El meu article sobre la sentència de l'Estatut:

1- Jo aniré a la manifestació aquesta tarda

2- Entenc que el tribunal Constitucional ha estat coherent: aquest estatut no cap a la Constitució del 78. És normal: era un constitució pròpia d'un moment molt especial, la fi del franquisme, la transició, la necessitat de la democràcia. Han passat trenta anys, la democràcia està consolidada (sí! avui en dia no crec en possibles 23F) i es veu que les noves necessitats i els desitjos de Catalunya, expressats en un estatut aprovat pels partits i el poble de Catalunya (també pel Parlament espanyol ) van més enllà del que es va establir en aquell consens. És per això que jo vaig a la manifestació: per demanar una nova Constitució.

3- La sentència estableix uns raonaments jurídics que evidentment no entenc i que evidentment no he llegit. Però pels resums que en fa la premsa (i intento ser objectiu i llegir i escoltar arguments de tots bandes) el que valoro de més greu és

a) una idea de concepte: Catalunya,diuen, no és una nació

i b) els dos temes que potser per la meva feina em toquen més d'aprop: la llengua i l'ensenyament.

"Catalunya no és una nació". Potser no podem definir exactament què és una nació, però això afecta tant la nació catalana com l'espanyola. I per tant és només una qüestió de voluntat. Set milions de persones que comparteixen un territori, una història suficientment diferenciada, una llengua i unes tradicions tenen dret a definir el seu status polític. No és cap drama dir: "volem anar sols, hem provat d'anar amb vosaltres i sentim que això ens està perjudicant. Cadascú que tiri pel seu costat i tant amics. (oblidarem fins i tot que vau intentar que desapareguéssim del mapa)"

"La llengua". Vull defensar el català. Perquè és la meva llengua, perquè està amenaçada i perquè totes les llengües tenen dret a existir: no són només una eina de comunicació sinó una manera d'entendre el món; vull lluitar contra l'homogeneïtzació lingüística i contra l'empobriment de pensament que representa. No semblava complicat que Espanya entengués que la supervivència del català també era el seu problema; a Suïssa ho entenen per exemple. Però Espanya no ho vol entendre. Doncs, fora!

"L'ensenyament", que és el tema de la llengua també. Recordo els anys 70 quan des de Rosa Sensat es defensava l'ensenyament en català amb l'argument del dret a l'escolarització en la llengua materna. Era un argument erroni o que caldria contextualitzar. En tot cas a ningú se li acudia reclamar escoles espanyoles a Frankfurt per als emigrants! Si volem salvar les llengües les hem d'entendre lligades a un territori. Per això m'agrada el concepte de llengua pròpia de Catalunya. El bilingüisme no existeix. Tots els alumnes de Catalunya han de tenir uns criteris lingüístics comuns i m'agrada també la paraula "preferent". La llengua preferent de l'escola ha de ser el català. I és que a més, i són dos arguments que es complementen, l'escola pública ha de ser un mecanisme de justícia social i no pot trencar-se en dos: ja tenim un país prou escindit per culpa dels fenomens migratoris amb unes capes socials desafavorides predominantment castellanoparlants (amb totes les excepcions).

4- D'economia i de justícia no hi entenc. Em toca fiar-me dels meus representants polítics. El ventall de partits que han criticat aquesta sentència és prou ampli perquè m'hi pugui identificar tranquil·lament. I a mi aquest em sembla un argument suficient.

5- Doncs, això. que aquesta tarda aniré a la manifestació

6- Tot queda per desenvolupar però és que sinó no dino.