dimecres, 26 de febrer de 2020

Sabrina, Nick Drnaso



'Sabrina', el gran retrato en cómic de la paranoia conspirativa de EEUU

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20190228/entrevista-nick-drnaso-comic-sabrina-7329245

Una joven de 27 años desaparece. Pero no es su secuestro, o su posible asesinato, la búsqueda del culpable ni los motivos del crimen lo que importa en 'Sabrina' (Salamandra Graphic), sino la devastación que su ausencia causa en las vidas de su hermana, su novio y un viejo amigo de este, tres víctimas colaterales que ven impotentes cómo las redes sociales, internet, los medios de comunicación sensacionalistas y la opinión pública se ceban en su desgracia y explotan el morbo mientras ellos experimentan en carne propia cómo cualquier desconocido se siente con derecho a opinar, juzgarles e, incluso, amenazarles. Desasosegante, tenso y asfixiante reflejo de la actual sociedad americana, la de las 'fake news' y las teorías de la conspiración, sobre todo las nacidas después de los atentados del 11-S, este segundo cómic de Nick Drnaso (1989, Palos Hills, Illinois) hizo historia el año pasado al convertirse en la primera novela gráfica nominada al Man Booker, el prestigioso premio literario a la mejor novela en lengua inglesa (que en casi medio siglo de historia han ganado autores como John Banville, Margaret Atwood e Ian McEwan).

dimarts, 25 de febrer de 2020

Dos amics, d'Ivan Turgènev

De Tolstoi a Txèkhov i despŕes aquest relat (nouvelle?... novel·la curta?... - a Ciutat maragda discuteixen l'existència i els avantatge del gènere-) que m'agrada molt. Una hostòria senzilla de dos amics molt diferents i que un li busca dona a l'altre.





Una petita joia d'un dels grans autors de la literatura russa


Viazovnín, un home de món que de mica en mica ha anat perdent la seva fortuna, decideix tornar a la finca familiar, on es fa molt amic del seu veí Krupitsin, tot i que tenen poc en comú: mentre que l’un és culte i elegant, l’altre és descurat i poc instruït. Els dos amics deixen passar els dies mandrosament, fins que Krupitsin aconsella Viazovnín de posar ordre en la seva vida a través del matrimoni, i s’ofereix a presentar-li unes quantes candidates que bé podrien merèixer la seva consideració. Però com podrà encertar la tria? I sobretot, què suposarà l’entrada d’un element femení en la seva amistats, fins aleshores de pedra picada? 
https://vienaedicions.com/book/dos-amics

La vida de Txèkhov, d'Irene Némirovsky

 

Nemirovsky fugia dels nazis i encara pensava en Txèkhov (0'havia de guanyar la vida és clar) i n'escrivia una biografia preciosa. 

Publicada pòstumament el 1946, la biografia de Txèkhov escrita per Némirovsky revela la proximitat que l’autora tenia amb la sensibilitat del gran escriptor rus. Així, ens restitueix Txèkhov en tota la seva veritat, amb les seves alegries, patiments i esperances, amb tota la seva humanitat i sensibilitat excepcional. Anton Txèkhov (1860-1904) va conèixer totes les dificultats de la vida. Una infantesa “sense infantesa”, com deia ell mateix, la violència del seu pare, fill d’un serf, l’escriptura com a mitjà de mantenir la família, la consciència aguda d’una condició miserable, la carrera de metge i el desig de guarir la tristesa. Però va ser també un exemple de coratge, d’obstinació, de treball. Tot i que la fama com a escriptor li va arribar de jove, la dissort, en el seu cas en forma de malaltia, li va escapçar massa aviat la vida. Com a la mateixa Némirovsky.http://www.elsllibresdelavenc.cat/?p=2325

divendres, 14 de febrer de 2020

Asylum i He visto ballenas de Javier de Isusi

Els Reis de la Núria em porten Asylum i com ella diu, estava cantat que m'agradaria. M'agraden molt aquests dibuixos de llapis i aquarel·la i la història de tercera edat i refugiats és molt maca. Després busco de nou de Isusi i el trobo en aquesta història sobre presoners d'ETA i del GAL que encara m'agrada més.

Asylum
He visto ballenas

La última que ha contado, He visto ballenas (Astiberri), fue una de las primeras incursiones del cómic español en el conflicto vasco, sus desgarros y la vida después de la violencia. “Uno de mis objetivos era que pudiera leerlo gente de sensibilidades opuestas. A gente con familiares en la cárcel y a gente que ha vivido con escoltas les ha gustado muchísimo y esa es una de las mayores satisfacciones que he tenido”, cuenta. Gracias a este álbum fue el único español que compitió en el Festival Internacional de Angulema de 2015 por el premio a la mejor obra. No se le ha subido a la cabeza. “Los autores de cómic somos unos francotiradores locos. Un dibujante de cómic está más cerca de un artesano que de un artista, es un fabricante de historias”.
https://elpais.com/cultura/2015/07/22/actualidad/1437598476_641430.html


Con la actual crisis de los refugiados han aumentado los sentimientos xenófobos contra los extranjeros, pero no podemos olvidar que no hace tanto tiempo que fuimos los españoles los que llamamos a las puertas de Europa y América en busca de refugio, a raíz de la Guerra Civil. Algo que nos recuerda el cómic Memorias compartidas (CEAR-Euskadi/Astiberri), de Javier de Isusi (Bilbao, 1972).http://www.rtve.es/noticias/20170222/asylum-comic-recuerda-espanoles-tambien-fuimos-refugiados/1490664.shtml






Oscuridades programadas (Rolling Blackouts) , de Sarah Glidden

Una bona novel·la gràfica sobre periodistes que se'n van a l'Orient Mitjà. Dibuixos molt bonics d'aquesta Sarah Glidden


La dibujante estadounidense Sarah Glidden acompaña a dos amigos reporteros —fundadores de una organización de periodismo sin ánimo de lucro— en un viaje por Turquía, Siria e Iraq con el fin de descubrir historias que ilustren el efecto causado por la guerra de Iraq en Oriente Próximo en general, y en los refugiados en particular. Al trío se une un amigo de la infancia y exmarine, cuyo servicio en Iraq aporta un punto de vista inesperado y a menudo desconcertante, tanto para las personas que van conociendo en el camino como para ellos mismos.https://salamandra.info/libro/oscuridades-programadas-cronicas-turquia-siria-e-irak

dimarts, 11 de febrer de 2020

L'illa del tresor, de R. L. Stevenson

I pel camí L'illa del tresor. Per retrobar John Silver i el capità Flint després que m'ho he pàssat tan bé amb Black sails a Netflix

dimecres, 5 de febrer de 2020

Dona al punt zero, de Nawal El Saadawi

(això no és Dòria, això és Marta que me'l traspasa confessant-me l'impacte)

La prostituta que abans de ser executada confessa des de la presó a la psiquiatra/metgessa/periodista (?)  que la visita, assegudes les dues al terra fred de la cel·la, la seva vida de filla, neboda, dona, amant, treballadora, prostituta i enamorada, sempre dominada per un home, sempre explotada.

És Egipte, però és a tot arreu i sempre, o quasi.


A sus 86 años, de los que Nawal el Saadawi no pierde ocasión de presumir, esta feminista, escritora, médica e izquierdista egipcia no deja indiferente a nadie. Ningún autor árabe, quizá ni siquiera el Nobel Naguib Mahfuz, goza de una popularidad internacional como la suya. Tampoco su protagonismo dentro del mundo árabe se queda corto, si bien en él su obra y sus posicionamientos provocan controversias de las que Saadawi está libre en Occidente, al que tanto critica y al que tanto debe. Saadawi fue la primera feminista árabe en diseccionar la opresión sexual de las mujeres árabes. Corría la década de los 60 y otras feministas, como Huda Sharawi, Doria Shafiq o Latifa al-Zayyat, ya se habían ocupado de su discriminación política, social y económica. Pero Saadawi metió el dedo en lo que el marxista sirio Bu Ali Yasin denominó “el triángulo tabú” de los árabes: sexo-religión-lucha de clases. Y lo hizo aunando psiquiatría, feminismo y literatura. Dispuso así de unas herramientas no solo para diseccionar la violencia como enfermedad social que apunta específicamente a las mujeres, sino para denunciarlo ante el gran público....





dilluns, 3 de febrer de 2020

Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar

(més Dòria)
Al club de lectura el defineixo com Les Memòries de la Yourcenar, i explico que em sembla que l'autora aprofita aquest personatge més o menys "progre" de la història (pensador, pacifista, homosexual...) per justificar a través d'ell la seva (de la Yourcenar) visió del món.
Una bona lectura!

A veure si coneixeu aquesta que en parla!:


M'agrada que també valora les pàgines sobre l'amor i la mort d'Adrià. 

diumenge, 2 de febrer de 2020

El camí dels esbarzers, d'Alba Dalmau

De nou el club de lectura de Dòria em guia en les seleccions literàries. D'aquest sí que no n'havia sentit a parlar gens. A mi els contes no m'agraden gaire potser perquè em semblen o inconsistents o excessivament quotidians o massa surrealistes. Aquests relats m'han agradat molt i diria que no és un llibre de contes sinó la novel·la sobre un poble a partir de les coses que els passen als seus habitants. De nou ningú no s'inventa res i això sona molt a Sherwood Anderson i fins i tot a Kent
Haruf.
A més aquesta cardedeuenca escriu sobre l'Amèrica profunda (ha viscut als Estats Units) i això li dona el distanciament que trobo a faltar tants cops en la narrativa catalana.

els crítics coincideixen: 

https://llegim.ara.cat/ficcio/gran-novella-Sandville_0_2202379775.htmlDe fet, sembla molt més una novel·la que no un recull de contes: els personatges són els mateixos, perquè, petit com és el llogarret, van saltant d’una narració a l’altra, fins que se’ns fan ben familiars. 

https://www.nuvol.com/llibres/els-esbarzers-dalba-dalmau-59107 El nucli imaginari de Sandville, a prop de Nashville, és el marc del conjunt de relats corals amb voluntat novel·lística d’El camí dels esbarzers. 

http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/109-2019/794-el-cami-dels-esbarzers
Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora.


i els de Documenta en parlen:


Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà

El club de lectura de Dòria m'empeny a llegir aquesta novel·la, que ha agradat a quasi tothom. Jo també m'ho passo molt bé. La trama, la gent que viu i mor en aquesta vall de Molló (quina casualitat haver estat a Espinavell pocs dies abans), no és el més important i l'originalitat (ningú no s'inventa res, és veritat) la  proporciona el tractament literari curiós: aquests narradors canviants a cada capítol i no sempre humans (els núvols, les trompetes de la mort, un cabirol, la  muntanya, mateixa…) fan la lectura satisfactòria a part d'un llenguatge molt ben pensat i adaptat a cada situació ¿Potser una mica massa un exercici literari que amaga en conjunt la força dels personatges i de les seves circumstàncies vitals?
Ho comentem amb la Irene Solà al Club de lectura i és una sessió realment interessant.

aquí a Mataró Ràdio amb algun conegut que llegeix el poema de l'Hilari que dona nom al títol: (min 12:37)




aquí la Irene Solà pasejant per Espinavell



i aquí amb el Grasset:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/irene-sola-ens-presenta-el-llibre-canto-jo-i-la-muntanya-balla/video/5878244/