Filmin setembre

Pel·lis: 

Incendis, de Denis Villeneuve 

Vermeer, de Suzanne Raes 

De tal padre tal hijo, de Hirokazu Kore-eda 

Dance first, de James Marsh

Divertimento , de Marie-Castille Mention-Schaar

No pensis, mira, de Mercè Ibarz

 

Una exquisita proposta sobre la relació directa i personal de cadascú amb les obres d’art i amb les exposicions.

Professora d’art i cronista d’exposicions durant una bona colla d’anys, els punts de vista de Mercè Ibarz sobre qüestions artístiques són sempre personals, fonamentats i d’una gran lucidesa. En aquest llibre convida el lector a enfocar la mirada i establir una relació directa amb les obres.

Entre la memòria íntima, l’observació culta i l’anàlisi social, No pensis, mira és un assaig exquisit i estimulant, una mostra més de la intel·ligència, la sensibilitat i la claredat expositiva que defineixen l’autora.

https://www.anagrama-ed.es/libro/nuevos-cuadernos-anagrama/no-pensis-mira/9788433927071/NCA_75

John Berger a la Virreina

 

La Virreina Centre de la Imatge ha inaugurat aquest divendres una exposició dedicada a la figura de John Berger que aprofundeix en la dimensió ideològica de l'escriptor i crític d'art. Permanent Red, un nom manllevat del llibre homònim amb què Berger va aplegar l'any 1960 les seves crítiques d'art per la revista marxista New Statesmans, és una mostra que presenta per primera vegada en un museu 60 dibuixos i collages que documenten la producció artística de Berger.

És també una antologia dels seus programes televisius en col·laboració amb Mike Dibb per a la BBC, i els llibres conjunts de Berger i el fotògraf Jean Mohr. La mostra, visitable fins el 15 d'octubre, l'ha comissariat el director de l'equipament Valentín Roma.

exposicions al Caixafòrum

La imatge humana

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/la-imatge-humana_a88205544

Peces molt suggestives; ens interessa 

Un segle de biomorfisme

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/un-segle-de-biomorfisme_a160400084

No ens agrada gaire

Jaume Plensa, poesia del silenci

Hi vaig amb totes les prevencions. En Plensa massa conegut, massa reconegut. Quedo amb la boca oberta. Cada peça et convida a aturar-t’hi, a mirar-la, a respirar-la quasi… A donar-li la volta, a buscar-li els detalls.

L’exposició a La Pedrera, que abasta la seva producció des del 1990 fins avui, destaca alguns aspectes clau de l’obra de Plensa com a escultor i s’articula a l’entorn de les relacions entre l’univers creatiu de l’artista i la lletra com element constitutiu de la seva obra.

Aquesta relació de Plensa amb la literatura, i especialment amb la poesia, és el fil conductor d’aquesta mostra, en la qual també hi són presents altres temàtiques recurrents en la seva trajectòria com el silenci, el somni, la música i la família.

Per a l’artista cada lletra té una bellesa única, però totes juntes són una mostra de la diversitat del món i de la convivència entre diferents cultures. Tal com explica «una lletra no sembla res, és una cosa humil, però unida a d'altres formen paraules, i les paraules formen textos i els textos, pensament. És una mica la idea de la pedra fundacional, al voltant de la qual es construeix el temple, després la ciutat, el país, el continent i l'univers». https://www.lapedrera.com/ca/agenda-activitats-barcelona/exposicio/jaume-plensa-poesia-del-silenci

Josep Ma Cortina a Núvol i a fons: (…) Simplicitat, manca d’originalitat, excessiva comercialitat, oportunisme són només alguns dels «amables» adjectius que he pogut llegir darrerament aplicats a l’artista i a la seva obra. El seu recent muntatge operístic ha sigut objecte també de comentaris molt àcids, per no dir agressius.

Pot agradar més o menys el seu estil i la seva personalitat, però no es pot menysprear una obra intel·ligent i imaginativa, centrada en la naturalesa humana i la relació de l’individu amb el seu entorn, amb un enfocament minimalista i una forta component poètica, que fa arribar sense elitismes l’escultura artística a àmplies capes d’espectadors; i que han convertit Plensa en un dels artistes plàstics espanyols més reconeguts en el panorama internacional. 

Crec que aquesta exposició servirà perquè a la seva terra, en la que com diu l’adagi costa molt ser profeta, es confirmin els seus valors i es faci realitat el desig de Plensa quan diu que aspira a «que l’art sigui un vincle comú que ens uneixi a través de la bellesa». https://www.nuvol.com/art/poesia-del-silenci-jaume-plensa-a-la-pedrera-314916

 

L'altra casa, de Rachel Cusk

 Malgrat la meva crisi com a lector reconec que és un llibre interessant. 

https://llegim.ara.cat/entrevistes/rachel-cusk-una-dona-madura-continua-semblant-obsoleta-altra-casa-feminitat-art_128_4163436.html

M., una escriptora casada, convida un famós pintor a fer una estada creativa al refugi proper a la casa familiar situada a la costa anglesa. Atreta poderosament per les seves pintures, creu que la seva presència podria ajudar-la a aprofundir i aclarir el sentit de la seva pròpia existència. Però a mesura que va avançant l’estiu, llarg i àrid, la presència provocadora de l’artista pertorbarà la calma de la casa i crearà un nou ordre de relacions entre els protagonistes que farà aflorar desitjos i contradiccions ocults i mostrarà la dificultat de ser coherents alhora amb el nostre món intern i les limitacions imposades pel món extern. https://www.casadellibro.com/libro-l-altra-casa/

Confluències, al Museu Frederic Marès

Confirmo que aquest museu m'agrada. I ara hi han fet una exposició on peces contemporànies "dialoguen" amb peces de la col·lecció.  He de dir que sobretot el que m"hi agrada són  les marededéus romàniques.

Exposició Teresa Lanceta al MACBA

Un plaer d'exposició. Els colors i els materials, les textures...

L’acte de teixir és per a Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) una activació crítica de la imaginació que va més enllà dels límits materials. Per a ella, teixir es formula com un codi obert de ruptura i repetició des del qual es pot llegir, transformar i transmetre un coneixement sempre complex i plural. Una manera de fer sense cap esbós previ en què figura i fons, objecte i llenguatge, suport i imatge es construeixen alhora, assumint el que és imprevist, les errades i els encerts. Acceptar l’inesperat és per a Lanceta una forma d’aprenentatge d’un codi primigeni i universal que manifesta clarament una llei interna; una llei que traspassa fronteres físiques, temporals i culturals. Es tracta d’un coneixement «tècnic», d’una tekhné, que depèn d’un context geogràfic, cultural i humà determinat, ja sigui el barri del Raval de Barcelona –on Lanceta va viure– o l’Atles Mitjà –que va sovintejar anualment durant tres dècades. Són llocs on Lanceta torna esperonada pel seu interès en la feina de les dones, a través de la comunicació no verbal d’històries i afectes. https://www.macba.cat/ca/exposicions-activitats/exposicions/teresa-lanceta-teixir-com-codi-obert

La mà que prenia la meva de Maggie o’Farrell

Un llibre que m’encanta malgrat alguns comentaris molt poc entusiastes. Hi ha llibres que van de menys a més i. Aquests va de més a molt més amb un final apoteòsic.
Detallisme interessant, presència de la maternitat com en pocs llibes, fils narratius que suggereixen, els quadres i al final els ports. Felicitats, Maggie.

La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten.



O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/764-la-ma-que-prenia-la-meva

Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt

Passejant per les galeries del SoHo (Nova York), l’historiador de l’art Leo Hertzberg queda fascinat per un quadre i comença a buscar-ne l’autor. Entre els dos homes sorgirà una profunda amistat que els unirà per a tota la vida, tant a ells com a les seves famílies.
Trenta anys després, en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, la seva amistat amb en Bill, el pintor; el naixement d’en Matt (el seu fill) i el d’en Mark (el fill d’en Bill), les segones núpcies d’en Bill amb la Violet, el seu èxit dins del món de l’art... i poc a poc anirà ens anirà desvelant foscos secrets guardats durant massa anys. (...)  http://www.angleeditorial.com/all-que-vaig-estimar-374


(...) Molts elements hi trobem, en aquest relat de caire psicològic que ens endinsa en l’ambient artístic de la Nova York dels 70 i 80, disquisicions sobre el sentit de l’art, descripcions minucioses de les exposicions artístiques, el negoci…i també els diferents nivells que podem trobar en les relacions humanes, tot amanit per l’existència de punts foscos que no fan més que engrandir-se a mida que avancem en la novel·la i que suposen el veritable leitmotiv d’aquesta. Un motiu recurrent que crec que deixarà indiferent a poca gent i que farà replantejar-se certs moments d’Allò que vaig estimar (Jordi Fàbregas a Directe.cat)

Ramon Casas a sitges

http://museusdesitges.cat/ca/exposicions/ramon-casas-la-modernitat-anhelada

El lladre del Guernica, de David Cirici

Miró, Picasso, una galerista i una pintora-restauradora ex-enrotllades, un professor d'història de l'art també ex-enrotllat, quadres robats i perduts arran de l'Exposició del 36, fins i tot nazis i un tractor per les carreteres de França amb una parella de cosins també enrotllats, un vell a Aix-en-Provence.... de fet el més interessant és haver conegut la història del quadre El segador de Joan Miró i segurament la competència i la gelosia  entre Miró i Picasso. Sí, ho sento amics/gues curriculars, no és cap genialitat.

Ho explica en David Cirici (no tan bé com jo):

Gombrich , història de l ' art

Es pot resumir tota una història de l'art  en dos paràgrafs?  Doncs jo soc aixi de xulo!
L' art mes antic pinta allò que sap, els grecs pinten allò que veuen  i descobreixen l'escorç.El cristianisme recupera la importància de la claredat pròpia dels egipcis. El pintor que fa el salt cap al naturalisme és  el Giotto. Amb el Renaixement l'art es proposa buscar la bellesa El geni de Leonardo consisteix a combinar realisme amb harmonia. Manet el gran revolucionari per la manera com representa els colors i la llum. Cezanne  Pare de l'art modern.Kandinski aboleix la representació. El cubisme la reforma. Picasso i els seus contemporanis  ja no volen copiar la realitat sinó construir-la .
Total, anar i tornar d'Egipte : la mirada versus el coneixement

Pasión del dios que quiso ser hombre, de Rafel Argullol

Ser déu i ser home a la vegada és una monstruositat, diu Argullol. Ell , que no és ateu però que ha de deixat de ser anticristià es mira la figura de Jesucrist amb "carinyo",  ni que sigui per com l'ha gaudit a les obres d'art que milers d'artistes ens han llegat.

Acumulació de cultura

quatre encerts:

Woody Allen: Blue Jasmine; pel contrast entre dos móns oposats que comparteixen en el fons i evidentment les misèries de la condició humana.

Pissarro: pel plaer d'apropar-me i allunyar-me de cada quadre (posant-me i traient-me les ulleres) en un vaivé d'admiració  i per l'homogeneïtat de la proposta: m'agrada, almenys aquest cop que l'artista i el comissari m'estalviïn els sobresalts.

Raimon  a Mataró: que gran que és Raimon! les Cançons de la roda del temps, Ausiàs March, Com un puny... Quin cant d'amor a tot! Quina intel·ligència!

Espriu al CCCB: Només en veiem una part; val la pena ni que sigui nopmés per veure el nen Espriu fent el pallasso davant de la càmera.

buff, aquest blog està desbordat!

Així és la guerra

Bé l'exposició al MNAC. Les fotos de Cappa m'interessen com a document històric però també com a experiència estètica i com a reflexió ètica. Dels milicians republicans als soldats americans, alemanys i xinesos , el sentiment quen la guerra és igual de bruta a tot arreu s'imposa. I especialment quan les dones que fugen de Barcelona l'any 39 em recorden fotografies de Bòsnia. O del Sudan o de ...

Laia Pérez, bé pel MNAC.