dilluns, 23 de juliol de 2007

María Bayo

Fantàstica María Bayo a Cantonigròs i impressionants especialment els bisos de les canciones negras de Montsalvatge.


ninghe, ninghe, ninghe tan chiquitito,

El negrito que no quiere dormir.
Cabeza de coco, grano de café.
Con lindas motitas,
Con ojos grandotes como dos ventanas que miran al mar.

Cierra los ojitos,
Negrito asustado,
El mandinga blanco te puede comer.
¡Ya no eres esclavo!
Y si duermes mucho
El señor de casa promete complar traje con botones
Para ser un "groom".
Ninghe, ninghe, ninghe duérmete negrito,
Cabeza de coco, grano de café.

Ni

dissabte, 21 de juliol de 2007

Tavertet: el meu àlbum de fotos


cliqueu aquí
es podrien editar una mica, però mira: tal com raja; la pròxima tanda serà un especial cingles

Vides paral·leles

Montaigne em porta a Plutarc (ja quasi no es pot anar més lluny, l'estiu que ve hauré de llegir Homer...). Sembla un plantejament modern el d'aquestes biografies comparades: amb les dues primeres potser n'hi ha prou: m'agrada llegir la seva versió de les històries de Teseu i de Ròmul i em fa gràcia aquesta barreja d'escepticisme i creença respecte dels mites; devia ser freqüent en l'època segons expliquen.

Plutarc i les Vides paral·leles a la Wikipedia

dimarts, 17 de juliol de 2007

Religió, cultura, diversitat...


Un llibre que m'ha deixat pensar una mica: Elogio de la diversidad de Ramin Jahanbegloo, un filòsof iranià (passat per Harvard i Nova Delhi).
Hi planteja la necessitat d'una tolerància interreligiosa per aconseguir una cultura democràtica i pacifista a nivell global.
Crític amb la cultura de la mort instal·lada en els sectors extremistes islàmics però també amb cert dogmatisme occidental que de totes maneres no acaba de definir (o sóc jo que instal·lat en aquest dogmatisme no el sé llegir?) aborda el problema bàsic de fins a quin punt la concepció dels drets humans és susceptible de convertir-se en un sistema de valors morals universals o si és fruit d'una determinada situació històrica i representa una intromissió en els valors tradicionals d'altres cultures.
Planteja l'esperit tolerant d'Al_Andalus, com l'exemple a seguir per a una convivència de civilitzacions i la no violència gandhiana com a criteri moral que caldria assumir a nivell mundial.
Plana per sobre tot el text el dilema difícil de resoldre de com es pot aconseguir una aproximació entre cultures i civilitzacions (que la globalització està duent a terme sense demanar permís) sense anar al mateix temps cap a una homogeneïtzació que faci desaparèixer les cultures minoritàries i elimini una diversitat que segurament és necessària per a la mateixa supervivència de l'espècie.

Buf! Déu n'hi do com a tema de pensament per a les vacances!

Al blog de Rafael Robles hi ha un post sobre el llibre molt en la mateixa línia (més extens i amb algunes "perles")

(Entrevista a El País amb Ramin Jahanbegloo)

dilluns, 16 de juliol de 2007

Alta i baixa cultura

A Escola Catalana, la revista d'Òmnium Cultural que sovint és molt interessant, descobreixo un article d'Isaac Gonzalez sobre alta cultura i baixa cultura. I m'agrada la definició de "baixa" (s'ha de posar entre cometes és clar) cultura com la que busca simplement l'entreteniment i es difon de manera comercial i una "alta" que busca més l'expressió i l'impacte cognitiu que queda reduïda a cercles d'un determinat nivell social (i per tant cultural) perquè requereix una iniciació i el coneixement de determinats codis. Interessant el comentari que aquesta cultura minoritària és la que s'enduu la majoria de subvencions! (hauria de ser d'una altra manera?)
Cert com diu que determinades manifestacions culturals d'origen molt popular poden acabar convertides amb el pas del temps en producte de consum per a minories, com el jazz o la música folk o fins i tot el flamenc.
La tesi de l'article és que aquesta és una bretxa que dificulta cada cop més de manera subtil l'ascens social de determinats sectors de la població.

diumenge, 15 de juliol de 2007

Tavertet, juliol,


llevar-se sense rellotge
hores llargues de lectura que permeten els clàssics per als quals no hi ha mai temps
al matí un cafè a Cal Miquel per llegir el diari
a la tarda un cafè a Cal Miquel per rellegir el diari
camí de la font de la Vena la fageda es mostra amb la seva teranyina horitzontal
des del cingle el sol ponent fa néixer les ombres i dibuixa valls i torrents sobre la catifa de les Guilleries
sortir després de sopar i oh miracle! la Via Làctia! (però existia encara?)
i al llit el silenci és només el seu ressò a l'oïda

i un fantàstic pèl d'avorriment

una bonica web d'en Rafael Sevilla sobre Tavertet

El comte de Montecristo


un monument de lectura

un record borrós en alguna pel·lícula d'infància d'un home que fuig d'una presó fent-se passar per un cadàver...

la història de la venjança d'Edmon Dantès

(Marsella, la presó, l'illa de Montecristo, la Roma dels bandolers, el París aristocràtic del segle XIX, enverinaments, drogues, poder, diners, segrestos, cotxes de cavalls tota l'estona, alguns protagonistes catalans!, suïcidis, casaments trencats, bandits... i un home que es creu Déu i que al final dubta)
fantàstic poder llegir un llibre així en una setmana. I això que les primeres pàgines em van semblar molt fluixes i decebedores!
I en alguns moments la pell de gallina (i això tan fisiològic quan no és una metàfora no enganya)


si us el voleu llegir telemàticament... http://bibliotecas.reduaz.mx/libros-e/libros/Alejandro_Dumas-El_Conde_de_Montecristo.pdf

dilluns, 2 de juliol de 2007

Robertson Davies: El cinquè en joc


Un llibre-vida (és un gènere això?)
un nen s'enganxa a una dona que queda boja per una bola de neu...La seva vida gira al voltant d'aquest personatge i d'altres dos: l' amic triomfador i un prestidigitador. Bona perspectiva l'informe per a un director desconegut.

Per cert: per què la primera línia de la contraportada explica allò que passa al penúltim capítol del llibre? O és que l'autor no pretenia que la novel·la anés a més, que només les últimes pàgines donessin la perspectiva global del perquè explica el que explica... (no us llegiu mai les contraportades!)

así renace un escritor

diumenge, 1 de juliol de 2007

Manon


Manon de Massenet era l'òpera preferida de l'àvia Montserrat (no crec que hagués anat gaires vegades al Liceu però sí que la recordo a la butaca del carrer Madrazo escoltant òpera a la ràdio i criticant la Caballé)

El Liceu sempre és una passada. I des de la fila 12 de platea és una meravella. Quatre hores gens gens pesades al contrari un plaer constant. Posada en escena espectacular; àries precioses molt ben cantades. Res més a dir. Gràcies, Lali.