dilluns, 28 de març de 2011

Joseph Roth: fuga sense fi


Més que no una novel·la, un conte llarg, i la mida em sembla excel·lent perquè la trama no és especialment emocionant ni cridanera: Franz Tunda, un tinent austríac va a parar a Sibèria a l'acabar la guerra (1a Mundial) i des d'allà comença un llarg viatge que el porta per la Rússia bolxevic, l'Alemanya d'entreguerres i que acaba a París en la recerca de la seva antiga nòvia. Un home gris i apagat, que es mira el món amb escepticisme i ironia. Un bon personatge. Un bon llibre.

diumenge, 20 de març de 2011

Mel


Lentíssima i preciosa. En una Turquia insòlita per verda, humida i muntanyosa, (ah els tòpics, els prejudicis i les ignoràncies!) un nen de sis anys contempla el món des del seu aïllament incomprensible, només amb connexió amb el seu pare apicultor i el món de la naturalesa que l'envolta. Una pel·lícula minimalista (has de tenir el dia, per això, eh?)

m'encanta quan hi ha gent que discrepa:
La ganadora del Oso de Oro a la mejor película en el Festival de Berlín 2010 ha sido una de los peores films que ha desfilado por esta edición de Cineuropa 2010.(http://www.reysombra.com/)

Per cert em vaig perdre al Mataró Parc a veure "Tiempo de brujas" No us hi apropeu.




diumenge, 13 de març de 2011

Wallace Stegner: El pájaro espectador


el meu tercer Stegner, i de nou un home vell mira enrere (on més poden mirar els vells?) cercant en el passat familiar o personal en el moment que el camí de la mort li comença a ser present. No em sembla tan esplèndid com "En lloc segur" o "Angle de repòs": aquests records de Dinamarca es converteixen en una novel·la de vegades semigòtica que quasi podria formar part del Millenium de Larsson i que fa pensar fins i tot en el Dr. Mengele i els seus experiments amb genètica humana. Però aquesta tercera edat d'Stegner arriba al fons de l'ànima.

Recuerdos de detalles del pasado que irrumpen en la vida como lo hacen los achaques físicos. La esperanza que da paso a la cercanía de la muerte. Lo que se ha hecho frente a lo que no se alcanzó. Una vez más, Wallace Stegner nos mantiene atrapados en la aventura de vivir, haciéndonos disfrutar con historias que no están llena de carreras ni explosiones, sino de sutilezas, pensamientos, traciciones y renuncias. Y siempre, con emoción (labuenavidaweb.wordpress.com/)

dissabte, 5 de març de 2011

Chico y Rita


Dibuixos simpàtics i banda sonora de primera, una estona agradable. La història sense pretensions.Si bien es cierto que a la hora de plasmar sentimientos y emociones en los protagonistas el trabajo del estudio de Mariscal no acaba de resultar demasiado logrado, el cálido ambiente general y una casi permanente banda sonora repleta de sabor y canciones reconocibles salvan ese aspecto de la producción.

Pero superada la mitad de la historia el ritmo decae, un frenazo curiosamente anticipado por una transición visual La Habana-Nueva York de toques psicodélicos y alucinados que queda como uno de los mejores aciertos de la película. Los amores de ida y vuelta de la pareja central en la ciudad de los rascacielos no enganchan en una narración que pasa deprisa y corriendo por tópicos ya por todos conocidos, mil veces vistos y reflejados en el cine. (de la crítica a la butaca.net)

Jo no estic d'acord que la transició la Habana-Nova York sigui un dels grans encerts de la pel·lícula. Visualment és sempre molt atractiva.





divendres, 4 de març de 2011

Viatge al fons de la nit, de Céline


... la guerra i la malaltia, els dos infinits de malson.
Sensació d'haver llegit una obra mestra. Ja sé que els crítics ho diuen però no sempre coincidim. La guerra i la bogeria, efectivament. I aquest llenguatge, sintàcticament torturat però tant de carrer.
La Gran Guerra, la colònia africana, Nova York, França... I aquest personatge boig que s'hi passeja amb el seu menyspreu absolut per la Humanitat i per l'ètica, que prefigura el Céline racista i nazi posterior. Que bèstia és que un llibre així sigui tan bo!

dimarts, 1 de març de 2011

Madrid



La Marta es vol perdre per carrerons. jo penso que Madrid es respira especialment als seus carrers amples.

esbargínies amb mel i solomillo, tapes abarrotades a la Cava Baja i al mercado de San Miguel però sobretot Las meninas al fons del passadís del Prado i aquella llum que es projecta en 3D des de la porta que s'obre al darrera del quadre.I Goya negre i de color i pinzellades impressionistes a la Fundació Thissen-Bonemisza i la guerra i la història al reina Sofía amb Gris i Miró i Tàpies i la llibreria on Chillida i Zbiegniew Herbert i la Gran Vía i el Retiro i Atocha i Lavapiés i la Plaza mayor de dia i de nit.
I el metro.I art contemporani a las naves del Matadero i teatre recomanat pel Toni
I xocolata amb porras
I encara la Fundació Juan March amb art abstracte sudamericà i un concert de piano
I l'AVE

Sort del mar des del Rodalies a Badalona (vaya, vaya: allí no hay playa)