Un home invisible

Difícil, fins i tot dura (literàriament) però contundent i gratificant. Tota ella és una metàfora. La història de la negritud, la individualitat contra el poder i contra els alliberadors del poble. Negre sobre negre.

El protagonista anònim de la novel·la—una de les primeres que planteja el conflicte racial des del punt de vista dels negres—és un jove del sud dels Estats Units que es trasllada al nord en ser expulsat de la universitat per a negres on estudia. A Nova York sortirà de l’anonimat, es lliurarà a la missió de lluitar pels drets de la seva comunitat i s’erigirà en un dels seus portaveus, per acabar finalment sucumbint davant la violència i la confusió, mancat de veu i convertit en un home invisible.http://www.quadernscrema.com/llibres/un-home-invisible

“Una de les obres més interessants traduïdes al català aquest any”.

Vicenç Llorca, Serra d’Or  ;-)

Santa Maria de les Feixes, Cerdanyola

Un parc agradable on fer una bona caminadeta un diumenge al matí.I encara m'he deixat el poblat ibèric de ca n'Oliver, que és allà a costat. Queda pendent

Les fronteres del diàleg, Claudio Magris i Josep Ramoneda

Quin tàndem, Magris-Ramoneda! Quins dos referents ètics i intel.lectuals!
"Es poden donar situacions en què cultures, grups o individus sentin com a valors irrenunciables el que per a d'altres és inacceptable i inhumà."
"Un dels fonaments de la tolerància i del diàleg és la laïcitat"
"No cal dubtar de la raó, ja que és,, com sostenien els il.lustrats, una flameta tènue enmig de la nit."
"La paradoxa d'aquest món és que , malgrat que se'ns ha fet petit i com més va més veïns som els uns dels altres, hi coexisteixen l'antiguitat, l'epoca medieval i la modernitat més extrema"

La veritat sobre El cas Harry Quebert, de Joel Dicker

(Ull, spoilers) Me'l deixa l'A.R. de la bibl. del D. Està de moda i allà al D.  l'ha llegit gent de qui em fio. Escriptor famós amb síndrome de pàgina amb blanc retroba vell mestre, acusat de l'assassinat d'una noieta de quinze anys. Tres-centes pàgines sense gaire interès i després es fa llegir mentre l'autor t'enreda amb exorcismes i dobles personalitats. Endevino l'assassí amb la vella tàctica de buscar quin és el secundari que apareix molt poc però que no té coartada.

Therèse D.

No hi entro en aquesta pel·lícula francesa que protagonitza la ex-Amélie. I és per culpa seva: perquè em carrega la seva sobreactuació. La història, una novel·la de François Mauriac, tampoc no és gaire original. Noieta amb inquietuds i somnis condemnada a viure una vida d'avorriment i submissió per un casament de conveniència mentre al costat la seva cunyada jove viu una apassionada història d'amor. Ambientada a  les Landes franceses de començaments del segle XX, pins, incendis, barquetes amb les veles vermelles...



Thérèse se nos presenta como una nueva Bovary, como una mujer que trató de romper los moldes de su época para terminar rompiéndose ella misma. (post al bloc La mirada de Ulises)

o

 Ahora bien, ajeno como soy a la obra literaria de Mauriac en la que se basa la película, encuentro difícil saber si los puntos más criticables de esta ya eran un punto de partida en la narrativa o si simplemente no han sabido cómo manejar las idas y venidas del personaje central de la historia. A veces aparece la duda durante el filme, ¿es Thérèse una víctima o una psicópata? ¿Intentan que construyamos un nexo empático con ella, o sin embargo pretenden que nos pongamos en su contra? (crítica a"Las horas perdidas")