dijous, 29 d’agost del 2013

Hanna Arendt

La filòsofa nordamericana d'adopció  i jueva segueix el judici d'Eichmann i amb els seus articles desferma una crisi en els esquemes i patrons d'anàlisi del nazisme. Gran defensa de la llibertat de pensament. Una pel.lícula esplèndida.


Monika Zsgustova ho explica de conya en aquest article: 

Tres fueron los temas de su ensayo que indignaron a los lectores. El primero, el concepto de la “banalidad del mal”. Mientras que el fiscal en Jerusalén, de acuerdo con la opinión pública, retrató a Eichmann como a un monstruo al servicio de un régimen criminal, como a un hombre que odiaba a los judíos de forma patológica y que fríamente organizó su aniquilación, para Arendt Eichmann no era un demonio, sino un hombre normal con un desarrollado sentido del orden que había hecho suya la ideología nazi, que no se entendía sin el antisemitismo, y, orgulloso, la puso en práctica. Arendt insinuó que Eichmann era un hombre como tantos, un disciplinado, aplicado y ambicioso burócrata: no un Satanás, sino una persona “terriblemente y temiblemente normal”; un producto de su tiempo y del régimen que le tocó vivir.(llegir-lo sencer) (de veritat val la pena llegir-lo sencer per la potència dels matisos que aporta) 

La marinada sempre arriba, de Lluís Foix

Tota la família ens emocionem amb el llibre d'en Foix, com a descendents i admiradors que som d'aquest secà i d'aquesta terra àrida. Prosa excel·lent per descriure la vida de postguerra en un Rocafort de Vallbona que podria ser Vimbodí o tants altres pobles  en una ruralia que estava a punt de desaparèixer després de segles d'invariabilitat. El llibre és entre les Memòries del pare i les Estampes rurals de l'avi i ens provoca a la Marta i a mi (i especialment a la Marta , néta de Ciutadilla)  passejades esplèndides per la Vall del Corb.



selecció d'afotos:


dimarts, 27 d’agost del 2013

L'últim concert

Un violoncelista que toca en un quartet de primera catgoria descobreix els primers símptomes del Parkinson que de manera progressiva i irremissible el durà a l'abandó de la seva activitat. La sacsejada posa en evidència allò tan típic en les històries fictícies i reals que "no es oro todo lo que reluce" i que en les relacions personals hi ha sempre un rerefons velat i enredat. Recorda pel tema "Una música constant" i m'agraden especialemnt les escenes que tenen a veure amb la música (ah aquesta polèmica entre el violí primer i el violí segon) i molt menys les qüestions personals (amors i desamors...)



I el final esplèndid amb ell recuperant el somriure a l'última fila de platea mentre els companys toquen "by heart" el quartet 131 de Beethoven


dilluns, 12 d’agost del 2013

Cor de gos, de Bulgàkov

Bulgàkov m'havia agradat molt amb Margarida i el mestre. Aquesta és una obra menor que comença molt bé amb aquest narrador caní que cau en mans d'un científic frankensteinià antisoviètic, una barreja una mica surrealista però en el fons d'això es tracta.  Després se'm fa una mica més pesadet.