I ara què, homenet? de Hans Fallada

el meu tercer Fallada de l'any.

ara ja "còpia i enganxa" del meu facebook:

Al Pallars es deixa acabar el meu tercer Fallada. El llibre creix com els personatges. Ingenus, pusil.lànimes i honrats contrasten amb el món en crisi salvatge que els envolta i al mateix temps i precisament per això el defineixen i el dibuixen amb precisió. Que bé el silenci absolut de les valls penjades pirinenques i l'esperit despert d'un dia regalat de vacances per enfonsar-se en una llarga estona de lectura, opaca campana aïllant. (Buf com estic avui...)

afegeixo només que ella, la Xaieta és encantadora i l'autèntica protagonista i  es passa la novel·la dient-li "nen" al seu nòvio-marit, símptoma de la seva personalitat. M'agrada l'ambient de la botiga de roba on els venedors van a comissió per les vendes fetes i aquests personatges misteriosos, àngels salvadors , el senyor Jachman amant de la mare, Heilbutt, venedor i practicant del nudisme...
i aquest passar del pessimisme a l'optimisme més injustificat

Els reptes de l'educació en la modernitat líquida, de Zygmynt Bauman

lectura de Pujalt (Pallars Sobirà),

no es pot fer res més que posar unes quantes cites:

van caldre més de dos mil·lennis, des que els savis de l'antiga Grècia van inventar el concepte de paideia, perquè la idea de "l'educació al llarg de tota la vida" passés de ser un oxímoron (la unió de dos paraules contràries) a ser un pleonasme.

*   *   *

La modernitat líquida és una civilització de l'excés, de les coses supèrflues, de les deixalles i de la seva eliminació.

*     *     *

En un món com aquest no hi ha altre remei que prendre'ns la vida a trossets, a mesura que surten al pas, tot pensant que cada trosset diferirà dels altres i exigirà capacitats i coneixements distints.

*     *     *

En el món de la modernitat líquida (...) no es pot concebre cap mena d 'educació que no impliqui una "reformació" constant i sempre inacabada.

Au, ja ha quedat clar...

Victus

Victus finitus. Me l'empasso en dos caps de setmana i per tant seria una mica exagerat deixar-lo per terra com un drap brut. Però continuo pensant que aporta molt poc i que distreu encara menys. Té la majoria de defectes que trobo a les tan populars novel.les històriques: sobretot aquest regust de falsedat de les situacions en què la gent del carrer coincideix amb els personatges de primera fila. Ho sento, no m'ho crec que el duc de Berwick fos Jimmy per al seu enginyer.
M'agrada l'entrada, aquest relació iniciàtica amb l'enginyer Vauban, pequè trobo molt curioses les explicacions sobre les tàctiques d'atac i dde defensa, dels baluards i les trinxeres... però després les voltes i revoltes de Martí Zuviría per lña Pênínsula Ibèrica seguint ara un exèrcit ara l'altre se'm fan poc interessants. 
És cert que al cap d'uns dies passejo pels carrers del barri de Sant Pere i les pedres i els murs centenaris em transporten una mica. 

sempre hi ha gent que hi veu de tot:

Victus és també, alhora, literatura de la bona. Novel·la d’aventures, viatge iniciàtic, novel·la psicològica… Podem trobar-hi traces de Dumas i Defoe, de la tradició picaresca castellana, fins i tot espurnes quixotesques en algun dels personatges (magnífica, per cert, la juxtaposició i interrelació de personatges històrics i personatges literaris, un dels grans encerts de la novel·la), Tolstoi, el Tirant lo Blanc de Martorell, els Episodios Nacionales de Galdós… - (el bloc de les biblioteques de Barcelona)

La bicicleta verda

Buf! Com m'agrada la història d'aquesta noia àrab  i del seu desig d'una bicicleta, símbol del desig d'aquesta llibertat que posen tan difícil a les dones en els països islàmics.
http://www.blogdecine.com/criticas/la-bicicleta-verde-no-es-un-juguete-para-ninas

George Kaplan a la Beckett

Tres actes diferents però no tant. Un primer molt divertit, els altres dos menys, però li donen la volta a l'argument i li donen la perspectiva reveladora La revolució integrada? Els antisistema utòpics, marionetes del poder? M'agrada sobretot la trama que uneix els tres actes, feta de frases, de gestos, de caràcters... tot plegat, interessant.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2013/07/05/la-beckett-fa-pujar-a-escena-george-kaplan-en-el-marc-del-grec/

·Un dels grans encerts de l’obra és la barreja de gèneres. Per tal de connectar amb el públic i agafar distància de la realitat, Sonntag opta per passar la història pel filtre de la comèdia. Una decisió que fa de George Kaplan una comèdia política accessible a un ampli ventall d’espectadors. (crítica a nuvol.com)"