Tres dramolette

Un bon text de Bernhardt, tres petits sketchos, teatre dins del teatre, una bona actuació de la Sardà i... una mica de son. Està bé anar al teatre de tant en tant i a Mataró aquesta programació del Monumental no està malament. Gràcies, Maria.

Ciència

De nou sobre la ciència. En Ramon Alcoberro comenta al seu bloc alguna cosa semblant al que jo insinuo en el meu post anterior; ell ho fa sobre les opinions de Watson (el de Watson i Crick) respecte la intel·ligència dels negres.

No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.

No confondre les dades amb les opinions i avançar a cops de dubte; ja n'havíem parlat a Vimbodí aquest cap de setmana.

Periodisme i ecologisme

Em revolten els comentaris periodístics escrits a partir d'intuicions i mancats de rigor que pretenen tenir més valor que els estudis realitzats per científics reconeguts. És cert que jo mateix em mostro escèptic davant les afimacions tipus "un estudi nordamericà diu que...", que em recorden la fantàstica frase de "oh , a la tele ho han dit...". Però em molesten últimament la proliferació d'articles en contra de l'ecologisme i l'atribució de catastrofisme als estudis que alerten dels perills del canvi climàtic. Vegi's articles com el de Sergi Pàmies sobre els talibans de l'ecologisme o crítiques a la prohibició de circular a més de 80/h amb l'argument que els polítics no són a les retencions de la Plaça de les Glòries etc.

Qué tan lejos

Una noia espanyola i una equatoriana coincideixen casualment en un viatge a peu per les carreteres equatorianes; una està de vacances i l'altra vol impedir el casament d'una mic. M'agrada que la pel·lícula no vulgui ser un reportatge antropològic, ni un film-denúncia, ni un road-movie filosòfico-esotèrica. Dues noies, una carretera i algun altre pesonatge, no gaires més. No diu gran cosa però passa bé.
(crítica interessant d'un blocaire equatorià)

el vel a les escoles

En Miquel Roca escriu a La Vanguardia un article sobre el cas de la nena de Vic a qui no deixaven anar a l'escola amb el vel. En Miquel insinua la seva posició a favor de prohibir aquesta indumentària en els centres educatius argumentant el caràcter laic de l'escola i l'estat. (potser li surt a més el "ramalasso" afrancesat propi de Can Roca).

Jo he defensat a l'escola més d'una vegada la llibertat d'indumentària quan no representi una dificultat per a l'acció pedagògica. Amb el mateix argument no faria cap mena de problema del vel perquè el fet que l'escola sigui laica penso que obliga l'escola però no pas els seus alumnes. No sembla que dur el vel sigui fer apologia d'una determinada creença religiosa, que és el que entenc com a criticable; i per cert, caldria potser que se n'assabentés la Conferència Episcopal i segurament també el MEC i el Departament d'Educació que possibiliten la discriminatòria assignatura de Religió a les escoles.

Lorien de Loth

A Olórin i yáresse
Mentaner i Númeherui
Tírien i Rómenóri
Maiaron i Oiosaila
Manan elye etevanne
Nórie i melanelye?

Mithrandir, Mithrandir, A Randir Vithren
ú-reniathach i amar galen
I reniad lín ne mór, nuithannen
In gwidh ristennin, i fae narchannen
I lach Anor ed ardhon gwannen
Caled veleg, ethuiannen.

No ho entenc

Moltes vegades a les reunions, escolars o polítiques, hi ha coses que no entenc però que no goso preguntar per por al ridícul o pel meu caràcter insegur. Em fa gràcia després de vegades quan, passat un temps, m'adono que no es tractava que jo no ho entengués sinó que era la cosa la que no s'entenia; hauria estat, doncs , molt oportú intentar clarificar-ho en el seu moment. Normalment ja no es pot arreglar i m'empipo amb mi mateix, però almenys em quedo més tranquil.

Tres cavalls d'Erri de Luca

De Luca ja em va encantar amb Montedidio. Aquí, un home gran, jardiner, antic lluitador contra la dictadura argentina viu una història d'amor amb una dona desconeguda. Una petita joia d'extraordinària sensiblitat, un llenguatge farcit de metàfores i d'imatges. Pots aturar-te una estona a cada frase. Algunes: (absolutament a l'atzar, gràcies Marta) "La cullera és amiga de la lectura, sap pescar dins el plat tota sola. La forquilla ha de menester més atenció". "M'enfilo al vaixell per remuntar els paral·lels del retorn". "Fins a l'última traça de nosaltres jo em quedo". "Tinc intimitat amb la foscor, esbatana les pupil·les, alinea els pensaments"...

(entrevista a De Luca a El Mundo)
(entrevista a de Luca a CafeBabel.com)

Andrea Chenier

em cau del cel, gràcies Lali, de nou una entrada per anar al Liceu i de nou en surto meravellat de l'impressionant efecte escènic. No em sembla un prodigi musicalment parlant però l'espectacle val la pena, amb una escenografia i una il·luminació impactants.

Converses amb el meu jardiner

Una pel·lícula francesa agradable encara que poc original i força previsible: un pintor parisenc torna al poble i estableix amb el seu jardiner, vell company d'escola, una relació d'amistat. L'autenticitat i la saviesa de l'home rural posen de manifest la falsa i ridícula personalitat de l'intel·lectual i artista parisenc. Tots dos personatges (duel d'actors Auteil-Darroussin), són però interessants i la pel·lícula és bonica.
A mi el cinema francès, sí, ho sento, normalment m'entra bé i acostumo a sortir-ne amb una petita i relaxada felicitat. (Mai "menos", no?)

sis minuts fantàstics del Gorina sobre aquesta pel·lícula on ell veu naturalment tot el que jo no he vist però que coincideix en el fons amb el meu comentari quie per cert ja havia escrit previament.

el trailer; doblat ho sento, no l'he trobat en VOSE