Filmin maig

Wakefield (sèrie)

Jo. Daniel Blake

Sherwood (sèrie)

Sorry, we missed you

Varsovia, 83 (sèrie)

Fortuna

Cuentos de la luna pálida

Vida y muerte en un almacén

Les formes del verb anar, de Jenny Erpenbeck

Un llibre que deixo i després torno a arrencar i que al final m'agrada molt. I li valoro especialment que posi noms i cognoms al drama de la immigració. I des del punt de vista tècnic, que quan penses que ja en tens prou s'enfili un graó en la trama i es faci més interessants: l'anar coneixent personatges nous i les seves situacions es transforma en la lluita per la supervivència del col·lectiu dins del del marasme de la burocràcia, fins i tot la ben organitzada burocràcia alemanya.

Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls –un vell continent, culte, satisfet, insolidari– no li agradarà gens. Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa

https://www.angleeditorial.com/les-formes-del-verb-anar-742

El protagonista de la novel·la és Richard, un professor de Filologia Clàssica jubilat que un dia té prou curiositat i empatia per acostar-se a un grup de refugiats africans que fan una vaga de fam a Alexanderplatz, a Berlín. Hi entrarà en contacte, es farà amic d’ells, els atendrà un per un, individualment, els ajudarà a trobar un advocat i amb el temps fins i tot els convidarà a casa seva.

Fa uns mesos aquesta autora nascuda l’any 1967 a l’antiga RDA va presentar la novel·la al Goethe Institut de Barcelona i ens explicava que havia parlat molt amb els refugiats africans. “Al principi no sabia de què aniria el llibre i em vaig implicar en la seva vida quotidiana, vaig tenir un contacte intens amb ells i els acompanyava a les manifestacions. Es parla molt dels refugiats, però la gent no coneix les seves històries ni saben per què han arribat fins a Alemanya. Per acostar-se a un refugiat, cal fer-ho de manera individual. Són persones que han tocat fons, han arribat al límit de l’experiència humana. El que han viscut és d’una naturalesa quasi filosòfica, que no es pot transmetre en una escola o a través de l’educació formal. I penso que la literatura ha de donar sortida pública a aquestes experiències”.

El gran mèrit d’Erpenbeck és haver-nos retratat, a través del personatge de Richard, l’autèntica compassió, que no té res a veure amb la indignació, la ràbia o la pena que puguem sentir aquells que hem estat mers espectadors del drama del mediterrani.https://www.nuvol.com/llibres/lesperanca-es-barata-61235?fbclid=IwAR0OE4gpwH2bGhj0P6QTAhqoYyX5PTeERU2rAlVBCtkL59ZvNjQt3du35F4

Piero Sacchetto, al Museu de la Vida Rural

Aquest matí visitem una exposició de Piero Sacchetto al Museu de la Vida Rural. Per casualitat podem parlar amb l’Eulàlia Bosch, la comissària, (de qui la Marta és fervent  seguidora i admiradora) i la Gemma Carbó, la directora del Museu, amb qui conversem sobre les Estampes Rurals de l’avi Ramon. L’exposició és magnífica: quadres molt semblants, amb games de colors homogènies, i amb una textura sorrenca molt especial. Estèticament són molt vistosos i al mateix temps comuniquen en que en podríem dir “terralitat”. Després, si investigues,descobreixes el lligam amb Erri de Luca, amb els refugiats etc….

https://museuvidarural.cat/nomes-anada/

Apuntes para un naufragio, de Davide Enia

Evocar i enfrontar-se als fantasmes propis, o als familiars mentre descrius, investigues o vius una situació ben diferent i fins i tot dramàtica potser no és del tot original. Fins i tot em sona que alguna illa ha estat escenari algun cop d’aquest doble repte. (relacions pares-fills, càncers...) En tot cas, aquí, Enia se’n surt prou bé. Primer em molesta una mica aquesta presència protagonista del narrador quan el que descriu és un fet que semblaria no admetre digressions. Però potser no aguantaríem el mal tràngol si no ho fes així. En tot cas no es tracta de construir un llibre més lleuger i passador! I la mort-vida individual és un bon contrast per entendre el valor de tanta mort col·lectiva, de tant de dolor, de tanta injustícia, de tanta merda de món, de sistema...

https://youtu.be/CdtCkMG8Ld8

Entrevista a Davide Enia: https://ojs.uv.es/index.php/zibaldone/article/view/7910/pdf

Pero Apuntes para un naufragio es algo más. El autor viaja a Lampedusa con su padre, cardiólogo ya retirado y aficionado a la fotografía. Los días que pasan en la isla en los viajes que realizan sirven para repasar y reforzar su relación, basada más en hechos que en palabras y plagada de recuerdos. También merece mencionarse al tío Beppe, hermano de su padre, también médico y ahora gravemente enfermo. La enfermedad ha servido para unir más todavía a su tío con su sobrino y a Beppe con su hermano. Esta parte está imbricada en el desarrollo de la narración y sirve para subrayar la necesidad de preocuparse por las personas concretas que uno conoce, el mayor tesoro que se tiene entre manos. https://adolfotorrecilla.blogspot.com/2020/07/apuntes-para-un-naufragio-de-davide-ena.html

Asylum i He visto ballenas de Javier de Isusi

Els Reis de la Núria em porten Asylum i com ella diu, estava cantat que m'agradaria. M'agraden molt aquests dibuixos de llapis i aquarel·la i la història de tercera edat i refugiats és molt maca. Després busco de nou de Isusi i el trobo en aquesta història sobre presoners d'ETA i del GAL que encara m'agrada més.

Asylum
He visto ballenas

La última que ha contado, He visto ballenas (Astiberri), fue una de las primeras incursiones del cómic español en el conflicto vasco, sus desgarros y la vida después de la violencia. “Uno de mis objetivos era que pudiera leerlo gente de sensibilidades opuestas. A gente con familiares en la cárcel y a gente que ha vivido con escoltas les ha gustado muchísimo y esa es una de las mayores satisfacciones que he tenido”, cuenta. Gracias a este álbum fue el único español que compitió en el Festival Internacional de Angulema de 2015 por el premio a la mejor obra. No se le ha subido a la cabeza. “Los autores de cómic somos unos francotiradores locos. Un dibujante de cómic está más cerca de un artesano que de un artista, es un fabricante de historias”.
https://elpais.com/cultura/2015/07/22/actualidad/1437598476_641430.html


Con la actual crisis de los refugiados han aumentado los sentimientos xenófobos contra los extranjeros, pero no podemos olvidar que no hace tanto tiempo que fuimos los españoles los que llamamos a las puertas de Europa y América en busca de refugio, a raíz de la Guerra Civil. Algo que nos recuerda el cómic Memorias compartidas (CEAR-Euskadi/Astiberri), de Javier de Isusi (Bilbao, 1972).http://www.rtve.es/noticias/20170222/asylum-comic-recuerda-espanoles-tambien-fuimos-refugiados/1490664.shtml