David Copperfield, de Charles Dickens

En aquella edició taronja de Proa. La que vaig llegir als tretze anys encara que ara em sembli impossible. Captant com no ho vaig fer aleshores la fina ironia de Dickens. Sorprès per l'estructura en què s'encadenen els ambients i en cada un un personatge que es converteix en un secundari inoblidable:  la tia, el padrastre, el director de l'internat, l'amic, el protector, el boig lúcid... I només he llegit el primer volum.
Ah i la versió de Josep Carner, que avui en dia es deu considerar infumable! (i que a mi em fa glatir)

...

Alguns crítica parlen de personatges plans: no pas Steerforth!, que per cert com recorda Demian, fins i tot en la relació amb el protagonista i amb la seva pròpia mare...

  

...

Capitol 31. Retiro el que he dit d'Steerforth

...

En el fons Copperfield és bastant burro. Cosa que sobta quan el narrador és en primera persona.

Demian, de Hermann Hesse

Ordeno la llibreria i rellegeixo relíquies
...
El camí cap al mi mateix tan orientalista, que prefigura el Siddharta.
...
O l'odi a les masses que prefigura el feixisme?
...
El bé i el mal, Zaratrustra, Nietzche...

La cartoixa de Parma, d'Stendhal

tirem de wikipedia

Argumento[editar]

La cartuja de Parma narra la historia del joven patricio italiano Fabrizio del Dongo y sus aventuras durante los últimos años del dominio napoleónico en Europa. Los hechos transcurren principalmente en la ciudad de Parma y en el castillo familiar del lago de Como.

La tía de Fabrizio, la fascinante Gina, duquesa de Sanseverina, y su amante, el primer ministro del ducado, Conde Mosca, urden un plan para promocionar la carrera del adorado sobrino en la corte de Parma. Gina es objeto de las proposiciones del detestable príncipe Ranuccio-Ernesto IV, al que se ha jurado rechazar con todas sus fuerzas.

Fabrizio es arrestado por homicidio y encerrado en la torre Farnese,¹​ de la que logra fugarse con una soga y la ayuda de Clelia, la hija de su carcelero, de la que se enamorará irremediablemente durante su estancia en la torre.

Tony Erdmann, de Maren Ade

M'encanta veure una pel·lículua de la qual no sé res , només que "se'n parla molt" i que "em sembla que ha tingut molt boines crítiques" i que després d'un inici de "ai, ai , ai on m'he ficat?" es converteixi a poc a poc en un guió genial. Humor intel·ligent que fa trencar de riure, sense ser empalagós, Ritme  fantàstic malgrat quasi tres hores de durada i sortir pensant que en el fons és filosofia pura.
I dos actors de primera que ho borden, tant el més histriònic, que sempre és més fàcil, com ella que t'estimes de seguida malgrat la la seva sequedat.

crítica a blog de cine