divendres, 18 d’agost de 2017

La cartoixa de Parma, d'Stendhal


tirem de wikipedia

Argumento[editar]

La cartuja de Parma narra la historia del joven patricio italiano Fabrizio del Dongo y sus aventuras durante los últimos años del dominio napoleónico en Europa. Los hechos transcurren principalmente en la ciudad de Parma y en el castillo familiar del lago de Como.
La tía de Fabrizio, la fascinante Gina, duquesa de Sanseverina, y su amante, el primer ministro del ducado, Conde Mosca, urden un plan para promocionar la carrera del adorado sobrino en la corte de Parma. Gina es objeto de las proposiciones del detestable príncipe Ranuccio-Ernesto IV, al que se ha jurado rechazar con todas sus fuerzas.
Fabrizio es arrestado por homicidio y encerrado en la torre Farnese,1​ de la que logra fugarse con una soga y la ayuda de Clelia, la hija de su carcelero, de la que se enamorará irremediablemente durante su estancia en la torre.

Entre dones soles

Torí. Després de la guerra mundial. Una modista entra en contacte amb un món de classe alta, entre el qual una noia acaba d'intentar-se suïcidar.
Impressiona és clar saber que Pavese es va suïcidar en un hotel de Torí un any després d'escriure la novel.la. La relació banal que s'estableix entre aquestes (principalment) dones contrasta amb la situació dramàtica inicial però en genral el llibre no m'acaba d'engrescar ni atreure.



Els que en saben no hi estan d'acord Entre dones soles és una de les millors novel·les de Pavese. Qui la llegeixi ho percebrà, se sentirà irresistiblement atret per les alegries i les misèries d’uns personatges que són ben bé de carn i ossos. (Francesc Vallverdú)

“Entre dones soles“ (1949). Aquesta novel·la esta considerada un exemple etològic de la narrativa de la postguerra europea, que presentava una àmplia gamma de corrents –neorealisme, objectivisme, Nouveau Roman- que compartien en rebuig a la novel·la tradicional decimonònica, i per tant , a la complexitat dels personatges, a la magnitud i rellevància de la intriga, a la confrontació de valors morals, i encara que sovint s’oblidi, a la passió. Aquests corrents opten per espais contemporanis, personatges plans i accions vulgars. El narrador –el recurs tècnicament més elaborat- no valora, ni jutja el que narra. I en conseqüència, el lector es troba sense horitzons i uns personatges que es relacionen entre ells amb gestos banals i paraules buides .  (biblioteca defigueres)
Ben explicat, jo m'he trobat bastant així.



dimarts, 1 d’agost de 2017

La ignorància, de M. Kundera

Un Kundera ja passat al francès. Algú ha dit que K. ès un desplaçat de la història. En tot cas és segurament un tio que no se sent còmode amb el seu paper. Als seus 80s llargs ja se li'n deu fotre bastant
En tot cas viudetats i exilis . Som allò que perdem.

Curiós que la presència de Praga no és mai la de Txecoslovàquia (la geogràfica almenys)

Curiós també aixo

El juego lingüístico entre la ignorancia y la añoranza sólo es posible en catalán y en español, y tal vez por eso la novela ha sido publicada antes en estas lenguas que en la propia versión original francesa. A menos que haya sido por otras razones, quizá de tipo más estratégico: la anterior novela de Kundera, La identidad (1997; publicada en español al año siguiente), recibió muy malas críticas en Francia, y no se puede descartar que Kundera ­tan atento a la dimensión pública de su carrera literaria­ haya decidido demorar la aparición del libro en francés hasta ver la reacción del público y la crítica de nuestro país.(conversacionesenlabiblioteca)

dissabte, 29 de juliol de 2017

El primer home, d'Albert Camus

Camus, Canetti, Bernhardt, ... qui més recordo que presenti i expliqui  tan bé un món amb les seves memòries d'infància?
...Descripcio esplèndida del mestre i de l'escola. Es podria dir De família humil a premi Nobel gràcies a l'escola.


dijous, 27 de juliol de 2017

Clarissa, de Stefan Zwig

Que bo, sempre Zweig
aquesta és la seva última novel·la, inacabada, i torna a la 1a Guerra Mundial.Una noia austríaca que s'enamora d'un francès, que no veu més i que en queda embarassada i un altre soldat li dóna el cognom...
Aquests personatges tan quotidians i que prenen aquesta força, dones molt sovint, són exemplars.

“Drama minúsculo, obra inconclusa, Clarissa supone un extraordinario análisis del corazón solitario cuyos sentimientos trataban de imponerse sobre las obligaciones de una patria herida”.
Óscar Brox, Détour http://www.acantilado.es/catalogo/clarissa/


dijous, 20 de juliol de 2017

divendres, 14 de juliol de 2017

L'enigma de l'ocell blau, de Nii Aykwei Parkes


Thriller en un poblat africà. Apareix una matèria orgànica desconeguda i un forense la investiga. 
Bé. No és el que m'esperava quan ho vaig regalar a la Marta per la portada i la il·lustració de l'interior. Però complementa les últimes africanes que he fet.

Segons l’autor, aquesta novel·la parla del poder d’explicar històries, del que decidim explicar i el que decidim oblidar. Explora la idea del poder, de com es manifesta el poder des de moltes naturaleses: dins d’una casa, entre marit i muller, en la ciència, en el llenguatge i en les llengües… I el poder de les forces de l’ordre i de l’estat, prenyat de corrupció. I això es contraposa a les creences d’un petit poble i les seves tradicions i intuïcions 
(...)
El llibre mostra la desconnexió progressiva d’una societat en relació a la natura i tota la pèrdua de cultura que  això comporta. El vell caçador sap llegir el bosc, el jove Kayo ja ha perdut aquesta herència. L’autor comenta aquesta idea: ‘Hi ha coses que estan en perill de desaparèixer. Kayo s’adona al final del llibre que la seva educació no és completa i de tot el que ha perdut rebent una educació occidental. Això és un fet global, tendim a la uniformització. En l’àmbit científic és innegable: la manera de classificar les plantes, per exemple, és diferent i exclou un munt de noms que tradicionalment s’empraven per dir una mateixa cosa. Eren els matisos de la gent que vivia en la natura.’(vilaweb)

Buf! qué maloooo!

diumenge, 11 de juny de 2017

Incerta glòria (la pel·lícula) d'Agustí Villaronga

A mi em sembla una bona il·lustració de la novel·la però no una bona adaptació. M'agrada la fotografia i l'ambientació (el metro de Barcelona l'any 37!) però penso que el guió amaga la part important dels personatges amb uns diàlegs secs que no mostren bé la seva profunditat ni la
de la trama.


dissabte, 3 de juny de 2017

Les confessions de Rousseau


Primeres impressions: sinceritat i modèstia. Un excels de la cultura de tots els temps parla d'ell com d'un home mediocre, d'un jove mediocre almenys ( i de moment)

(...)

Impressionant! Gràcies, Xavier Antich. 

Curiós personatge: aïllat de tothom, tímid, amb totes les dificultats per tractar les dones, els amics, els aistòcrates, els intel·lectuals... (quin paranoic devia ser!). Les seves malalties, les seves aficions (el caminar...)

El segle XVIII en una primera persona lucidíssima!

I un llibre de viatges: Ginebra, Annecy, Chambery, Torí, París...

dissabte, 20 de maig de 2017

El cielo prometido,de Gregorio Luri

El mar, el mar, d'Iris Murdoch

La fille inconnue, dels germans Dardenne

El pati maleït, d'Ivo Andrić

L'acció se situa en una gran presó de Constantinoble, quan la ciutat era capital de l'Imperi Otomà. Un microcosmos humà, tancat i autosuficient, on conviuen lladres i assassins, delinqüents pintorescos de tota mena i també persones innocents, a l'espera que es decideixi el seu destí. Com fra Petar, principal protagonista d'aquesta obra coral. Al voltant de la figura d'aquest monjo de Bòsnia, Andrić teixeix un atractiu tapís literari compost pels relats que expliquen alguns dels presidiaris quan surten al gran pati, un espai que esdevé un protagonista més. (Time out)

Argelagues, de Gemma Ruiz

La història de la família pròpia no és un argument original. A mi em retorna al Villatoro que vaig llegir fa poc. A Argelagues el llenguatge és especialment cuidat i en aquests sentit és curiós que els dialectalismes de pagès de Castellterçol en recordin Pedra de tartera, que geogràficament és tan lluny. En canvi vitalment és tan aprop.


I és que amb 16 anys, la Remei deixa el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. I gràcies a això, Gemma Ruiz pot explicar una pila d’anys després “totes les convulsions d’un segle sense fer novel·la històrica”, diu Xavier Antich. Segons el pensador, les dones que retrata la periodista en el seu llibre són les Cassandres, Helenes de Troia i Antígones del nostre país. (Núvol)

diumenge, 14 de maig de 2017

Argelagues, de Gemma Ruiz

Els llibres s'encadenen i si l'avi de Vicenç Villatoro anava a petar aTerrassa, els de la Gemma Ruiz van anar a Sabadell. Que important va ser per a mi els altres catalans de Candel!

dimecres, 10 de maig de 2017

El fons de la qüestió, de Graham Geeene

Major Scobie lives in a colony in the West Coast of Africa during World War II, and is responsible for local security during wartime. His wife Louise, an unhappy, solitary woman who loves literature and poetry, cannot make friends. Scobie feels responsible for her misery, but does not love her. Their only child, Catherine, died in England several years before. Louise is a devout Catholic. Scobie, a convert, is also devout. Scobie is passed over for promotion to Commissioner, which upsets Louise both for her personal ambition and her hope that the local British community will begin to accept her. Louise asks Scobie if she can go and live in South Africa to escape the life she hates.

diumenge, 7 de maig de 2017

divendres, 7 d’abril de 2017

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro

Entenc perquè va agradar tant al pare. No és perquè aquest avi em recorda per caràcter l'avi Ram o n (o el que me n'han explicat) sinó per la manera com està narrat, amb la sinceritat del memorialista que se sap no historiador

http://www.nuvol.com/critica/vicenc-villatoro-un-home-que-sen-va/##

diumenge, 19 de març de 2017

Comancheria

https://www.google.es/amp/s/m.blogdecine.com/criticas/comancheria-siempre-nos-quedara-el-western/amp

diumenge, 12 de març de 2017

Donha Clara (Aquarius)



"El segon llargmetratge del crític passat a cineasta Kleber Mendonça Filho (...) atorga tot el protagonisme a una figura encara insòlita en el cinema contemporani: una dona al voltant de la seixantena que esdevé l’heroïna d’una història de resistència" .(A l'Ara)

A mi m'agrada, malgrat que es fa llarga: primers plans intencionats, pinzellades per suggerir el/s personatge/s , de vegades l'actuació de la Braga és una mica excessiva, però. Mobbing en una zona turística brasilera, un tema d'actualitat que fa pensar.




dissabte, 11 de març de 2017

Manchester by the sea

Esplèndida més enllà de l'actuació fantàstica i  oscaritzada del seu principal actor, una història molt maca del tio destrossat a qui toca tutoritzar el nebot.

dilluns, 27 de febrer de 2017

David Copperfield, de Charles Dickens

En aquella edició taronja de Proa. La que vaig llegir als tretze anys encara que ara em sembli impossible. Captant com no ho vaig fer aleshores la fina ironia de Dickens. Sorprès per l'estructura en què s'encadenen els ambients i en cada un un personatge que es converteix en un secundari inoblidable:  la tia, el padrastre, el director de l'internat, l'amic, el protector, el boig lúcid... I només he llegit el primer volum.
Ah i la versió de Josep Carner, que avui en dia es deu considerar infumable! (i que a mi em fa glatir)

...

Alguns crítica parlen de personatges plans: no pas Steerforth!, que per cert com recorda Demian, fins i tot en la relació amb el protagonista i amb la seva pròpia mare...
  
...

Capitol 31. Retiro el que he dit d'Steerforth


...
En el fons Copperfield és bastant burro. Cosa que sobta quan el narrador és en primera persona.

divendres, 17 de febrer de 2017

Demian, de Hermann Hesse

Ordeno la llibreria i rellegeixo relíquies
...
El camí cap al mi mateix tan orientalista, que prefigura el Siddharta.
...
O l'odi a les masses que prefigura el feixisme?
...
El bé i el mal, Zaratrustra, Nietzche...

diumenge, 5 de febrer de 2017

Tony Erdmann

M'encanta veure una pel·lículua de la qual no sé res , només que "se'n parla molt" i que "em sembla que ha tingut molt boines crítiques" i que després d'un inici de "ai, ai , ai on m'he ficat?" es converteixi a poc a poc en un guió genial. Humor intel·ligent que fa trencar de riure, sense ser empalagós, Ritme  fantàstic malgrat quasi tres hores de durada i sortir pensant que en el fons és filosofia pura.
I dos actors de primera que ho borden, tant el més histriònic, que sempre és més fàcil, com ella que t'estimes de seguida malgrat la la seva sequedat.

crítica a blog de cine 


dissabte, 28 de gener de 2017

El sermó de la caiguda de Roma, de Jerôme Ferrari

Un professor de filosofia escriu sobre estudiants de filosofia; un kenyatta escriu sobre la història del seu país; Stendhal viatja a Itàlia i fa una novel·la sobre Parma, ...
Els escriptors sempre són darrera els seus escrits
...
I la guerra... les guerres... més properes o més llunyanes sempre com a teló de fons.
Ho diuen alguns: la nostra època, la més pacífica de la història.
...
Un bar cutre en un poble que endevines miserable i àrid..i estudiants de filosofia... i sant Agustí. Em passa con a moltes novel·les, els personatges envoltats d'una aura d'inconcreció.... no vull que m'ho posin difícil...
...
Els llibres se m divideixen entre aquells que són difícils d'acabar i aquells que només es deixen descobrir al final, que em  provoquen una sensació decebedora de no haver-ne sabut gaudir la literatura, decepció d pàgines i estones desaprofitades... voldria tornar enrere llavors però no ho faig mai.
Aquest és d'aquests.
Sí, al final sensació de gran literatura.
...
Finitto. Tancat. I tan tancat: simetria, i epíleg.
M'ho he passat bé.
Tanca aquests dies de baixa xollo.

dijous, 26 de gener de 2017

Somnis en temps de guerra, de Ngugi wa Thiongo



Com amb Canetti, un escriptor explica la seva descoberta del món literari
...
I és clar records Chinua Abebe (és diu així?)
...
No, és diu Chinua Achebe
...
Potser es el mite,  tant com els fets reals,  allò que manté vida els somnis,  fins i tot en temps de guerra. (pàg.192)
..
costa al començament: després la combinació de l'exotisme del món tradicional africà amb la "normalitat" de la revolució, la guerrilla, la descolonització... em guanya
curiosíssima descripció de les xarxes escolars kenyates
la poligàmia, la circumcissió, els poblats, els nens descalços fent kilòmetres per anar a escola...

dimecres, 25 de gener de 2017

Em dic Lucy Barton

Una dona a l'hospital rep la visita  de la seva mare,  vinguda de l'Amèrica profunda,  de la pobresa i de la infància .
La visita es excepcional pero durant cinc dies mare i filla estableixen una relacio com no havien establert mai.

divendres, 13 de gener de 2017

Homo deus

O sigui. Que estem deixant de ser humans.
...
Pla del llibre: l'humanisme és un somni. L'intent de complir-lo conduirà a ls seva destrucció.
...
La relació entre humans i animals és el millor model per preveure la futura relació entre humans isuperhumans
...
Relacio entre primeres religions i neolitic. El domini dels animals
...
Bon tema, la consciència dels animals. Per entendre la nostra, és clar.
...
Bones preguntes, les respostes no les entenc


¿Se puede decir algo sobre su futuro que la prospectiva científica o la ciencia-ficción no haya explorado ya? Se puede. Pero para ello se necesita un raro talento que bien podríamos nombrar como prejuicida. Los juicios de la inteligentísima prosa de Harari no manan de prejuicios cultivados por sus mayores. Sus argumentos recién hechos fluyen frescos como si el autor acabara de aterrizar en el planeta. Dos son las preguntas iniciales. ¿Qué es un humano? ¿Qué es la religión? (Babelia) llegir més

Patria

M'enganxa, però  avança tant en espiral que no avança.   pocs girs de guió.  cert simplisme.
...
Però quin plaer un totxo que es deixa llegir bé!
...
I aquella sensació de Va, un capítol més!
...
Espanyolista, no? Que tontos són els abertzales!
...
Però sí, és clar que és interessant la descripció de l'ambient al poble, a la presó, els que estan indefinits al mig del conflicte...
...
Detall narratiu, els  atemptats de Joxe Mari, la seva "sang" no surt.
...
Finitto.
Miren, Bittori, Arantxa, Joxe Mari, Joxian, Nerea, Gorka... Agur.

diumenge, 8 de gener de 2017

Silencio, d'Scorsese

Jesuïtes portuguesos al Japò.  tema interessant però ritme lent, actors poc creïbles i guió una mica massa caricaturesc. No em sembla reeixida.