Obriu pas! D'Alfred Bosch

Una història una mica caricaturesca dels gramàtics de la Renaixença, des de Víctot Balaguer i els Jocs Florals fins a Pompeu Fabra. M'ho passo molt bé

El català hauria pogut desaparèixer, o ser residual, o acabar com un dialecte desprestigiat. Gràcies a un grapat de trobadors lletraferits, la llengua va evitar la sort de tantes altres llengües veïnes. Aquesta apassionant crònica novel·lada retrata el camí que va permetre la creació d’un idioma literari, i també d’una llengua estàndard que en garantís l’oficialitat i l’ús en diaris, escoles i oficines.

El relat és un homenatge a la gent que va salvar el nostre idioma, sempre immersos en batalles furioses entre ells. Una aventura i uns enfrontaments que van durar gairebé un segle i que van finalitzar amb el seny del mestre Pompeu Fabra.

Una aventura imprevisible, vibrant i de resultats extraordinaris.

https://www.grup62.cat/llibre-obriu-pas/391731

No parlaràs mai un bon català, de Joan Mena

«No parlaràs mai un bon català». Joan Mena recorda la professora que li va llançar, amb menyspreu, aquest vaticini que no s'ha acabat complint. La seva família va arribar a Catalunya els anys seixanta, com tantes d'altres, anhelant un futur millor. Des de la pròpia experiència personal, aquest professor de filologia, ara en excedència, fa una sentida defensa del model d'immersió lingüística com a eina de cohesió social, d'integració cultural i de garantia per a la igualtat d'oportunitats. «Quan he defensat el model lingüístic de l'escola pública de Catalunya he notat la mirada rancuniosa de la dreta espanyola perquè el meu perfil desmunta les seves fal·làcies. Soc castellanoparlant i defenso la immersió lingüística perquè a qui més beneficia és a persones com jo. No soc independentista i vull una Espanya plurinacional i plurilingüe. La meva experiència vital rebat el seu relat contrari a un model que ens fa ser millors. Pretenc desfer tant la sentència judicial que avantposa els criteris polítics als pedagògics, com la sentència que em va fer aquella professora quan em va dir que no parlaria mai un bon català.»

 

La llengua salvada, d'Elias Canetti

No m'és fàcil i em xoca que la seva enorme fama no se m'aparegui en forma d'entusiasme ràpid. En tot cas, la història dels sefardites i l'aproximació de l'autor al món literari i de la cultura de la mà de la mare vídua m'acaben provocant  la curiositat i creant l'interès. He de reconèixer que l'he acabat en diagonal

Aquesta "crònica d´una adolescència" s´obre amb un record de gran càrrega simbòlica: Un home s´acosta a l´infant Elias Canetti i li demana que li ensenyi la llengua, aleshores treu una navalla i diu que la hi tallarà, però a l´últim moment es repensa i li diu: "Avui encara no, demà." La llengua salvada és el primer volum, centrat en els primers vint anys d´aquest segle, d´una gran novel·la autobiogràfica que Canetti continuà amb La torxa a l´orella i El joc d´ulls. Aquí pesen, sobretot, la figura dels pares i les circumstàncies de la formació del caràcter. Però hi ha també, paral·lelament, una reflexió històrica i moral sobre la rica complexitat d´Europa.

http://www.llibres.cat/llibres-de-narrativa-en-catala/306812-la-llengua-salvada-cronica-duna-adolescencia.html