dissabte, 4 de juny de 2011

El túnel. d'Ernesto Sábato


Mai he aconseguit que la relectura d'un llibre em porti una emoció similar a la del seu descobriment. No sé perquè ho faig doncs. Sap especialment greu quan són llibres que s'han constituït en mites propis de l'adolescència i la joventut. Ah! Crim i càstig o el Quartet d'Alexandria! "El túnel" ho era un referent de primera magnitud i la mort de Sábato me l'ha posat a les mans de nou; i he entès l'entusiasme dels divuit anys però és clar, impossible compartir-lo!

Como decía, me llamo Juan Pablo Castel. Podrán preguntarse qué me mueve a escribir la historia de mi crimen (no sé si ya dije que voy a relatar mi crimen) y, sobre todo, a buscar un editor. Conozco bastante bien el alma humana para prever que pensarán en la vanidad. Piensen lo que quieran: me importa un bledo; hace rato que me importan un bledo la opinión y la justicia de los hombres. Supongan, pues, que publico esta historia por vanidad. Al fin de cuentas estoy hecho de carne, huesos, pelo y uñas como cualquier otro hombre y me parecería muy injusto que exigiesen de mí, precisamente de mí, cualidades especiales; uno se cree aveces un superhombre, hasta que advierte que también es mezquino, sucio y pérfido. De la vanidad no digo nada: creo que nadie está desprovisto de este notable motor del Progreso Humano. (...)Existió una persona que podría entenderme. Pero fue, precisamente, la persona que maté.

2 comentaris:

Rafel ha dit...

Una lectura que vaig fer fa pocs mesos. Dura, però que dóna molt a pensar de la mà d'un gran escriptor.

A reveure Martí.

PD: També he llegit un llibre comentat fa temps: Les almas juzgadas de Miklos Banffy. Una altra obra de gran qualitat d'una Hongria, que ja no ho és, ben desconeguda.

Anònim ha dit...

Quan vaig llegir que rellegies El túnel em va venir una gran nostàlgia perquè també va ser un dels llibres clau quan jo tenia 18 anys.
Justament quan tu el vas esmentar va coincidir que havia de comprar un regal par a un amic que feia anys i li vaig comprar una traducció anglesa del llibre de Sábato -espero que no m'equivoqués perquè l'amic aquest els 18 anys també els va fer fa molt temps.
A mi la rellegida més impactant va ser Orlando de la Virginia Woolf. Quan el vaig llegir per primera vegada gairebé no podia contenir l'efecte poderós que tenien aquelles paraules (traducció castellana de Borges) i aquella història. Recordo que precisament era a Menorca ajaguda al canapè de llengus de l'entrada de sa torreta sense voler fer altra cosa que llegir...Poques vegades he connectat amb un llibre amb aquella intensitat.
Malauradament deu fer uns quinze anys el vaig rellegir, aquesta vegada en anglès, i em va caure l'ànima als peus...