Wilde m'impressiona al cobert de Tavertet ben arraulit vora l'estufa. Espectacular la baixada als Inferns que narra De Profundis i el caràcter autobiogràfic de l'obra et fa trontollar absolutament. La trajectòria humana que descriu el llibre posa els pèls de punta: brutal, la decadència humana, moral, econòmica, sentimental, familiar a què es va veure abocat Wilde. Notar-lo a més tan sincerament egocèntric dóna humanitat i credibilitat a la seva narració. Sensació de ser davant d'una obra mestra de la literarura universal i quan arribes a aquest punt penses que segurament deus estar perdent perspectiva. Sort que al final l'exagerat misticisme et dóna un clau on agafar-te abans de caure en el deliri de la més absoluta lloança. i també després quan a Internet trobes les pàgines senceres dedicades a les cites i frases cèlebres d'O.W. pots justificar un "ja em semblava a mi que no podia ser tan mcao" i és el moment d'excusar-te de nou per la teva ignorància literària. Total que sembla que m'avergonyeixi de dir que un llibre m'ha agradat tant!
En la cárcel, Wilde escribió De profundis (1895), una extensa carta de arrepentimiento por su pasado estilo de vida. Algunos críticos la han considerado una obra extremadamente reveladora; otros, en cambio, una explosión sentimental muy poco sincera.(web el poder de la palabra)
"De profundis" al bloc de luxatenealibros
