Una llengua de plom, de Francesc Serés

Francesc Serés vs. Marta Orriols. Novel·la difícil vs novel·la fàcil. Serés amb Una Llengua de plom em sembla magistral des del punt de vista lingüístic i d’originalitat de l’estructura de la trama i per com et transmet l’amor, la por, la pena pel territori, pel país, per la Vall. Orriols… està bé, però morts, banyes, Port de la Selva… tot massa proper. (de moment, estic a mitges, espero el gir argumental…), que bé notar com és de fluix un best-seller. Ep! I que me l’estic empassant aquest, eh!

Som a les acaballes del segle passat i, asseguts a la punta dels anys, mirem enrere i anem passant fulls que ens condueixen fins a uns inicis boirosos, uns temps que ja contenen les llavors de tot el que s’esdevindrà. Som al mig de la Vall, decorat immens per on transiten els personatges que habiten aquestes narracions, que malden per continuar-les una mica més; persones que, dècada rere dècada, es passen el testimoni d’una derrota sense final. Crònica implacable d’un temps que cau, Una llengua de plom esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/una-llengua-de-plom/

Un d’aquests narradors és Francesc Serés (Saidí, 1972), que es presenta proveït d’ambició i d’un bagatge lingüístic que li permet aventurar-se en territoris no fressats. Empeltat de Rulfo i de Proust, Serés crea una vall que és mite i passat, centre i oasi, crueltat i transcendència. No hi ha cap personatge d’Una llengua de plom que es mantingui al llarg de les pàgines del llibre, ja que l’important és la terra: impermeable a mapes i a invasions, per damunt d’humans i d’humanismes perquè “només les coses que no canvien són de veritat”

https://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Una_llengua_de_plom-Francesc_Seres.pdf