dissabte, 30 de gener de 2010

Les germanes Grimes (o Easter Parade en V.O.) de Richard Yates


Per què no l'han titulat "La desfilada de Pasqua"? perquè a més no és la història de les germanes sinó la d'Emily Grimes molt més que la de la seva germana Sarah. La d'aquesta dona neoiorquina insatisfeta, per a la qual la vida va passant com els amants, com els nòvios, en contrast amb la germana casada i aposentada. Llegeixo una altra novel·la de Yates en quinze dies i l'experiència de repetir autor m'agrada, apart de que a més la novel·la m'agrada molt. Retrobes temes, retrobes tics, retrobes moments, retrobes personatges...

diumenge, 24 de gener de 2010

Avatar

Home, jo m'ho passo bé però l'argument en el fons és tan infantil i tòpic... ! Això sí és realment espectacular i val la pena veure-la en 3D. Entreteniment fàcil, missatge ecologista barato, però els efectes especials i un ritme que no decau la fan atractiva.

em fa gràcia que Fotogramas parli de estética de tebeo francés de hace 30 años perquè és veritat que em va recordar còmics del Pilote de la meva època, o els còmics de ciencia-ficcio de Bourgeon o Schuitten.

divendres, 22 de gener de 2010

Revolutionary road, de Richard Yates


M'ha semblat una gran novel·la. La història d'un matrimoni difícil: una parella novaiorquesa, ell treballa en una oficina grisa i sense interès (d'una empresa grisa i sense interès) i ella l'embolica en el projecte d'anar-se'n a viure a Europa com a solució per a les desavinences matrimonials i sobretot com a últim recurs per trobar sentit a la vida. Bon retrat dels sentiments íntims de la parella, de les angoixes i les frustracions per les expectatives que no s'acompleixen, de les virtuts i els defectes que tots arrosseguem. En van fer una peli que no he vist, però de Caprio i la Winslet no sé si dónen gaire el perfil d'una història prou profunda.

dilluns, 18 de gener de 2010

Dues comedietes

El cap de setmana dóna per tornar al cinema que ja tocava. I ha tocat somriure. I ha tocat humor intel·ligent. El del germans Cohen a Un tipo serio és un humor woodyallenià que passa bé malgrat que la història, tens raó Jordi, no tingui gaire suc: a un profe de mates jueu tot li va malament a la vida i ell ho contempla més aviat aturadet... la dona que es vol separar, el fill només pendent que li arreglin l'antena de televisió, a la feina l'ascens està en perill per un pressumte soborn d'un alumne coreà... tot plegat una mica surrealista però cola força.


Diumenge a Cardedeu més somriures amb els 500 dies amb Summer, encara que força fàcil tot pegat: un noi que es dedica a dissenyar felicitacions s'enamora a l'oficina d'una noia que no vol establir amb ell una relació seriosa; tampoc és que aporti gaire la veritat però almenys no diu tonteries.

diumenge, 17 de gener de 2010

Relatos de Kolimá, de Varlam Shalámov




Bons, bons aquests relats sobre els camps de concentració estalinistes al gulag siberià. Històries curtes, anècdotes que de vegades semblen sense importància, però que es revelen plenes de significació i que descriuen meravellosament la brutalitat d'aquests camps de concentració. I el fred, el fred bestial !

Varlam Shalámov se adentra en el infierno blanco de Kolimá, región situada en el límite oriental de Siberia. La maestría de Shalámov se enfrenta al paisaje intimidante de la taiga, a los sufrimientos padecidos en los campos de trabajo, a todo lo que implica saber que el horror de Kolimá es imposible de narrar aunque él esté determinado a hacerlo. Para superar ese reto, para representar la inhumanidad, para escapar a la maldición del grito silencioso, Shalámov escoge la forma del relato breve, cuyos rasgos principales son, según su propia expresión, el «laconismo», las frases «cortas como una exhalación» o «secas y musculosas como una bofetada»

dissabte, 16 de gener de 2010

El arte de volar




Bé pels Reis de la Núria!
Un comic d'aquests que ara se'n diuen novel·les gràfiques amb tema guerra civil-postguerra-franquisme-vellesa-residència de jubilats, amb tema vida destrossada com tantes per Espanya pel segle XX i per la misèria. Amb dibuixos de l'autor de Martínez el facha. una disfrutada de tres dies de no me'l vull acabar no me'l vull acabar...



(Una obra compleja y ambiciosa, para la que Altarriba necesitaba un compañero sobre el que descargar la responsabilidad de la narración gráfica mientras él se centraba en el descarnamiento de sus sentimientos. La elección podía parecer sorprendente. A fin de cuentas, Kim es un autor que está encasillado y aplastado por la leyenda de una de las series más conocidas de la historia del tebeo español, Martínez el facha, un personaje tan potente que había fagocitado casi por completo a su autor. Sin embargo, aquellos que recuerden al Kim de las historias de los primeros Rambla, y al que se destila por las historias sueltas que publica en El Jueves de tanto en tanto, sabrán de un autor de inmensa capacidad gráfica, detallista, de facilidad en la expresividad de sus personajes y de narración fluida.)

fragment del post de La cárcel de papel

divendres, 1 de gener de 2010

El lienzo de Tintoretto


Lectura molt fàcil i tòpica (mainstream, Miquel?); em freno per no llegir-me'l en una nit. Venècia, Renaixement, pintors, sectes, Croades. tresors, assassinats, emails... Em porta, però, a descobrir les pintures del Tintoretto, amb plantejaments molt orginals no ho sabia és clar!, i a evocar les passejades pels carrerons i els canals de la Perla de l'Adriàtic que vam fer aquest estiu passat.

afegeixo imatges del Tintoretto relacionades amb la lectura; per cert, Roc, si un dia et passes per aquí hi veuràs el teu patró:

El festí de l'amor, de Charles Baxter


L'autor es fa present en un escriptor que recull diverses històries sobre l'amor: les de Bradley i els seus diversos matrimonis i sobretot la de Chloé i Oscar joves, punkis i sense manies. Un top-ten de fa uns quants anys que m'agrada, un passeig simpàtic sobre el sentiment de l'amor sense cursileries, realista i interessant.