El libro de Rachel, de Martin Amis

 Martin  Amis em va cridar l'atenció amb la seva autobiografia i m'ha fet gràcia llegir la seva primera novel·la. Provocadora i representativa de la joventut dels 60s, 70s britànics

Inteligente, frívolo, descarado, narcisista incluso cuando le sale un grano en la nariz, Charles Highway, el narrador y protagonista de esta excelente y divertidísima novela, es un joven que, a falta de ritos de paso institucionalizados, se inventa uno por cuenta propia. Cuando está a punto de cumplir los veinte años se da cuenta de que todavía no se ha acostado con ninguna mujer, aunque lo haya hecho con montones de chicas de su edad, y decide que su obligación ineludible es tener esa experiencia a modo de despedida de la inmadurez.


Pero Charles Highway, niño prodigio y neurótico precoz, es un joven con altas aspiraciones literarias, y lo que pudo haber sido un ligue más se le convierte en una complicadísima operación autobiográfica y autoanalítica que da, como resultado final, este Libro de Rachel. Un libro en el que tienen cabida desde la revolución sexual, los años setenta y el rock hasta el conflicto de generaciones y el propio mito de la juventud, todo ello observado desde un punto de vista satírico y escéptico. A esta actitud rabiosamente moderna se unen una prodigiosa naturalidad y un gran talento literario, que convirtieron la publicación inglesa de esta obra en un auténtico acontecimiento.

https://www.anagrama-ed.es/libro/compactos/el-libro-de-rachel/9788433914897/CM_158

Sofà maig

Pel·lícules:  

Münter i l'amor de Kandinsky, de Markus Rosenmüller 

Shortbus, de John Cameron Mitchell 

La misteriosa mirada del flamenco, de Diegi Céspedes

Nouvelle vague, de Richard Linklater 

La voz de Hind , de Kaouther Ben Hania 

Sèries 

El cas deLaura Stern  

Normal people, 

La mesías 

Un hombre mejor, 

Sofà febrer

 Sèries:

Querer  

Anatomia de un instante  

Pel·lícules:

Amar bajo los espinos , de Sabar Bonda  

Eyes wide shut de Stanley Kubrick. 

Teoria del joc, d’Arià Paco.

Lliçó d’antropologia sobre les relacions amoroses (poliamoroses es clar) i sexuals de l’actual postadolescència, dels vintarros de la pandèmia. Els seixantarros no els podem entendre es clar, però em penso que ni s’entenen entre ells.

Ernest, el protagonista, quiere narrar el deseo para alguien a quien ama, pero es incapaz de hacerlo sin caer en la autojustificación o la culpa. Convoca, pues, a una nueva voz, un narrador que explica su historia por él. Con este recurso, el lector descubre la historia del protagonista, desde el despertar sexual hasta la juventud en que se enamora de Aurora, con quien mantiene una relación que implica otras personas, como Gisela, madre de familia. Con el transcurso de su vida, el narrador refleja dos décadas de su generación (advenimiento de redes sociales, feminismo o discursos sobre el poliamor) desde el punto de vista del deseo masculino y heterosexual. “Cuando hay un cambio de valores en la sociedad, aparece el espacio de la literatura” afirma Paco, que se ha mostrado reacio hablar demasiado sobre la novela, “antes que escritor soy lector, y he escrito el libro que quería leer”, es decir, uno que aborda cuestiones sobre seducción y sexo cuando la masculinidad se está repensando. https://elpais.com/espana/catalunya/2025-01-20/aria-paco-gana-el-premi-llibres-anagrama-con-la-novela-teoria-del-joc.html?event_log=go

Arià Paco és un home que té ganes d’abordar els problemes de la seva generació. Si a Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam) l’escriptor feia un retrat de la societat globalitzada, amb personatges que marxaven a estudiar a fora i tornaven a la ciutat natal, ara amb Teoria del joc, premi Llibres Anagrama de novel·la, Paco se centra en l’educació sexual i afectiva dels protagonistes, marcada pel sentiment de culpa. En un context actual on l’última onada feminista ha condicionat la manera com entenem la sexualitat i el gènere,  el llibre de Paco ofereix paradoxalment un punt de vista poc explorat últimament, com és el de l’home heterosexual. https://www.nuvol.com/llibres/aria-paco-com-mes-es-polaritza-tot-mes-es-el-moment-de-la-literatura-423970

https://www.rtve.es/play/audios/son-4-dies/entrevista-aria-paco-autor-teoria-del-joc-premi-llibres-

anagrama-novel/16546156/https://youtu.be/tTl4N8kqzDk?feature=shared

Filmin juliol 2024

Falling, de Vigo Mortensen 

Mientras seas tú , de Claudia Pinto

How to have sex , de Molly Manning Walker

Grupo salvaje, de sam Peckinpah

Sèries: 

Els Bridgerton

Prisoner

Hasta que te mate

Filmin desembre

 Broker, de Hirokazu Kore-eda 

·

Nunca llueve en California, de Jamie Dack

 

Creatura, d'Elena Martín Gimeno 

Un asunto de familia de Hirokazu Kore-eda

Gent normal, de Sally Rooney

Està bé llegir-lo després del Mishima. La iniciació en l’amor i el sexe, amb una diferència  de 70 anys i milers de kilòmetres no només geogràfics sinó també culturals. Com m’agrada el començament, l’amor dels millenials, en diuen. A lo vulgar serien dos “follamigos”, no? La traducció en diu amics-amb-drets Contradiccions socioeconòmiques interessants barrejades amb la contradicció de rols de gènere. Ella, encantadora!

...

Sí m'ha agradat molt! "He acabat Gent normal i m'ha semblat sublim! Personatges de carn i ossos que emocionen i fan patir a part de lliçó magnífica sobre la psicosociologia amorosa actual. Quin plaer!"

L'han feta en sèrie, no sé si tinc ganes de veure-la. M'he fet tan meus aquests dos!

En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut. També és el fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta.
Gent normal és una història delicada sobre com una persona pot transformar la vida d’una altra. És també una novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot,
quines relacions de poder i domini s’estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i seductora, perspicaç i atrevida.
https://periscopi.cat/llibre/antipoda/gent-normal

La percepció de l’amor que se’n desprèn no és com en els antics mites –com ara Tristany i Isolda– d’un amor etern sinó un amor imperfecte, intermitent –ara entro, ara surto–, igualitari, fluctuant, dialèctic, tendre, en què l'enamorada és capaç d’admetre que el seu company pot viatjar als Estats Units per seguir un curs de creació, i ella, mentrestant, restar a Anglaterra. La vida encara és prou ampla per a tot, i més. La volatilitat juvenil.

Aquest desenllaç, obert, de via ampla, és una de les felices obertures de les tensions de la novel·la, que és un desplegament d’arguments, raons i conductes. Ara bé, l’obra conté un fons amarg, de gelatina, fluida, inquietant, de què la narradora s’enlaira amb un escreix d’intel·ligència verbal treballada en els debats orals universitaris.

https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/46235/conversio-i-amor-a-la-irlanda-contemporania-gent-normal-de-sally-rooney

The tale, de Jennifer Fox

Un guió que em sembla esplèndid per tractar el tema de l'assejament sexual. Fantàstica la intriga amb què acompanyem el descobriment dels fets en la memòria de la protagonista i aquest desdoblament de personatges que s'enfronten a ells mateixos. Pederàstia, sí, tractada sense embuts, jo diria que amb prou delicadesa. la Laura Dern està sensacional.

Reencontrada con un pasado que había logrado aislar con cierto éxito en una esquina de su cabeza, Jennifer (a la que aquí da vida una excelente, para variar, Laura Dern) se decide a volver a explorar los hechos, partiendo primero del cuento que escribió en su día para sobrevivir a lo sucedido y echando mano después de fotos, cartas y declaraciones de gente que la rodeaba en aquel momento. Esta vez, el objeto del documental es su propia vida.https://www.blogger.com/blog/post/edit/1123974945222554755/4840900259976206799

Men have excused, explained, downgraded, or denied their experiences for far too long, and it’s now Fox’s prerogative to tell her story as she sees fit, building to a confrontation with Bill in the present (now played by John Heard) that isn’t as cathartic for us as it must have been for her — but again, “The Tale” is her story, and we might just be surprised how many other women do identify.https://variety.com/2018/film/reviews/the-tale-review-laura-dern-1202670927/

Lolita, de Nabokov

de moment diré, això que Lolita és qualsevol cosa menys una novela eròtica. que els dos personatges són espaterrants i que val la pena de submergir-s e en la descripció d'aquestsa passió que acaba com diuen els crítics convertint-se en amor.

He de reconèixer que em costa molt entendre qui és el "dolent".

I després, divertit veure els canvis que hi va fer Kubrick a la pel·lícula.

Nabokov, asegura la escritora Marta Sanz, “invitó a reflexionar sobre el significado de lo obsceno y sobre nuestra propia hipocresía( ...)tras llegar a las librerías (el libro) generó una estela de escándalo y acusaciones por desafiar tabúes y poner a la sociedad ante el espejo de deseos oscuros.”. (/cultura.elpais.com)
I és veritat que d'entrada sobta com és d'absolutament incorrecta políticament la trama i el llegeixes i quasi el folraries i penses que t'hauries d'amagar d'algunes amigues i conegudes. Després, però, et dóna argumetns per justificar-ne la grandesa literària, que vol dir humana evidentment.