dijous, 22 de març de 2012

El poni roig


Quatre contes de Steinbeck, després del meu entusiasme per aquest autor l'any passat. Són relats de joventut, curts, sobre el mateix personatge, el nen Jody, i la seva vida en el ranxo i la seva relació amb els cavalls. Relats senzills però amb tota la intenció i amb un punt d'originalitat en la trama que els fan seductors.

No sóc tan bo com per valorar d'aquesta manera la traducció però sí que sóc el suficientment bo per detectar traduccions dolentes; per tant em permeto afegir el comentari d'Enric Iborra.:

El motiu fonamental d’haver corregut literalment a comprar i a llegir El poni roig és que la traducció la signa Joaquim Mallafrè. Sí, el traductor al català de l’Ulisses i de Dublinesos, del Tristam Shandy i del Tom Jones. Per a mi, un llibre traduït per Mallafrè serà sempre de lectura obligatòria, encara que ja me l’haja llegit en anglès. L’aparició d’una traducció de Joaquim Mallafrè hauria de ser saludada en el nostre món cultural amb traca i mocador.

Per cert, tot el comentari de l'Enric Iborra és molt bo i porta un vídeo d'en Mallafré llegint un fragment del llibre que no puc deixar d'adjuntar. Tot plegat fan venir ganes de llegir-lo i fins de rellegir-lo.

dimecres, 21 de març de 2012

Los idus de marzo


George Clooney presidenciable. per a forofos (o forofes...) i els merders i els intringulis de la seva campanya.

No aporta gaire cosa, encara que com a thriller és entretingut. Una frase: has fet l'únic que no pot fer mai un president: tirar-te una becària.

dimecres, 14 de març de 2012

Un cap de setmana, dos cines



I cap genialitat
al Verdi tres dones tres, entre les quals la Maribel Verdú disfressada de lagarterana pels Monegros, belleses edulcorades, històries falses (una tonta romanticona de començaments del segle XX, violada dins del túnel de Canfranc) (postguerra inexplicada entre el cierzo) (càncer en les increïbles manifestacions saragossanes de la transició) En fi: de tu ventana a la mía.

I després Le Havre, una mica millor sí, però ho sento Núria i Marta em costa d'entrar en aquest to ingenu-poètic-Amélie que tractar el tema de la immigració. i aquest nano és tan atontat... hi havia una altra pel·lícula amb temàtica idèntica que em va agradar molt més.

dissabte, 10 de març de 2012

Jo confesso


Confesso que he llegit el Jo confesso del Cabré (que barato, Martí!), aquestes memòries d'un antiquari-violinista-professor i que he aconseguit acabar-lo. La veritat és que fins a la meitat amb força interès però que després ha decaigut força. Massa coses, massa temes, massa pretensions em penso: els nazis, la inquisició, el Mal, la família, la música, la universitat, l'Alzheimer... ja sé que a la vida tot va junt però com en altres novel·les d'en Cabré el conjunt es fa poc creïble.

Això és curiós:
Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació. http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html

i al mateix lloc:
Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.


diumenge, 4 de març de 2012

El cavall de Torí

Com més estona passa més esplèndida em sembla; la incomoditat és evident, la lentitud i la repetició pesen és clar. Però aquesta és una pel·lícula insòlita que produeix una experiència entre artística i mística, entre estètica i apocalíptica (visca les esdrúixoles avui). Un home, impedit d'un braç, la seva filla silenciosa i sotmesa i el cavall i l'huracà. I la pobresa. la misèria absoluta de menjar una patata al dia. I cada dia igual que el següent, però no: pitjor. Un blanc i negre impressionant i una música minimalista només interrompuda pel vent, sempre el vent... I el pou, i l'estable, i els arreus del cavall, i el vestir-se... de quina manera es fa mirar tot. i de sobte tot s'atura encara més: és la finestra!
havíeu vist alguna vegada un trailer així?

dissabte, 3 de març de 2012


Niño-Becerra a VdM

Les preguntes (que no vaig fer és clar): però la crisi no té culpables? no n'hi ha que s'han enriquit amb el model que ens hi ha portat?

O : si la política va tres passos per darrera de l'economia, amb quins criteris es dirigiran les actuacions que s'han d'emprendre? És la tecnocràcia realment apolítica?