Febre, amb l'Eduard Farelo

El Toni ens porta al Teatre Lliure a veure el tour de force de l'Eduard Farelo. Un monòleg d'una hora i mitja en què un home, (un turista o un viatger a un país del Tercer Món) s'enfronta amb la mala consciència de sentir-se culpable de la injustícia social. Amb una posada en escena i una actuació minimalista (és apropiada l'expressió?) l'obra va a més (sobretot si al començament t'adorms) i acaba amb uns bons cops de puny a la consciència de l'espectador progre occidental. (els espectadors no progres no es deixen donar cops de puny; això jo penso que diu bastant a favor encara dels espectadors progres). El Farelo ho borda i el text té moments esplèndids.

entrevista amb l'Eduard Farelo a El Periódico

aquí la roda de premsa amb la Carlota Subirós i l'Eduard Farelo:

A la caza del amor, de Nancy Mitford

Una jove aristòcrata anglesa relata la vida d'entreguerres a casa dels seus cosins. El personatge de la seva cosina Linda destaca especialment com el d'una noia amb personalitat que no troba en cap dels homes que passen pel seu costat la felicitat i plenitud a què aspira. Em recorda "les germanes Grimes" i altres novel·les amb dones intel·ligents que no es resignen a no trobar un príncep blau.

Bona novel·la, sembla que parcialment autobiogràfica. Nancy Mitford em sembla que devia ser tot un personatge. Serà qüestió de seguir-la perquè aquest ha estat un llibre en què he passat una estona ben agradable.

(...)Pues estos días he tenido entre sábanas una novela que me ha recordado lo mucho que me gustan esas historias: A la caza del amor, de Nancy Mitford. No sé si se la puede calificar de novelón, porque tiene apenas 260 páginas y se lee en un par de noches, pero conserva intacto el espíritu de esa literatura victoriana que parece que te está contando un simple chafardeo folletinesco, pero que en realidad te está poniendo ante los ojos la radiografía de una época. Una radiografía en la que no queda nada por diseccionar: a sus rayos X no escapan ni la superficie ni las profundidades, ni el interior ni el exterior, ni las apariencias ni las verdades.(...) (Imma Muñoz a El Periódico)

i com més coses llegeixo més ganes tinc de llegir la "continuació" http://www.ojosdepapel.com/Index.aspx?article_id=2465

Millenium 3

La Lisbeth Salander més punki i més esquerpa (amb raó). La tercera part de la història (no he llegit el llibre) em sembla la més fluixa, sense cap mena d'intriga ni d'emoció. En el fons se me n'enfum completament aquesta història de vells espies que no se sap què espien exactament. En fi, adéu Lisbeth i fins sempre

La història dels grecs, d'Indro Montanelli

Pitàgores com un antipàtic, Alcibíades com un traïdor, Sòcrates com un orgullós... Tota una rècula de grecs famosos que desfilen des de la seva humanitat per aquestes pàgines. Montanelli explica aquesta història amb distanciament i sornegueria i es fa entretingut; i d'això es tracta; i és que la història de Grècia se m'havia quedat endarrerida i ben oblidada .