Filmin

Aquí, les pel·lícules hi han sortit només quan eren en pantalla gran perquè les de la tele són quasi sempre una altra història que no mereix aquest honor; i perquè a més ja em sento desbordat quan un estiu es converteix en una col·lecció de llibres llegits, aleshores només faltaria afegir-hi de manera més o menys sistemàtica totes les pel·lícules que veig.

De totes maneres el descobriment d’aquesta col·lecció de Filmin (ah!, Netflix no tindria pas una cosa així) anomenada Les 50 millors pel·lícules del segle XXI ha estat una sorpresa molt agradable de la qual voldria deixar constància.

De moment, doncs, Caché, Synecdoque New York i Mulhollan Drive (https://www.cineclubdecaen.com/realisat/lynch/mulhollanddrive.htm  al sac de les pel·lícules que et deixen clavat per un motiu o un altre. Pel·lícules d’autor, d’art i assaig, per a intel·lectuals... digueu-ne com vulgueu però un ja té una edat per gaudir del que li dona la gana encara que les etiquetes de vegades et puguin ridiculitzar.

Polina, de Batien Vivès

Una altre còmic amb nom de noia. Boníssim. Un dibuix simplíssim en aparença que ho mostra tot. En consonançamamb la frase el mestre de ballet: allò que no mostres els altres no ho veuen.

Juliette, de Camille Jourdy

Dolç, càlid, bonic. Depresiu.

Una primavera en Chernobil, d’Emmanuel Lepage

una excel.lent sorpresa

Sèries

Ara estic amb You. He acabat Mind hunter, de lo milloret, i han quedat enrere (per citar només les dels últims temps) Line of duty, Sense 8, Paquita Salas, Stranger Things... També en mi les sèries han derrotat el cinema. (O en tot cas l’han arraconat fins a l’anècdota). Han derrotat la televisió i això ja no em sembla tan malament. No han derrotat la lectura. 

L’horari a mida és el gran avantatge. La capacitat de tria també. Només algunes poques, potser, passaran a la història com una obra d’art, però en el cinema i en la literatura i en totes les arts, també pasa que només una petita part, una punta de l’iceberg, interpel·la realment allò més profund que ens constitueix com a humans i això segurament és la condició perquè puguem parlar de qualitat i d’interès. Ni que sigui amb la disfressa de l’entreteniment.