Una lectura moolt potent. Un devessall lingüístic, una lliçó de literatura. Investigo el simbolisme i tot encaixa: El monòleg interior, el flux de pensament, les converses que deriven, les metàfores caricaturesques, els símbols, l'ambient, les digressions... Ep! símbols i metàfores que identifico i no entenc, eh! les cariàtides, trencaments dels fils narratius, converses amb frases inacabades, barreja de son i vigília, sinestèsies (cares verdoses) repeticions de paragrafs
Em pregunto si val la pena fendir, esbatanar, fitar, fremir, apregonar, llord... Potser sí si Beli utilitzava aquest nivell de llenguatge. Que difícil deu ser traduir!
Beli basteix una obra d’alt contingut simbòlic i filosòfic, però també d’un elevadíssim valor formal. El ritme que Andrei Beliaconsegueix infondre en aquest text hermètic, oníric i fascinant és hipnòtic a estones i dinàmic en els diàlegs, ric en al·literacions i símbols i precís en les imatges. https://edicions1984.cat/cataleg/petersburg/
Andrei Beli (1880-1934) —pseudònim novel·lístic de Borís Bugàiev— es mostrà en Petersburg com un fervorós creient dels postulats puixkinians, disposat a deixar el fil narratiu en mans d’un narrador addicte a sorpreses i jocs de mans, a una escriptura que s’enlaira amb un art ingràvid i minuciós que, de seguida, pot transformar-se en una disbauxa estilística que assetja i desconcerta el lector. L’argument transcorre en l’any 1905, entre conxorxes revolucionàries, crides a la vaga general i atemptats per tal de subvertir el poder tsarista. A la ciutat de Petersburg, enmig d’aquesta violència latent, un jove estudiós de la filosofia de Kant, Nikolai Apol·lónovitx, fatxendós i víctima de les insatisfaccions de l’amor, rep un encàrrec fatídic per part d’una organització política clandestina. (...)
Però més enllà de la tensió argumentativa —que s’abandona i es recupera segons l’estat d’ànim i la voluntat del narrador—, l’autèntic centre des d’on creix Petersburg és la multiplicitat de perspectives que embolcallen els personatges, amb una veu que ens condueix entre les pàgines de la novel·la amb posat de tirania burlesca. Les comparacions grotesques, les descripcions d’un expressionisme caricaturesc i els retrats gogolians se succeeixen en una ciutat espectral, entre ombres xineses i una paleta de colors inversemblants. Andrei Beli és partidari d’oblidar-se —momentàniament— de les seues criatures i reproduir imatges fragmentades, llampecs de figures distorsionades per la llum vaporosa del capvespre, pels reflexos omnipresents del cel i del riu Nevà, que descomponen els contorns i els elements que ens podrien ajudar a reconéixer els personatges. En aquesta nebulosa tot és possible, una trobada entre amants, un ball de màscares que precipita la tragèdia, l’aparició intempestiva de conspiradors i policies, les tribulacions angoixoses del vell senador que es dissolen com el foc d’una vela que s’apaga, els actes irreflexius del fill que enllacen una teranyina narrativa on sovint es perden de vista els punts de subjecció. I quan tot indica que les peces disperses tornen a encaixar, el narrador prefereix de nou augmentar la nostra confusió: “De sobte… Però del de sobte ja en parlarem” http://eltrapezi.com/andrei-beli/ http://eltrapezi.com/andrei-beli/:
