Bandit, d'Itamar Orlev

 Bona novel·la. Hauria pogut caure en tots el tòpics del món. Pare-fill, crisi dels 40 (?), 2a Guerra Mundial, jueus, Polònia... Ens ho sabem, sí! I trobo que ho presenta i ho desenvolupa amb un fil bren travat, alternant els diversos temes perquè la cosa passi bé i ens cregeum els personatges fins i tot en les seves exageracions.

És l’any 1988 i en fa vint que en Tadek viu a Israel, on va arribar de petit amb la seva mare, obligada a fugir de Polònia a causa d’un marit carismàtic, alcohòlic i violent que suscitava entre els seus fills una barreja esquizofrènica d’admiració i terror. Ara la dona d’en Tadek l’ha abandonat i s’ha endut amb ella el fill que tenen en comú, i la repetició fatídica del destí del seu pare, condemnat a la soledat, el sumeix en una crisi profunda. Obeint un impuls, en Tadek torna a la seva Polònia natal per retrobar el seu progenitor, potser per darrera vegada, i veure’l amb els ulls d’un adult. Decidit a deixar enrere per sempre més tot el que representa el seu pare—ara fràgil i decrèpit, però no menys abusiu—, en Tadek hi emprèn un viatge inesperat en cerca d’una reconciliació incerta que els farà confrontar plegats els fantasmes del passat. Una història honesta i commovedora sobre l’amor filial i la recerca de la identitat, narrada amb sentit de l’humor i tendresa però també amb l’amargor inevitable de les ferides profundes infligides a la infantesa.
https://www.quadernscrema.com/cataleg/bandit/

De fet, si en Sota el volcà un dels elements que marquen el ritme de la narració és l’omnipresència del mescal, en Bandit moltes pàgines estan condicionades per la ingestió constant de vodka, una beguda que ha acompanyat el pare des de ben jove i que, en la vellesa més inhòspita, no pot abandonar. En aquest sentit, Tadek i Stefan emprenen un viatge des de Varsòvia fins a una granja de la Polònia comunista on encara viu una de les ties del protagonista. Al llarg d’aquest itinerari, el fill haurà de lluitar contra els capricis i les reaccions imprevisibles del pare, el seu primitivisme atroç i la tendència instintiva a comportar-se com un animal salvatge i acorralat. Un combat entre un presoner de l’alcohol i d’efusions sentimentals amb un fill que s’ha autoimposat el manament d’intentar entendre —i perdonar— el seu progenitor. De fet, Tadek sent una mena d’opressió quan veu son pare exultant i feliç, perquè sap que és el preàmbul d’una ira incontrolada i sòrdida. https://eltrapezi.com/itamar-orlev/

Un dia a la vida de l'Abed Salama de Nathan Thrall

En la línia de l'Apeirogon. El que més valoro és l'explicació de la diversitat que es dna  dins de cada un dels dos bàndols en litigi.

I l'integrisme de la societat palestina com a societat musulmana que és (ho sento).

https://periscopi.cat/llibre/astrolabi/un-dia-a-la-vida-de-l-abed-salama  L’Abed Salama busca el seu fill de cinc anys, en Milad, que ha anat d’excursió amb l’escola. El busca però no sap on trobar-lo, perquè l’autobús en què viatjava el nen ha tingut un accident i les víctimes han estat traslladades a diversos centres mèdics i hospitals de Jerusalem i Cisjordània. Durant les hores següents haurà de combatre la por i la incertesa mentre s’enfronta al silenci administratiu, als controls militars i a una infinitat de tràmits i obstacles burocràtics delirants que l’Estat d’Israel imposa als palestins de les zones ocupades.

Aquest reportatge estremidor entrellaça les vides de tots aquells, tant jueus com palestins, que es van veure implicats en el sinistre. Amb un enfocament lúcid i profund, Nathan Thrall ens mostra els detalls del sofisticat sistema de segregació que ofega la vida de milers de ciutadans palestins i en condiciona la llibertat.

Francesca de Barcelona, de Laia Perearnau

 De tant en tant va molt bé una cosa senzilla i fresca, i els aires de la Barcelona del segle XIV amb la situació dels jueus de rerefons els respiro bé.

Barcelona, ­1382. La Francesca és una noia cristiana de quinze anys que ajuda la seva àvia Bonanada a fer de llevadora. L’àvia li ensenya els secrets de l’ofici i la introdueix en el domini de les plantes remeieres, però ella no en té prou, i malgrat que viu en un entorn molt humil, té la ferma determinació de convertir-se en metgessa i cirurgiana. Només hi ha un problema: aquesta és una professió reservada als homes i fer-s’hi un lloc és gairebé una quimera.

Gràcies al seu ofici de llevadora, visita sovint el Call. Allà coneixerà l’Astruc, un noi jueu provinent d’una nissaga de metges que vol estudiar medicina. Tots dos arribaran a l’acord de compartir coneixements: la Francesca li ensenyarà tot el que sap sobre plantes i ell li donarà accés als seus llibres. Però la medicina no és la seva única passió: la Francesca està enamorada d’en Martí, el seu amic d’infantesa, i amb aquest amor s’iniciarà en la vida adulta, una vida trepidant plena d’obstacles, amor, traïcions i passions.

https://www.grup62.cat/llibre-francesca-de-barcelona/376386

Vincles ferotges, de Vivian Gornick

Una d'aquelles autobiografies de gent "normal" que, un cop han descrit l'ambient en què viuen i passen a parlar de les seves relacions personals, perden l'interès. El barri jueu del Bronx té la seva gràcia, els novios de la Vivian què vols que et digui?

Vivian Gornick és una de les veus més lúcides de la crítica i l’assaig contemporani i una de les memorialistes més commovedores dels nostres temps. En aquest volum apleguem els seus dos esplèndids llibres de memòries. Vincles ferotges, publicat l’any 1987, és un dels testimonis més coratjosos i inspiradors sobre els lligams familiars que s’hagin escrit mai, construït a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, que també té un paper importantíssim en tot el llibre. Gairebé trenta anys més tard, el 2015, retrobem Gornick a La dona singular i la ciutat, una oda a l’amistat, a l’amor i a la vida urbana teixida a la manera d’un collage narratiu que inclou converses sobre les relacions humanes, reflexions sobre feminisme i el fet de ser dona, soltera i sense fills, i sobre l’evolució de l’amistat al llarg dels segles.

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/vincles-ferotges-la-dona-singular-i-la-ciutat/

...

https://www.diariovasco.com/culturas/vivian-gornick-escritora-20180515001253-ntvo_amp.html

Filmin novembre

Una veterinaria en la Borgoña

Cinco lobitos

Un amor en Escocia

Shiva Baby

Apeirogon, de Colum McCann

Me'l deixa l'Edith i està molt bé realment. Fins a la meitat. Després "más de lo mismo". Un jueu i un palestí a qui han assassinat les filles es troben en l'acció política per la pau a Israel. Estructura narrativa curiosa i explicació d'una història de què desconeixia molts vessants com sempre. I això m'agrada. 

En Rami Elhanan i en Bassam Aramin viuen a prop l’un de l’altre però habiten móns completament diferents. En Rami és israelita. En Bassam és palestí. La matrícula del cotxe d’en Rami és groga, la d’en Bassam, verda. En Rami triga un quart d’hora per arribar al West Bank. El mateix viatge, per a en Bassam, dura una hora i mitja. 

Tots dos homes han perdut la filla. La Smadar, filla d’en Rami, tenia tretze anys quan va ser assassinada per un terrorista suïcida en plena zona comercial, mentre passejava amb les seves amigues. L’Albir, filla d’en Bassam, en tenia deu el dia que va morir assassinada per una bala d’un policia fronterer davant de l’escola. I, contra tot pronòstic, aquests dos homes es fan amics i decideixen posar el seu dol al servei de la pau.

Apeirògon és una novel·la extraordinària i impactant, narrada en mil i una vinyetes curtes i punyents que sovint agafen volada cinematogràfica, i ressegueix la vida d’en Rami i en Bassam, i la improbable amistat que els uneix, alhora que ens parla de l’experiència de creuar un punt de control a la carretera, de sobreviure a la presó, de les migracions dels ocells i de les marques de les bales, entre moltes altres coses. Una lectura poderosa i reveladora, una història alhora íntima i col·lectiva, commovedora i plena d’esperança.

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/apeirogon/

Los hermanos Ashkenazy, de Israel Yeshoshua Singer

Entre Tolstoi, els Buddenbrook i els Miserables... i El violinista en el tejado. L’ambientació històrica a la Polòn ia a cavall dels segles XX i XX m’agrada molt  i la trama que s’hi va desenvolupant m’aguanta despert tota l’estona. 

Però amb un nom  poc apropiat. Jo proposo El jueu de Lodz, o Vanitat.

Nacidos en Tódz, la capital de la industria textil polaca, los gemelos Ashkenazi, Simja y Yánkev, son tan opuestos como Caín y Abel. Simja, menudo, inteligente y calculador, está dispuesto a alcanzar la prosperidad a cualquier precio; Yánkev, apuesto y encantador aunque no tan astuto, es compasivo y tolerante. La llegada de la industrialización, el capitalismo y la lucha de clases a la ciudad terminará enfrentándolos, y las fuerzas del amor y la historia los separarán irremisiblemente. 

https://youtu.be/ZEMnRnorr_U

Dos de molt bons

Las 100  noches de Hero

Las cien noches de Hero

Hero es la amante y sirvienta de Cherry, una mujer casada que, como consecuencia de una absurda y sucia apuesta, se ve obligada a urdir un plan para evitar que un amigo de su marido la fuerce. Así, durante 100 noches, Hero trata de distraer la atención de este hombre que, absorbido por historias reales de mujeres reales, pierde la noción del tiempo y olvida su propósito.

http://impedimenta.es/prensa.php/lllas-cien-noches-de-herogg-2#item_5350



Cronicas de jerusalen

Tras un año en Jerusalén acompañando a su pareja, miembro de Médicos Sin Fronteras, Guy Delisle nos ofrece en Crónicas de Jerusalén, una de las novelas gráficas más esperadas, su personal visión de uno de los conflictos más enquistados de la actualidad.

Delisle nos muestra su lado hogareño, al tener que hacerse cargo del cuidado de sus hijos mientras su mujer está fuera, pero también, sobre todo, las numerosas peculiaridades, extravagancias y absurdos propios de Jerusalén que el autor va descubriendo en sus vagabundeos: las restricciones a la libertad de desplazamiento, los cacheos e interrogatorios sistemáticos, los enfrentamientos entre las diversas comunidades cristianas que gestionan el Santo Sepulcro... Todo ello aderezado con un estilo sobrio y un agudo sentido del humor. https://www.astiberri.com/products/cronicas-de-jerusalen

Sense destí, d’Imre Kertesz

Relectura possiblement, però quin goig descobrir-lo com si fos la primera vegada! Sembla que n’haguem d’estar literàriament farts de l’Holocaust però aquesta és una altra visió originalíssima i potser és que aquesta barbaritat és tan gran que permet perspectives i punts de vista molt diferents. Em despista d’entrada aquest to ingenu fins a la caricatura però a poc a poc es va situant en una mirada provocativa que fa un tomb amb una sopa de pastanaga i amb un capítol final sobre el retorn que tanca el llibre de forma meravellosa.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/sense-desti/

Més endavant, quan arriba al camp de concentració d’Auschwitz, sempre amb la idea que tot allò és una aventura que el portarà a treballar en una empresa que necessita mà d’obra, no s’acaba de sorprendre de trobar unes persones vestides amb aquella mínima peça de roba de ratlles que tantes vegades m’ha fet posar la pell de gallina. Si ho troba estrany, de seguida ho lliga al caràcter de presoners que tenen aquells desgraciats. Una mica més tard, quan ja l’han desposseït de qualsevol cosa que pugui recordar el seu passat – objectes, diners, roba… -, l’obliguen a posar-se l’infamant pijama i li tallen els cabells al zero, comprendrà que a partir d’aquell moment ell també és un presoner (Joaquim Carbó a https://www.nuvol.com/opinio/el-desti-dimre-kertesz/)

Una història d’amor i de foscor d’Amos Oz

M’entusiasma l’autobiografia d’Amos Oz que em proposen al club de lectura de Dòria. 

No és només la Història, precisament això és el que em decep una mica en algun moment per l’expectativa de trobar-hi la història del poble jueu. És la Literatura, amb una majúscula immensa:

La manera com combina les paraules, les idees, el joc dels narradors, l’anar endavant i endarrera, en espiral... Sense atabalar. Barroc en el seu punt just. Em desperta sovint un somriure i penso que aquest és el plaer de l’art. I la literatura juga amb els significats, aquesta relació tan humana entre els sons i els conceptes...

Jugant amb els símbols, descrivint sentiments amb paraules originals...

Sobre aquestes famílies on l’exteriorització dels sentiments és tan difícil. De què em sona?

La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo

Això sí que és una obra sensacional, un cop de puny ben donat sense grans gesticulacions, o com fer veure que el pitjor d'Auschwitz va ser el retorn. Memorable.

La diversitat dels punts de vista de cada una de les protagonistes sobta i contrasta amb la unitat de l'experiència dramàtica.

La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz. (Oriol Roig a Núvol) (+)

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:

“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”

D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica. (https://clubeditor.cat/llibres/la-mesura-dels-nostres-dies/)

I més:

https://www.catorze.cat/noticia/12023/tornar/entre/morts

I encara més: Xavier Antich parla del llibre:  

Jo només discrepo que a mi el llibre no se m'ha fet difícil.

La familia Karnowsky, de Israel Yehoshua Singer

Gran novel.la. Em recorda la trilogia hongaresa de Banffy pel retrat que fa d'una societat a partir d'una saga familiar. Escrita abans de  l'Holocaust   descriu molt bé la vida dels jueus i la seva diversitat en l'ambient alemany del primer terç del segle XX.

A través de la historia de tres generaciones de una familia judía, los Karnowsky, esta novela, publicada originalmente en 1943, nos ofrece un fresco extraordinario de la primera mitad del siglo XX. David, el patriarca, que en los albores del siglo abandona el shtetl polaco donde nació para instalarse en Berlín, animará a su hijo Georg a adaptarse y a convertirse en «judío entre judíos y alemán entre alemanes». Georg se convertirá en un respetable médico berlinés y encarnará así la cumbre de la integración y el éxito social de la familia. Su hijo Yegor, nacido durante el nazismo y profundamente marcado por el antisemitismo, desembarcará en una Nueva York inhóspita y culminará el accidentado destino de su linaje. En la presente obra, Singer no sólo escribió páginas de inusual belleza, sino que vislumbró además con una clarividencia sobrecogedora la suerte de los judíos tras la Segunda Guerra Mundial, confirmando, a su pesar, la capacidad profética que sólo los auténticos escritores poseen (Acantilado)

La llebre amb ulls d'ambre, d'Edmund de Waal

Un llibre que m'apassiona: amb l'excusa dels netsukes, aquestes figuretes de porcellana japoneses que l'autor rep en herència d'un oncle-avi, l'autor remunta la història de la seva família, els Ephrussi, banquers jueus sorgits d'Odessa el segle XIX i que es van escampar per llocs diversos d'Europa. I especialment per París i Viena. La història dels palaus on van viure i la vida  de personatges, reals, que van ser testimonis propers i directes de la història i la història de l'art del XIX i del XX. I la gràcia és l'anar sentint com l'autor, un ceramista anglès de reconegut prestigi, va recorrent aquesta camí de descobriment familiar i d'apropament i identificació amb els avanatpassats
. M'ha apassionat

"De narració pròxima, la novel·la, és, a més una descripció del procés creatiu, per tot el que va haver de suar i treballar el seu autor per poder completar aquesta basta i documentada aproximació per la vida de la seva família al llarg de gairebé cent cinquanta anys. Obsessiu, empàtic, analític, De Waal ens guia amb grans dots d’historiador i de mestre pels diferents indrets, racons, localitzacions, ciutats i països, i també festes, sales, trobades, reunions, guerres i post-guerres on la seva família va descobrir el millor i pitjor de la condició humana."
(Daniel Bossio a bcncultura.cat)


Però res no agrada mai a tothom:

"Però si bé és cert que el material de partida és suculent, en tant que els Ephrussi atresoren una història digna de les millors sagues, que la seva implicació en la història europea més recent va molt més enllà d’una participació secundària, i que el seu ascens i caiguda es converteix en model de l’esdevenir de moltes de les més destacades famílies d’origen jueu, també ho és que Edmund de Waal, encara que amb un entusiasme molt benintencionat i una sensibilitat nascuda de la proximitat consanguínia, no és un narrador d’ofici i això provoca que l’interès decaigui per moments i la tensió pateixi de manca de rigor literari. Un interessant arxiu, un feble document"
.http://www.isabadell.cat/sabadell/cultura/critica-literaria-opinio/critica-literaria-la-llebre-amb-ulls-dambre-de-edmund-de-waal/

Trilogia jueva

La siete cajas, de Dory Sontheimer

Adéu, Shangai, d'Angel Wagenstein

La llebre amb els ulls d'ambre, d'Edmun de Waal

Tres bones lectures sobre els jueus
Que presents són els jueus a la literatura, al cinema, a ls política,  a la història...

Siete cajas, de Dory Sontheimer

Ja hem llegit moltes coses de l'Holocaust, però aquesta me l'empasso en un cap de setmana i té el seu interès. És la història real d'una família jueva, història descoberta per una descendent un cop queda en possessió d'unes caixes on els seus pares van amagar la identitat jueva durant la seva vida posterior, vida catòlica, barcelonina i "normal".  Endevino que les cartes estan una mica massa retocades però apart d'això posa els pèls de punta veure l'evolució i l'enfonsament en la tragèdia de famílies que eren absolutament "normals" (altre cop la parauleta amb cometes)

Article llarg a La Vanguardia

El crim del soldat, d’Erri de Luca

Ell tradueix yidish i després canvi de narrador i és la filla d'un nazi i es troben a una fonda. Les narracions curtes han de ser molt impactants perquè em deixin petja.

Nèmesi, de Phillip Roth

Newark, Nova Jersey, anys 40; epidèmia de polio mortífera en un barri on s'instal·la el pànic enmig d'un estiu intensament calorós: recorda Camus és clar. El protagonista és un monitor d'esplai, jove, fort, atlètic, intel·ligent, enamorat. Jueu, com tots els personatges de Roth. Un personatge que contrasta amb la situació decrèpita que l'envolta com hi contrasta el decorat de la segona part del llibre, el campament enmig de la naturalesa saludable en què els nens neden i juguen a celebrar festes índies.
M'agrada tot plegat! els contrastos, els sentiments de culpa, les acusacions al déu maligne i des del punt de vista narratiu aquesta tensió que et provoca saber quan tot va bé que no pot acabar bé de cap de les maneres. Bon final a més.

I les crítiques que trobo són molt favorables.

Némesis es una novela extraordinaria, donde Philip Roth demuestra su talento como narrador y su compromiso con los grandes temas de la literatura: el ser humano, la muerte, Dios, el mal, lo irracional, la tensión entre el individuo y la comunidad, la crueldad de la sociedad norteamericana, donde el mal parece una presencia permanente. Sería absurdo buscar la esperanza en estas páginas. El desenlace sugiere la intervención de la diosa Némesis, pero Roth no ha pretendido dibujar una fábula moral. No se restituye la justicia. Simplemente, se pone de manifiesto la tremenda vulnerabilidad del ser humano. Al final, todos naufragamos en el mismo infortunio.

(http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/28845/Nemesis)

crítica de El País "El mejor Philip Roth está de vuelta"

el meu estimat Lector mal-herido

"El Pentateuco de Isaac", d'Angel Wagenstein

Que bo aquest "Pentateuco de Isaac". (Libros del Asteroide de nou magnífic!) Com es pot narrar el patiment del poble jueu al llarg del segle XX amb aquesta finor irònica que m'ha fet somriure en tantes ocasions! Quina sorpresa aquests sentit de l'humor en un llibre que esperava intens, profund i contundent. Isaac és un jueu nascut a Ucraïna la pàtria del qual passa de ser l'Imperi austrohúngar a la Polònia d'entreguerres, a la URSS stalinista, a l'Alemanya nazi tot sense haver sortit de la seva Galítzia natal. Això sí, havent passat per tots els exèrcits i per tots els camps de concentració d'un i altre bàndol. Impressionant!

crítica potent a confiesoqueheleido.blogspot.com