dimarts, 10 de desembre de 2013

Moo Pak, de Gabriel Josipovici

Aquest professor de literatura jubilat desgrana en un monòleg llarg passejat pels parcs i cementiris londinencs els seus pensaments sobre art, cultura, filosofia, sociologia, història i, evidentment , literatura i pretén aclarir-se en el seu camí cap al llibre que escriu: Jonathan Swift, els ximpanzés,  el llenguatge, els jardins...

Un llibre originalíssim que, com algú deia, subratllaries tot sencer.

Moo Pak* pasará a la historia (ese espacio en la historia que ocupan las grandes chorradas) como la novela en que servidor marcó, señaló o subrayó las citas más extensas. No hablo de las habituales citas de cuatro, cinco o seis líneas, sino de veinte, treinta o en algún caso concreto (y ateniéndonos exclusivamente a la versión digital en que fue leída) páginas enteras, esto es, quinientas, seiscientas palabras. Una locura. http://lamedicinadetongoy.blogspot.com.es/2013/04/sobre-moo-pak-de-gabriel-josipovici.html

D’apologies de la lectura se n’han fet moltes, però n’hi ha poques que funcionin o que resultin convincents. Qui no té ganes de llegir no llegirà, per més que, una mica d’esma i sense gaire esperit crític, reivindiquem la importància cabdal de llegir «els clàssics», així, a l’engròs. Em penso que els lectors que arriben a Moo Pak no en necessiten, d’aquesta mena d’apologies, però, per si fes falta, diré que en aquesta novel·la hi he trobat una de les descripcions més boniques que recordo del lloc que la lectura pot ocupar en una vida, de la relació íntima i continuada que es pot establir entre un lector i els seus autors més estimats. És una veritable amistat, ens diu el llibre, una conversa prolongada, i en vaig tenir prou amb les primeres pàgines de Moo Pak per saber que em moria de ganes de capbussar-m’hi, que volia formar part d’aquesta conversa.