Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xina. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de maig del 2020

Festival d'A


Una meravella autèntica. Però duríssima pel tempo i la durada. T'imagines quedar-te tancat en una sala durant 7 hores amb Rembrandts Velazquez o van Goghs i que a cada quadre anessin passant coses a un ritme de Bill Viola i que tot plegat acabés formant un fris esplèndid sobre la (in)dignitat humana? Això sí , apalanca't ben apalancat al sofà i que sigui època de confinament i no tinguis res més a fer. 





una dona se separa del marit i des de l'habitació de l'hotel davant de casa veu desfilar els seus antics amants de la mà de lhome amb qui es que va casar als 20 anys. Li entenc la intenció a la pel·lícula, però se li escapa la mesura. https://www.filmin.es/pelicula/habitacion-212


 
Un Shangai que a base pel·lícules i novel·les començo a entendre. Ritme frenètic, el blanc i negre que sempre aporta aquest toc de... glamour?..., aquest merder de les convencions francesa i britànica i els japonesos que han envaït la Xina (vegi's El lotus blau) i tots s'espien i ja no saps qui és qui,     trobo terriblement suggerent aquesta barreja entre la història que els actors representen i el que està passant en la realitat (no és nou, és clar) i després al final homenatge a Tarantino i al cinema de gàngsters i d'espies on tot el que no entenies durant la primera hora de pel·lícula queda ben tancat, resolt i explicat, cosa que s'agraeix.

https://www.filmin.es/pelicula/saturday-fiction




El Herzog i les petjades del seu amic no m'atrau d'entrada. Però a poc a poc, quan és el propi Herzog qui s'introdueix en els fets que explica i ens descriu la seva relació, la seva amistat amb aquest aventurer, m'arriba més perquè és clar els esoterismes d'un senyor que no conec, què vols que et digui, però la relació d'un tio que s'està morint amb el seu amic director de cinema de prestigi com a tema toca més el voraviu. osti mira què diu un: "Casi como los dos protagonistas de la Persona de Ingmar Bergman, Nomad documenta dos almas fusionándose en comunión" No n'hi ha per tant.



https://www.filmin.es/pelicula/nomad-in-the-footsteps-of-bruce-chatwin

dilluns, 30 de març del 2020

La professora de piano, de Janice Y.K.Lee

Llegeixo bé, en època de confinament, aquesta història del Hong Kong de la 2a Guerra Mundial i la postguerra. Amb una trama cronològicament desballestada, molt poc linial però que se segueix prou bé. No aporta res d'especial però està bé l'accent sobre el col·laboracionisme i el mestissatge. En tot cas el tancament, l'empresonament, l'entrar i el sortir i el passeig difícil,  fan pensar en això que estem vivint aquests dies.
HongKong ja és difícil d'entendre i la 2a Guerra Mundial a l'Àsia també és més complexa que a Europa! i amb l'estranya presència de Japó al continent... (vg l'esplèndid El Lotus blau) M'agraden aquests llibres en situacions històriques i geografies confuses!



El 1942, Will Truesdale, un anglès acabat d'arribar a Hong Kong, s'enamora apassionadament de Trudy Liang, una bella eurasiàtica que freqüenta els salons de la bona societat. La seva història d'amor es veu de seguida amenaçada per la invasió japonesa, que tindrà terribles conseqüències per a tots dos i per a tots els membres de la seva fràgil comunitat, que acabaran traint-se els uns als altres en els dies més foscos de la guerra. Deu anys més tard, Claire Pendleton arriba a Hong Kong, on és contractada com a professora de piano pels Chen perquè ensenyi la seva filla. Claire se sent seduïda per la vida social de la colònia. Aviat coneix un individu i hi té un afer. Al cap de poc descobreix que el comportament enigmàtic del seu amant amaga un passat molt fosc.https://www.amazon.es/professora-piano-OTROS-MAGRANA/dp/8498675871



divendres, 12 de juliol del 2019

Quan érem orfes, de Kazhuo Ishiguro

Algunes coses no em quadren en aquesta història del detectiu famós que busca els seus pares que van desaparèixer fa vint anys a Shangai. Això sí, em fa gràcia la història de les concessions internacionals que em fa pensar tota l'estona en el Lotus blau de Tintín i que mai vaig entendre en què consistia. (Era el senyor Mitsubishi?)
En general no m'agrada que els personatges i les situacions se'm facin desconcertants i poc lògiques.