a passejar pel Montseny), política és fer cartells i pancartes i dedicar el divendres (o el dissabte, o el dijous tornant -cansat- de treballar) a penjar-los, política és barallar-te i emprenyar-te amb el que no pensa com tu ni fa les coses com tu,  sobretot si només és per una petita minúcia que en el fons no és gaire important (en comptes .... bé, no en comptes de sinó  a
més d'emprenyar-te amb el teu company de feina, amb el teu cap o amb el teu familiar per normalment minúcies del mateix estil).

Participar és feina. Fer política és dur.

Els partits (alguns) i els polítics (alguns) és un altre tema.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Inés y la alegría

La Historia inmortal hace cosas raras cuando se cruza con el amor de los cuerpos mortales. 


"Després de l'èxit del lector de Julio Verne torno a Almudena Grandes. Inés y la alegría. De moment descobreixo dirigents comunistes que no sabia ni que existien i que tenen vídeos sencers penjats al youtube"
                       x          x          x
"Amb Inés y la alegría em submergeixo en l'episodi històric de la invasió de la Vall d'Aran pel maquis comunista. Internet i la biblioteca del pare m'ofereixen múltiples versions i interpretacions d'allò que tal vegada s'esdevingué: no només no coincideixen sinó que algunes es contradiuen del tot. Història autèntica, doncs."
                        x          x          x
" Per mi s'equivoca absolutament a plantejar una última part que és com un epíleg i que es fa interminable"

Però globalment un llibre esplèndid. Em quedo amb més ganes d'Almuden Grandes


el vídeo sobre Jesús Monzón que em fa conèixer aquest personatge sorprenent que desconeixia del tot