diumenge, 13 d’octubre de 2019

El crit de l'opcell domestic, de Maksim Ôssipov

Contes de russos dels nostres temps. Alguns m'agraden força,  especialment, els més llargs, potser perquè no semblen contes:  hi trobo aquest desenvolupament més llarg que em permet conèixer els personatges, impregnar-me de l'ambient i sentir una trama que evoluciona i creix.
Personatges i ambients grisos com la visió (estereotipada?) de la Rússia soviètica i com el color de la coberta que hi ha posat el Club Editor (com deuen triar el color de cada novel·la?)



És una d’aquelles obres en les quals potser costa una mica entrar-hi, (mal)acostumats com estem a un etern retorn de gairebé sempre el mateix (narracions transgressores o recerca obsessiva i teleològica de finals sorprenents), però quan li agafem el què —si és que som capaços de copsar-lo, és clar, que de tot n’hi ha, en la vinya literària del senyor— ens captiva tant que ens demanem com no n’havíem sentit a parlar, abans, d’un autor tan destacat.

Llegeix-ne més: http://www.racodelaparaula.cat/2016/01/24/crit-ocell-domestic-ossipov/#ixzz62GBxi0do 



Un bon conte no ha de titiŀlar, com la gelatina. I els cinc que formen 'El crit de l’ocell domèstic' de Maksim Óssipov (Moscou, 1963) no s’agiten amb cap lleu tremolor, al contrari. Paren ferms recreant la vida d’un país, Rússia, i d’una gent que sí que titiŀla. L’autor és metge –com ho era Txékhov, com Bulgàkov– i això el posa a la mateixa renglera que uns predecessors convertits ja en grans clàssics. Però el que de debò els uneix és el talent: la capacitat no tan sols per contar bé una història sinó per desentranyar-la i transcendir-la. https://www.timeout.cat/barcelona/ca/que-fer/el-crit-de-locell-domestic

Capitalisme i democràcia, de Josep Fontana

Una petita decepció. No sé trobar-hi idees originals i noves per a mi, més enllà de tots els detalls molt concrets de la Història dels segles XVIII i XIX. Estrany que aquest tema no m'hagi interessat. Evidentment segons la crítica brillant anàlisi, un míssil a la línia de flotació de les teories econòmiques neoliberals, fruit d'un treball llarg i profund. Sensació de no haver-ho entès. Hauré de tornar a la facultat.



És el seu llegat pòstum, Capitalisme i democràcia. (1756-1848). Com va començar aquest engany (Edicions 62 i Crítica), que, per ordre expressa de l’autor, en una última voluntat plena de significat, s’havia de publicar una vegada mort.
...
L’autor ho diu ben clar d’entrada: «En un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics.» Resultat: el sistema democràtic enganya i és còmplice d’una societat cada dia més desigua
l.https://www.vilaweb.cat/noticies/capitalisme-democracia-josep-fontana/



dilluns, 7 d’octubre de 2019

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Bona recreació de l’inici de la Guerra Civil des del bàndol feixista amb l’excusa del paper, discutible discutit i històricament poc fiable, d’Unamuno i del seu famós discurs del Venceréis pero no convenceréis. M’agrada tot excepte una certa visió una mica caricaturesca del personatge d’Unamuno. El de Franco em sembla magistral.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

Ad astra

A mi no m’agrada especialment aquesta pel·lícula a honor i glòria de l’en altres ocasions admirat Brad Pitt. Una història i una aventura molt linial, en què el personatge important i complex, el pare embogit a imatge de Marlon Brando a Apocalipsis now o del coronel    Kurtz al Cor de les tenebres queda per mi absolutament desdibuixat.



Una història d’amor i de foscor d’Amos Oz


M’entusiasma l’autobiografia d’Amos Oz que em proposen al club de lectura de Dòria. 
No és només la Història, precisament això és el que em decep una mica en algun moment per l’expectativa de trobar-hi la història del poble jueu. És la Literatura, amb una majúscula immensa:
La manera com combina les paraules, les idees, el joc dels narradors, l’anar endavant i endarrera, en espiral... Sense atabalar. Barroc en el seu punt just. Em desperta sovint un somriure i penso que aquest és el plaer de l’art. I la literatura juga amb els significats, aquesta relació tan humana entre els sons i els conceptes...

Jugant amb els símbols, descrivint sentiments amb paraules originals...

Sobre aquestes famílies on l’exteriorització dels sentiments és tan difícil. De què em sona?

El meu amic Mikhael, d’Amos Oz

Hai retrobo  el món, els personatges i l’estil de l'esplèndida Històries d’amor i foscor


dijous, 19 de setembre de 2019

Filmin

Aquí, les pel·lícules hi han sortit només quan eren en pantalla gran perquè les de la tele són quasi sempre una altra història que no mereix aquest honor; i perquè a més ja em sento desbordat quan un estiu es converteix en una col·lecció de llibres llegits, aleshores només faltaria afegir-hi de manera més o menys sistemàtica totes les pel·lícules que veig.

De totes maneres el descobriment d’aquesta col·lecció de Filmin (ah!, Netflix no tindria pas una cosa així) anomenada Les 50 millors pel·lícules del segle XXI ha estat una sorpresa molt agradable de la qual voldria deixar constància.

De moment, doncs, Caché, Synecdoque New York i Mulhollan Drive (https://www.cineclubdecaen.com/realisat/lynch/mulhollanddrive.htm  al sac de les pel·lícules que et deixen clavat per un motiu o un altre. Pel·lícules d’autor, d’art i assaig, per a intel·lectuals... digueu-ne com vulgueu però un ja té una edat per gaudir del que li dona la gana encara que les etiquetes de vegades et puguin ridiculitzar.


dimarts, 10 de setembre de 2019

Polina, de Batien Vivès

Una altre còmic amb nom de noia. Boníssim. Un dibuix simplíssim en aparença que ho mostra tot. En consonançamamb la frase el mestre de ballet: allò que no mostres els altres no ho veuen.

dimecres, 4 de setembre de 2019

Una primavera en Chernobil, d’Emmanuel Lepage

una excel.lent sorpresa

Sèries

Ara estic amb You. He acabat Mind hunter, de lo milloret, i han quedat enrere (per citar només les dels últims temps) Line of duty, Sense 8, Paquita Salas, Stranger Things... També en mi les sèries han derrotat el cinema. (O en tot cas l’han arraconat fins a l’anècdota). Han derrotat la televisió i això ja no em sembla tan malament. No han derrotat la lectura. 
L’horari a mida és el gran avantatge. La capacitat de tria també. Només algunes poques, potser, passaran a la història com una obra d’art, però en el cinema i en la literatura i en totes les arts, també pasa que només una petita part, una punta de l’iceberg, interpel·la realment allò més profund que ens constitueix com a humans i això segurament és la condició perquè puguem parlar de qualitat i d’interès. Ni que sigui amb la disfressa de l’entreteniment.

dissabte, 31 d’agost de 2019

Erase una Vez en Hollywood, de Quentin Tarantino

Per casualitat i gràcies a Mind hunter he investigat aquests dies la història de Charles Manson. Això em permet gaudir d'aquesta excel·lent evocació dels seixantes hollywoodiencs. I la veritat és que si hi vas no sabent-te la història, et perds la meitat de la gràcia de la pel·lícula. Perquè el gir final és espectacular.
Tarantino hi toca sempre, encara que d'entrada sembli superficial.


i la polèmica:
“La familia Manson eran supremacistas blancos que querían empezar una guerra racial con la meta de matar gente negra”,señala Riley en Twitter. Y prosigue: “No eran ‘hippies’ lanzando críticas izquierdistas a los medios. Eran ultraderechistas”. Algo que, concluye el mensaje, “le da la vuelta a la alegoría de Tarantino”.

dimecres, 28 d’agost de 2019

Madame Bovary, de Gustave Flaubert

Llegeixo Madame Bovary en una traducció al català que en diuen clàssica (d'un tal Ramon Xoriguera). Llurs, novençans, endiumenjat, espillejar, emprar sotjar... Val la pena? Jo ho entenc perfectament, però em frena la lectura? O aquesta és la manera de salvar els mots també aquests? En tot cas, segur que allunya els lectors amb poc domini de la llengua, tant del català, com de la lectura dels clàssics, potser simplement de la lectura...

Veig que 62 va treure una altra traducció

      x x x

Dos moments esplèndids quan Emma s’abandona als amants. Especialment esplèndid el segon, quan el carruatge no para de voltar pels carrers de Rouen amb les cortines tancades.



     x    x    x

Lectura esplèndida per a l’estiu prejubilació. Què puc dir-ne? Que el personatge és impressionant especialment si el valores comparat amb l’estereotip que es tenia i es té de la personalitat i la mentalitat femenina. No només és l’amor i la fidelitat, és la maternitat, és l’autonomia, és l’individu. Un llibre absolutament feminista, és clar!


dissabte, 24 d’agost de 2019

Negra la brisa lluent, de David Vann

El devoro, recomanació de l'esplèndida llibretera de Valls, el mite de Medea revisitat per l'autor d'aquella illa d'Alaska on es refugien un pare i un fill, Medea, la bruixa, la sacerdotessa, que es va tornant feminista, descreguda, republicana, que fuig sobre les aigües del mar Negre i que estableix amb els homes,-amants, pares, reis- una relació que ni Joc de Trons, tot explicat amb sintagmes nominals i amb una traducció que jo no hi entenc però em sembla magnífic a i de vegades sents com si fos Riba passejant-se per l'Odissea.

http://periscopi.cat/antipoda/item/negra-la-brisa-lluent


Tres raons per llegir Negra la brisa lluent, de David Vann (trad. de Yannick Garcia):
1. Mite feminista primordial
El mite de Medea està al moll de l’os de la narrativa occidental: un arquetip de dona explicat per homes (com tots els arquetips femenins del cànon literari de fins fa quatre dies). Medea, com Lady Macbeth, treu tota la ràbia i fel –i abjura del paper de mare i dona, suprema ofensa al patriarcat– per venjar-se del seu marit.
2.Una prosa d’impacte
David Vann –autor de prosa impressionista, vigorosa i absorbent, amb més imatge que verb– comença la narració amb Medea esquarterant el cadàver del seu germà per fotre son pare.
3.Amor i lliure albir
Medea vol modelar el món com ho fan els homes: amb força barbàrica, sense sentiments. El drama de la Medea de Vann no és que no pugui regnar sense un home, és que no està exempta dels pesos de l’amor i el lliure albir: en un món d’homes panxacontents que deleguen els assumptes terrenals en mans dels déus, ella s’empodera amb la certesa que “no hi ha déus, només homes”. Hi ha res més feminista que això? 

(Ricard Martín, "Tres raons per llegir...", Time Out Barcelona)https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2135289616582383&id=248378771940153

dimecres, 21 d’agost de 2019

El dolor, de Marguerite Duras

Continuant amb la memòria històrica, els moments de la Dumas esperant el seu marit s'afegeixen a la Delbo i La mesura dels nostres dies, i en aquest cas el directe posa els pèls de punta.

https://literaturas.alianzaeditorial.es/marguerite-duras-el-dolor.php

Recuerdo que al leerlo en el momento de su publicación me produjo una honda impresión por su crudeza…hasta el exceso. Dos, o tres, cuestiones destacan por su terrible dureza: por una parte, la descripción detalladísima del estado de salud, en su absoluta desorganización funcional, de Robert Antelme (Robert L.)a la llegada a París tras su paso por los campos de concentración nacionalsocialista ( Buchenwald y Dachau), cosa que provocó un enfado monumental en el aludido y parece que fue uno de los motivos fundamentales del alejamiento entre ambos; por otra, las escenas de tortura a que fue sometido un chivato que estaba integrado en la resistencia, torturas en las que la futura escritora, bajo el nombre de Thérèse – como ella misma señala: Thérèse c´est moi – no solo participa sino que alienta tratando de llevar las cosas al más extremo todavía  
https://kaosenlared.net/el-dolor-de-marguerite-duras/

diumenge, 18 d’agost de 2019

Memóries del futur, de Siri Hustvedt

I a la pàgina 130 el deixo. Història plana malgrat el joc dels tres nivells narratius, el present, el diari del passat i la novel.la imaginava per l’autora. No em diu res. Fora.
Em sap greu perquè Allò que vaig estimar m’havia agradat molt.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Mendelssohn

Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', se t'enganxa el ritme mendelssohnià que et ve de l'Spotify i busques en Felix a la Viquipèdia. La música clàssica normalment  sona en segon pla, mentre ocupen el front important dels teus pensaments les mongetes per sopar, el proper cap de setmana  a Vimbodí, uns informes que estan encara pendents, la tapisseria d'una butaca  o qualsevol element quotidià. Només de vegades amb més o menys consciència o voluntat es projecta a primera línia una melodia o un ritme. I a partir d'aleshores aquella música és teva. (Simfonia per a cordes número 8 adagio, Goethe va lloar enormement aquestes obres de joventut de M.)

dimarts, 13 d’agost de 2019

Teoría de la creatividad, de Jorge Wagensberg

Quin plaer, llegir Wagensberg! Amb motiu de la  jubilació a l'escola (quin encert, companys) em van regalar la seva Teoría de la creatividad i aquests dies aquí Vimbodí l'estic gaudint de quina manera!

¿M'agrada perquè posa en paraules i argumenta amb una magnífica cadena de raonaments les meves intuïcions, els meus plantejaments? Ah!, aquesta defensa de la raó i de la ciència, aquesta valoració del progrés moral, aquestes afirmacions sobre què és la vida, què és el coneixement... que sovint no acabo d'entendre però que em provoquen noves preguntes o reafirmen vells dubtes!
Aquesta seva expressió del goig intel·lectual explicada en un altre llibre, amb quina intensitat, amb quina intimitat me la sento pròpia!


Somos una raza creadora de ideas. Sobre todo de ideas “sociales”. Wagensberg contrasta nuestra suerte con la de los extintos primos europeos, los neandertales. Reflejando ideas de Yuval Noah Harari, subraya que la ventaja de nuestros ancestros habría radicado en el desarrollo del arte y el lenguaje simbólico; particularmente en las capacidades para mentir y contar mitos que permiten ampliar la lealtad del pequeño grupo hasta coaliciones más sofisticadas.

dimarts, 6 d’agost de 2019

La guerre des pauvres, d'Éric Vuillard

Vuillard ja em va agradar molt amb L'ordre des jours (gràcies, Miquel Casares) i amb aquest m'ho torno a passar molt bé . V. repeteix amb l'estil de narrar la història la manera d'Stephen Zweig, (fent molt present el narrador, fent present les seves certeses i les que no ho són tant i plantejant els fets més com a versemblants que no pas com a verdaders.

Doncs síl els pagesos es devien revoltar molts cops al llarg de l'Edat Mitjana (i de totes les edats) i sempre en devien sortir malparats i al davant hi devia haver sempre il·luminats que com més radicals eren pitjor acabaven.



Il s'appelle Thomas Müntzer, il prêche la Parole divine en Saxe d'où il est chassé avant de s'installer en Bohème. Nous sommes aux alentours de 1520. Cet homme d'Église croit en une chrétienté authentique et pure et que tout est dans les Évangiles. Il pense qu'il existe « une relation directe entre les hommes et Dieu ». https://www.babelio.com/livres/Vuillard-La-guerre-des-pauvres/1103717


Entrevista a Vuillard a Ctxt: 

(...)
La mayoría de sus novelas tratan sobre hechos y personajes históricos.

Me intereso por la historia porque me resulta muy complicado hablar sobre el presente. El mundo en el que vivimos me parece ambiguo y disperso; la situación actual resulta muy confusa. Ninguno de nosotros podrá decir qué sucederá en el futuro. Es un futuro inquietante aunque, aparentemente, nada cambia.
(...)

L’alè, de Thomas Bernhard

Tercera part de la pentalogia autobiogràfica, excel·lent B. com sempre, amb el seu estil repetitiu, però aquest es llegeix prou bé. La seva experiència en la cambra de morir, la sala per moribunds d'un hospital per a malalts pulmonars.

Després de la desfermada diatriba contra la societat austríaca de L’origen, amb el retrat d’una educació sempre repressiva (primer nazi i tot seguit catòlica), i del parèntesi d’alliberament narrat a El soterrani, on Bernhard abandona l’institut i es posa a treballar, L’alè i El fred destaquen pel relat descarnat de la brusca sotragada de la malaltia, que el deixa a les portes de la mort als 18 anys
https://elpais.com/ccaa/2013/06/14/quadern/1371230401_201007.html

I aquesta crítica detecta unes incorreccions garrafals que ja havia detectat jo també: 

Costa d’entendre que qui va traduir amb encert dos llibres de la sèrie ens lliuri ara uns textos deficients

(Déu n'hi do)

The Green book

Amb la Glòria al Texas o de com un trailer que et deixa absolutament escèptic amaga una pel·lícula magnífica amb un Viggo Mortensen fantastic, una guió divertit i unes pinzellades de descripció social del Sud dels Estats Units als anys de Kennedy amb certa mala baba. (i jo sense saber que havia guanyat l'Òscar)


curiositat de la peli: https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/a22883660/green-book-pelicula-oscar/

Bajo el paraguas del racismo, los prejuicios y la intoleranciaGreen Book cuenta el esfuerzo por aprender, entender y conectar con el otro que realizan dos personas completamente diferentes, por dentro y por fuera, obligadas por las circunstancias a convivir durante varias semanas. Es la historia, como bien diría el capitán Renault en Casablanca, del "comienzo de una hermosa amistad". (https://www.elmundo.es/cultura/cine/2019/02/19/5c66f80dfdddfff13a8b45d2.html)

dilluns, 5 d’agost de 2019

La dona de la muntanya


Pel·lícula ecologista, feminista, amb un ritme molt ben trobat, passa molt bé. Gran actuació.


A sus cincuenta años, Halla, profesora de canto, declara la guerra a la industria local del aluminio, que está contaminando su país. Para ello, toma todo tipo de riesgos con el fin de proteger el medio ambiente en Islandia. Pero su situación podría cambiar con la llegada inesperada una carta que da luz verde por fin a sus trámites de adopción de una niña. (FILMAFFINITY)

L'abadia de Northanger, de Jane Austen

dissabte, 3 d’agost de 2019

Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine

Continua el fil de la Memòria, aquesta que porta majúscula. D’Auschwitz, a la “nostra” guerra el “nostre” exili. Perquè, i això és el que diu el llibre, aquesta guerra, aquest exili, també són nostres, dels que vam néixer els 50s i els 60s i n’hem sentit a parlar tant que s’ha ficat als nostres ossos. I ho llegeixo, primer amb la mandra de “oh, no! un altre cop la guerra i l’exili” però com amb la Charlotte Delbo. el que enganxa és que parla dels pòsits, de vegades tan potents que acaben formant part de la pròpia identitat.
I el porto per casualitat a la motxilla quan visito el 16, rue de Pessac a Bordeus on la família Roca va viure el seu exili, on m’imagino escenes que no sé si són veritat, la mare anant a buscar el pa o veient l’entrada dels nazis per les avingudes i les places.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marta-marin-domine-escriptora-i-traductora-acaba-de-publicar-fugir-era-el-mes-bell-que-teniem/video/5817508/

divendres, 26 de juliol de 2019

La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo

Això sí que és una obra sensacional, un cop de puny ben donat sense grans gesticulacions, o com fer veure que el pitjor d'Auschwitz va ser el retorn. Memorable.

La diversitat dels punts de vista de cada una de les protagonistes sobta i contrasta amb la unitat de l'experiència dramàtica.




La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz.
(Oriol Roig a Núvol) (+)


“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”
Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:
“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”
D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica. (https://clubeditor.cat/llibres/la-mesura-dels-nostres-dies/)
I més:
I encara més: Xavier Antich parla del llibre:  
Jo només discrepo que a mi el llibre no se m'ha fet difícil.

dimarts, 23 de juliol de 2019

Color de llet, de Nell Leyshon

Una petita joia. Una novel·la rural a l'Anglaterra del segle XIX on una noia empoderada que es diu ara explica l'opressió del pare a la granja i després la seva venda al vicari del poble. Entre Pedra de tartera i  aquella gal·lesa, la Rebecca Jones. Llenguatge fantàstic imitant la senzillesa de l'escriptura d'una noia que acaba de deixar l'analfabetisme.

I de nou, una editorial independent és un criteri. Gràcies L'Angle editorial.

La prova que el món de pagès serveix com a epicentre de qualsevol història tràgica.  (Manuel Lillo a El Temps)


És un panorama de dones embarassades en un cicle continu de violacions, embarassos i naixements de fills bords, com una fatalitat del destí. No explicarem què passa a la novel·la, simplement, cal constatar que, una vegada més -tant és Caterina Albert el 1898 o Nell Leyshon ara, sobre un fet ocorregut el 1831-, el fons de la història és el mateix: poderosos que agredeixen oprimits, molt especialment, homes que agredeixen dones. I sempre és una dona, una escriptora, la que parla d’aquests temes. Val molt la pena llegir Color de llet, amb una protagonista que aprèn a llegir i a escriure als 14 anys. I és capaç d’explicar als 15, amb una clarividència esfereïdora, amb una acceptació filla de segles d’opressió, en el moment decisiu de la seva vida, què li ha passat. I amb un final que si l’hagués llegit Català, tot i ser diferent del seu, li hauria fet fer un mig somriure. (Ll. A. Baulenas a l'Ara)

dissabte, 20 de juliol de 2019

La biblioteca dels llibres rebutjats, de David Foenkinos

I em ve de gust la lectura ràpida i fàcil. La Marta deia que era molt fluix però a mi m'atrapa. En una  novel·la el tema m'ha d'interessar. El context potser millor dit. I el món de l'edició i dels escriptors m'és seductor
Aquest és curios: un thriller on l'investigador no apareix fins a la pàgina 150.

En un poblet de la Bretanya francesa, un bibliotecari decideix recollir tots els llibres refusats pels editors. Posa anuncis a les revistes literàries i en pocs anys reuneix prop d’un miler de manuscrits.
Aquest diu "desengrassant(sic) i amb una ironia que et fa relativitzar el món del llibre". I jo dic: desengrassant (sic també) i amb una ironia que et fa relativitzar alguns moments una mica massa patxangueros

Sí, hi ha gent que no li ha agradat especialment. Potser a mi m'ha anat bé després de Dostoievski:

“La biblioteca dels llibres rebutjats” és un llibre amb un peculiar sentit de l’humor. Una història coral simpàtica i agradable de llegir, però amb la que no m’he acabat d’implicar, sobretot pel pas d’un personatge a un altre, com sí vaig fer-ho amb “La delicadeza”. I, en aquest aspecte, ha estat una petita decepció. Per mi ha estat només bé, sense massa més. Potser esperava una altra “delicadesa”. (La finestra digital)

diumenge, 14 de juliol de 2019

L'idiota, de Dostoievski

Confesso que m'he sentit desbordat i que la lectura ha estat una derrota contínua i que només al final he aixecat el cap. He respirat i he superat el cop de puny a la panxa i he recordat l'avi Joan i he dubtat de si el príncep rus que jo era tenia alguna cosa a veure amb aquest Lev Nikolàievitx Mishkin.







https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27idiota


Quizá no haya novela en donde los acontecimientos se anuden de manera tan vertiginosa como en la primera parte de este texto, cuyo inicio se desarrolla en un vagón de tercera clase de un tren que recorre, un gélido día de finales de noviembre, el camino entre Varsovia y San Petersburgo. (El País)


5 motius pe llegir L'idiota: https://es.rbth.com/cultura/80811-el-idiota

divendres, 12 de juliol de 2019

Quan érem orfes, de Kazhuo Ishiguro

Algunes coses no em quadren en aquesta història del detectiu famós que busca els seus pares que van desaparèixer fa vint anys a Shangai. Això sí, em fa gràcia la història de les concessions internacionals que em fa pensar tota l'estona en el Lotus blau de Tintín i que mai vaig entendre en què consistia. (Era el senyor Mitsubishi?)
En general no m'agrada que els personatges i les situacions se'm facin desconcertants i poc lògiques.


dimecres, 10 de juliol de 2019

Amor mundi, de Victoria Szpunberg

Protegir el més dèbil justifica l’aplicació de la violència? S’ho pregunta, al final d’una llarga carrera, una professora enfrontada a un dilema moral. L’Aurèlia, una mestra amb molts anys d’experiència a l’esquena, està a punt de jubilar-se. Però justament quan arriba el moment en què podrà descansar i deixar de treballar, s’ha d’enfrontar a una situació força habitual en les nostres aules: una nena assetja una altra alumna i, per tal de protegir la més dèbil, la mestra acabarà pegant l’assetjadora. Ella creu que ha fet el que havia de fer però, alhora, és plenament conscient que res no justifica la violència contra els infants. Ha fet el que és correcte o no? El dubte l’obsessionarà i farà que es qüestioni els valors i principis que han regit la seva vida i la pràctica de la seva professió. Només una monitora jove que la visita i la seva neboda la connectaran amb una realitat que cada cop li resulta més aliena.https://www.salabeckett.cat/publicacio/amor-mundi/



I jo em pregunto:

Hi ha un canvi de valors en la societat que implica un nou paper de l’escola i sobretot del paper del mestre? Han quedat antiquats els mestres vells? Són innovadors els mestres joves?

La permissivitat que es dona als alumnes ve de les noves metodologies educatives? Es mira la societat l’escola i els mestres d’una altra manera? Tenim els nens en una bombolla protectora?

És la innovació educativa una moda?

Viuen els alumnes realment l’escola com un lloc on poden fer el que volen? Ha de ser,l’escola un lloc de llibertat. Fins a quin punt?

Les xarxes socials i les tecnologies digitals contribueixen realment a millorar els aprenentatges? Quins són els seus avantatges i els seus inconvenients?

On queden els valors en el neoliberalisme educatiu? Continua sent l’escola el principal ascensor social? L’escola ha d’anar contra corrent promovent uns valors de tolerància, solidaritat i empatia?

En la realitat és tan clara la diferència entre l’assetjat I l’assetjador. No és també l’assetjador una víctima?

La innovació educativa actual què té a veure amb la dels 70 de Rosa Sensat? És realment una innovació? No ve fins i tot de començaments del segle XX Amb Ferrer i Guàrdia, Montessori, Dewey, Freinet... Som en un moment de revolució pedagògica?

dilluns, 24 de juny de 2019

Huckleberry Finn, de Mark Twain

Després de Tom Sawyer, en alguns llocs trobo la idea que Huckleberry Finn encara és millor (m'ho diu l'Âlex Seguí, per exemple). Sempre l'havia tingut per menor però és cert que és més madura, més literària potser i que fins i tot és més passada de voltes: picaresca, quixotesca, fins i tot un tram final propi de Lewis Carroll (això sí que m'ho invento jo).

Aquesta obra suposa, per a Twain, un punt i a part respecte a les seves obres anteriors: l'autor inicia una mirada pessimista sobre la humanitat que anirà creixent en les seves obres posteriors.(Viquipèdia)

Considerada una de las primeras grandes novelas estadounidenses, quizá presente una visión más oscura y desencantada que Las aventuras de Tom Sawyer (novela con la que comparte personajes pero intercambia protagonistas), porque en ella se visibilizan más descarnadamente temas como el maltrato infantil o la esclavitud; pero no es menos cierto que la trama está llena a rebosar de picaresca y de ese sentido del humor que tan bien dominaba Mark Twain. Así, Huckleberry, pese a los denodados intentos de la viuda Douglas por «civilizarlo», sigue siendo ese canalla entrañable y asilvestrado. Obligado a escapar de las palizas de su padre alcohólico, el camino de Huck se cruzará con el de Jim, un esclavo negro que se ha fugado al enterarse de que quieren venderlo. En ese camino de huida, ambos trabarán una sincera amistad, llena de lealtad y admiración mutua. La aparición final de Tom Sawyer, con sus estrambóticos planes de siempre, pone la guinda al pastel. Canto a la amistad, la libertad, los sueños y el idealismo, Las aventuras de Huckleberry Finn es una obra inmortal, una lectura inolvidable. Las soberbias ilustraciones de Pablo Auladell multiplican el placer de revisitar o descubrir este clásico. (Sextopiso.es)



Cafarnaümm, de Nadine Labaki

Carfarnaüm, justifica el seu nom.
Un nen denuncia els seus pares per haver-lo fet néixer en aquest món. Dura, és clar.

La represión que han sufrido mujeres y niños en las últimas décadas, ha impulsado a Labaki a centrarse en revelar información crucial para comprender que lo que ocurre en esos países está en las antípodas de la información que recibimos. No en vano, es la primera directora árabe que opta a un Oscar y no ha desaprovechado el tremendo éxito para lanzar un mensaje contundente: "Yo culpo al sistema por toda la miseria del mundo"E.cartelera.es




dissabte, 27 d’abril de 2019

Lluitar amb el diable, Memòries de la presó, de Ngugi wa Thiong'o


Gran personatge, Ngugi wa Thuing'o. El relat del seu pas per la presó ofereix una bona explicació de la història de la descolonització de Kenia, i encara més del període post colonial en què els revolucionaris, com a tants llocs deixen de ser de seguida allò que prometien. Generalitzable per apropoar-se el que ha estat el colonialisme en el continent africà.



Amic meu, tot i les onades de pànic, no serveix de res que t’amaguis de la lluita. Ngugi wa Thiong’o, avui sòlid candidat al Nobel, s’ho repetia a la cel·la d’aïllament els mesos que va ser el presoner K6,77, “en un oceà de por i humiliació infinites”. Era el 1977, i feia més d’una dècada que era un escriptor conegut i apreciat a la Kènia postcolonial. Això no va impedir que fos empresonat sense procés ni judici per haver escrit i representat l’obra Ngaahika Ndeenda ( Em casaré quan jo vulgui ) en kikuiu, una llengua popular sense tradició escrita. El muntatge denunciava les desigualtats en una societat sense llibertat ni oportunitats per a les classes populars malgrat la independència.

diumenge, 21 d’abril de 2019

A la deriva, de Penelope Fitzgerald

Nenna James, una joven canadiense sin medios para alquilar una vivienda en el Londres de principios de los 60, vive con sus dos hijas en una barcaza anclada en el Támesis. Ninguna de las tres «pertenece ni al agua ni a la tierra firme», y comparten su existencia con unos vecinos que se encuentran, como ellas, a la deriva: Willis, un artista que intenta vender su decrépita nave a pesar de su pésimo estado; Richard, que vive a bordo del Lord Jim con su mujer, Laura, aunque ella preferiría mudarse a otro sitio, o Maurice, que ni siquiera protesta cuando su barcaza empieza a llenarse de objetos robados. Todos ellos van a contracorriente, en un espacio en el que podrían primar la sencillez y la libertad de la vida excéntrica, pero que se ve salpicado por los pequeños reveses cotidianos de cualquier existencia humana.


El número uno, John dos Passos

Les eleccions americanes vistes des de dins de la campanya. Amèrica, anys 40. Un cop vist de què va, el deixo. 

En Homer T. Crawford és un polític populista sense escrúpols que, servint-se d’una oratòria abrandada i unes idees radicals i demagògiques, ha aconseguit el càrrec de senador i aspira a la presidència dels Estats Units. Els periodistes que l’afalaguen, els jutges venals que l’afavoreixen, les emissores de ràdio que li retransmeten els discursos, els homes de palla que li fan la feina bruta i un estol de mercenaris de la política moguts per l’ambició personal ens mostren cruament, en aquesta gran novel·la, les interioritats més infectes del sistema. I és que la democràcia, quan està corrompuda fins al moll de l’os, ahir com avui, crea monstres perillosos (...).(Adesiara)

dissabte, 20 d’abril de 2019

La familia Karnowsky, de Israel Yehoshua Singer

Gran novel.la. Em recorda la trilogia hongaresa de Banffy pel retrat que fa d'una societat a partir d'una saga familiar. Escrita abans de  l'Holocaust   descriu molt bé la vida dels jueus i la seva diversitat en l'ambient alemany del primer terç del segle XX.

A través de la historia de tres generaciones de una familia judía, los Karnowsky, esta novela, publicada originalmente en 1943, nos ofrece un fresco extraordinario de la primera mitad del siglo XX. David, el patriarca, que en los albores del siglo abandona el shtetl polaco donde nació para instalarse en Berlín, animará a su hijo Georg a adaptarse y a convertirse en «judío entre judíos y alemán entre alemanes». Georg se convertirá en un respetable médico berlinés y encarnará así la cumbre de la integración y el éxito social de la familia. Su hijo Yegor, nacido durante el nazismo y profundamente marcado por el antisemitismo, desembarcará en una Nueva York inhóspita y culminará el accidentado destino de su linaje. En la presente obra, Singer no sólo escribió páginas de inusual belleza, sino que vislumbró además con una clarividencia sobrecogedora la suerte de los judíos tras la Segunda Guerra Mundial, confirmando, a su pesar, la capacidad profética que sólo los auténticos escritores poseen (Acantilado)


dijous, 18 d’abril de 2019

Teoría King Kong, de Virginie Despentes

Feminisme gamberro, no acabo de saber què pensa realment aquesta dona sobre les violacions, la prostitució i la pornografia. Les crítiques diuen que la seva peli Baise-moi era molt dolenta.

Olor de colonia

Si la ficció no m'ajuda a entendre el món, deixa d'interessar-me. Un cop m'he passejat per la colònia, els intríngulis sentimentals em cansen.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Els caçadors de llibres, de Jennifer Chambliss Bertman

Aquest m'ha agradat menys, Dimas, tot i que barrejar un exercici de classe amb la pista per trobar un llibre m'ha semblat una idea excel·lent.

L’Emily és una fan absoluta de Caçadors de Llibres, un joc en línia que consisteix a trobar llibres amagats per tot el país. Però el creador del joc ha estat atacat i està en coma, per desesperació dels seus seguidors.De manera que l’Emily i el seu nou amic, el James, decideixen investigar sobre aquest misteriós accident.  
https://www.grup62.cat/llibre-els-cacadors-de-llibres/245108

dimarts, 19 de març de 2019

El bestiari d'Axlin, El secret del Xein, de Laura Gallego

Devoro literatura juvenil com feia temps que no devorava cap literatura. Una sensació curiosa.
Gràcies, Dimas Pretel, Sol BValisova, Lluna Roqué.


a la web de Laura Gallego hi ha de tot.

aquí en parlen : algunos libros buenos 

I a aquest el vam veure a la classe.:



dimarts, 5 de març de 2019

La vida de la Rebecca Jones, d'Angharad Price

La vida de l'àvia de l'autora a la vall amagada de Maesglasau fa venir ganes d'un viatget a Gal·les. Es llegeix com un passeig que asserena i relaxa entre el verd i el blau i les  velles cases de camp.

Aquesta és la vall segons Internet:


 ...Angharad Price recrea la vida de una mujer en un valle de Gales. Se trata de un lugar que da pie a estampas idílicas, a cuadros de Constable, a imágenes de paz y de vida sin artificios. Allí los roles están bien cimentados y para ser algo feliz, pues no alcanzará la felicidad plena en ningún momento, o al menos no se apunta a ello, basta con la aceptación: la mujer es ama de casa y el pilar de la familia... (Culturamas)


Qui és Rebecca Jones?
Rebecca Jones era la germana del meu avi, Bob Jones. Van tenir tres germans més que van néixer cecs i això va fer que la seva infantesa fos força inusual. Els tres nens vidents, Gruffydd, Lewis i William, van ser enviats a una escola per a nens cecs per tal que poguessin desenvolupar les habilitats que els feien falta per tirar endavant. Gràcies a això van aconseguir sobreposar-se i, fins i tot, van arribar a ser persones cèlebres. Gruffydd, per exemple, va ser vicari a Londres, Lewis va convertir-se en pintor i William feia de lingüista, traduint textos en braille. Però, perquè això fos possible, Bob i Rebecca van haver de quedar-se a la granja, treballant per a la família.  
...


dissabte, 2 de març de 2019

Lila, de Marilynne Robinson

Lila és aquesta noia dona semiòrfena, tancada i secreta i aquest pas del temps que és un suggerent espiral desordenat. M'agrada que ella està sempre apunt per un final de marxar i retrobar la soledat .

No es extraño que eligiera una outsider como protagonista. Es su modo de dignificar segmentos de la población normalmente estigmatizados. "Lila es una persona que no está socialmente definida, no está alienada por el lenguaje", describe. Amparada por Doll, la enigmática mujer que la "robó" siendo un bebé, Lila tira adelante en condiciones dickensianas hasta topar con el viejo reverendo John Ames, en quien encuentra un compañero improbable. De su pasado errante conserva sólo la navaja afilada de Doll, y una desconfianza instintiva hacia el resto de humanos. (El País)

¿Puede acostumbrarse a vivir bajo un techo quien sólo ha sabido llamar hogar a la ausencia de un techo?, ¿puede aprender a amar alguien que sólo a aprendido la desconfianza? Al menos puede intentarlo, que es lo que hace Lila. ¿Y lo consigue?, se preguntarán. Algo me dice que Marilynne Robinson también lo hace, la pregunta (junto con muchas otras) abarca un libro entero y parte de los dos anteriores. Y se lo pregunta de forma tan hermosa que lo de menos es la respuesta, que yo tampoco sé si existe pero desde luego tengo claro que no es Lila quien debe responderla, su trabajo es vivir y con eso tiene más que suficiente. (Amazon)

dijous, 21 de febrer de 2019

Capvespre, de Kent Haruf


Dos anys després del naixement de la seva filla Katie, la Victoria Roubideaux aconsegueix anar a la universitat, i els germans McPheron es troben amb un hivern llarg i fred al davant.
http://periscopi.cat/antipoda/item/capvespre



Sota el volcà. de Malcolm Lowry


el capital, de Costa - Gavras


Fins que passi la teva fúria, d’Åsa Larsson

El millor el començament i la primera frase "Recordo com vaig morir". I l'escena inicial de la noia bussejant i morint msota d'u llac glaçat al nord de Suècia

L'ordre du jour, d'Éric Vuillard

L'ascens del nazisme novel·lat amb pinzellades com contes centrades especiallemtn en l'Annexió d'Àustria. Especial menció al paper dels empresaris alemanys i de les cegues potències occidentals.

Comprender la democracia, de Daniel Innerarity

Augmentar la democràcia, estendre-la en tots els àmbits de la vida, estimular la participació perquè els experts no són garantia de bona solució dels problemes.

escrits de presó, de Joaquim Forn

Impressiona bastant. Interessa la part humana i carcel·lària però especialment la part política de la falta de previsió dels dirigents del procés.

diumenge, 17 de febrer de 2019

El chico de la ultima fila, de Juan Mayorga

Una gran història sobre la literatura, el mestratge, les classes mitjanes i l'adolescència. Però a mi se'm fa una mica pesada.



Un cicle que vol promoure una reflexió crítica-lúdica sobre la ficció i el món juvenil: quins són els eixos de ficció i realitat que articulen els públics més joves, quines són les noves convencions estètiques i literàries i com estan relacionades amb els universos digitals, des dels videojocs als youtubers.
En el context d’aquest cicle, Juan Mayorga torna a la Sala Beckett amb EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA, on aprofita la seva experiència com a docent per retratar la relació entre un professor de literatura i un alumne prodigi, de qui presenciarem el seu naixement com a escriptor. El text va ser guardonat amb un premi MAX i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula Dans la maison. 



El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantazakis

diumenge, 10 de febrer de 2019

Sergi Pamies, l’art de portar/gavardina

Bé, sí, el conte en què ell explica com imaginava d'adolescent que era fill de Jorge Semprún té molta gràcia!


dissabte, 12 de gener de 2019

Del passat quan era present, de Maurici Serrahima

M'hi llenço de manera sorprenent. (la biblioteca de Vimbodí té això) arrossegat per la immersió en el catalanisme polític que ha suposat John Elliot.
Trobar-hi molt poc l'avi Joan obre totes les sospites que la Laia em confirma.
Molt interessants les referències literàries (Sagarra i Riba especialment)
Extraordinari testimoni de la primera (anava dir resistència però no, ni parlar-ne) clandestinitat catalanista en el franquisme.

... El lector ja endevina, des del primer volum, que les memòries de Serrahima constitueixen un document històric imprescindible i un text literari de primer ordre. Serrahima escriu, com tots els bons memorialistes, amb voluntat de notari, d’explicar el que passa, però també amb voluntat d’estil, i aquesta combinació acaba per resultar incòmoda de jutjar des de la posteritat: ni els historiadors de la literatura ni els historiadors de la realitat se’l fan prou seu.... (Llengua i literatura 18)

dimecres, 2 de gener de 2019

La idea d’Europa, de George Steiner


Gran començament  sobre els cafès d’Europa. Després també m’agrada la doble filiació d‘Atenes i Jerusalem... o sobre la caracterització dels paisatges del Vell continent oposats a les grans planes americanes, africanes, asiàtiques...l

La idea d’Europa reprodueix la conferència que va pronunciar George Steiner a Tilburg, en el marc del Nexus Instituut, el 2004. L’autor fa un recorregut pels trets que configuren la cultura Europeahttps://www.arcadia-editorial.com/llibres/la-idea-deuropa/.