Filmin novembre

Els anys del super 8 d’Annie Ernaux 

Mr Jones, d’Agnieszka Holland 

En el nom del pare, de Jim DSheridan 

Sofia, de Meryem Benm’Barek-Aloïsi 

Tristana, de Benito Pérez Galdós

 Fins quee no n’has llegit un bon tros no t’adones que la coberta és un espoiler.

Al morir su madre, la huérfana Tristana es recogida por un amigo de la familia, don Lope, que acabará convirtiéndose en su tutor-seductor. La joven protagonista se rebela ante tan humillante situación y al poco tiempo conoce y se enamora de Horacio, un pintor de ideas tradicionales que no acepta el espíritu feminista de Tristana. El pintor tiene que ausentarse de Madrid durante una larga temporada y la relación se enfría (aunque en Tristana sigue viva en un Horacio idealizado). Entretanto, a ella le han tenido que amputar una pierna, quedando así de nuevo atada a don Lope. https://es.wikipedia.org/wiki/Tristana_(novela)#V%C3%A9ase_tambi%C3%A9n

Hotel Savoy, de Joseph Rorh

Publicada ara fa cent anys, el 1924, "Hotel Savoy" es una de les primeres novel·les de Joseph Roth. L’obra està situada en un hotel d’una ciutat innominada (que correspon a la ciutat polonesa de Łódź), on solitaris veterans de guerra, ballarines de varietes i altres personatges insolits somien un futur en un lloc millor. Acabada la Primera Guerra Mundial, Gabriel Dan, un soldat austríac, torna de Siberia, on ha estat presoner durant tres anys. En arribar a Łódź, s'allotja en una habitació a la penúltima planta de l’Hotel Savoy. La seva idea es aconseguir diners d'un parent ric, Phöbus Böhlaug, que viu allà prop, per continuar el viatge. Perdut en el laberint d'aquest hotel on l'opulencia dels primers pisos conviu amb la pobresa de les petites estances enclavades a les golfes, el protagonista descobreix la imatge d’una societat de postguerra que s’esfondra, amb personatges com l’empresari Neuner, el clown Santschin o la ballarina Stàsia. Amb tots ells, Joseph Roth traça una paràbola contundent de l’Europa d’entreguerres.

Estimaràs Déu... de Jordi Graupera

 

Aquest procés de comprensió i control de la realitat hauria donat lloc a diverses formes d’expressió religioses. Així doncs, el politeisme i el monoteisme recollirien vivències elementals de l’ànima humana: el primer, la diversitat pròpia de la vida dels sentits; el segon, el desig d’unitat propi de la ment. Graupera ens exposa l’origen històric del monoteisme: què va desterrar, què va imposar, què va perdre pel camí. I, narrant els obstacles d’aquest amor que apunta cap a la transcendència per situar-se «sobre totes les coses», ens explica per què la seva victòria no pot ser mai definitiva.

https://www.fragmenta.cat/producte/estimaras-deu-sobre-totes-les-coses/

Dones? Homes?, de Jordi Casanova

I amb la Marta vam anar a la presentació del llibre d’en Jordi a la Setmana del Llibre… 

 

 

Som dones i som homes perquè naixem dones i homes? O bé ho som perquè la societat fa que ens criem com a dones i com a homes? Els humans som fruit de la biologia (com naixem) i de la cultura (com ens criem), però sovint sembla que el coneixement de la biologia ens faci por. Podem afirmar que el sexe és el fenomen biològic que es manifesta en l existència d animals femelles i mascles, i que el gènere és el rol que les societats humanes imposen, o volen imposar, a les persones. Tanmateix, quina relació hi ha entre el sexe...

El pes de la neu, de Christian Guay-Poliquin

Enganxa aquesta història distòpica sense exagerar.

En una regió boscosa i remota que ha quedat aïllada per una apagada elèctrica general i un hivern d'intenses nevades, un jove es recupera d'un greu accident de trànsit. La seva vida ha quedat a càrrec d'en Matthias, un home taciturn que accepta tenir cura d'ell a canvi d'avituallament i la promesa d'una plaça al primer comboi que amb l'arribada de la primavera sortirà cap a la ciutat, on l'espera la seva dona malalta. Retingutsm per l'hivern implacable, hauran d'afrontar junts el fred i l'avorriment mentre la seva relació es mou entre la desconfiança i la necessitat que tenen l'un de l'altre per sobreviure.

El pes de la neu és una exploració hipnòtica sobre l’aïllament i la privació, un relat incisiu i un himne a la resiliència que pren forma de thriller psicològic. Christian Guay-Poliquin ha escrit una novel·la premonitòria en què una natura revolta posa a prova la relació entre la voluntat de l’home i la força dels elements.

Tormento, de Benito Pérez Galdós

 No sé si l'havia llegit, però quin plaer!. Galdós si fos francès seria un Balzac!

La novel·la passa al Madrid d'entre el 1867 i el 1868, tot just abans del destronament de la reina Isabel II i l'inici del Sexenni Revolucionari.[4] En aquest marc històric, Galdós narra, amb un to gairebé humorístic en la presentació literària i cert ritme de fulletó amb final feliç, les desventures del trio esperpèntic format per una jove òrfena (Amparo Sánchez Emperador, àlies "Tormento"), assetjada per la "passió sacrílega" d'un sacerdot sense vocació (Pedro Polo Cortés), i salvada per un indià i murri redimit (Agustín Caballero).[5] El triangle amorós es veu complementat per la presència d'un quart personatge, Rosalía Pipaón,[nota 1] més coneguda com "la de Bringas" per ser l'esposa del modest empleat i "aspirant a canonge" Francisco de Bringas, representants del "vull i no puc" de la burgesia madrilenya de l'època.[6] En l'estructura enganyosament fulletonesca de la novel·la, Rosalía de Bringas fa de "dolenta de la història" quan intenta emparellar l'indià Agustín amb una de les seves filles i quan "empeny al rierol" las germanes Amparo i Refugio (Sánchez Emperador).[7]

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tormento_(novel%C2%B7la)

Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes

També emmig del trasbals me’n surto d’anar llegint. No mégrada especialment però Roma sempre és Roma igual que Bach sempre és Bach. Marta, Martona! 

https://elpais.com/quadern/2023-10-20/nuria-cadenes-la-pederastia-de-tiberi-son-enraonies-malicioses-de-suetoni.html

El àrbol de la ciencia, de Pío Baroja

Fantàstic. Dec ser dels pocs que no el vaig llegir com a lectura obligatòria (lectures? a la meva època d'estudiant? al Virtèlia? al Menéndez?).

El árbol de la ciencia (para el propio Pío Baroja «el libro más acabado y completo de todos los míos») es la obra en la que la técnica narrativa del novelista ?el gusto por la sucesión ininterrumpida de acontecimientos, la abundancia de personajes secundarios, la hábil articulación de situaciones críticas, el impresionismo descriptivo, el rápido trazo de caracteres alcanza su mayor eficacia, así como aquella en que, en palabras de Azorín, se halla «mejor que en ningún otro libro el espíritu de Baroja».Es la tercera novela de la trilogía La Raza. Narra en ella la vida de Andrés Hurtado desde el comienzo de sus estudios de medicina. El menor atisbo de felicidad asoma en su existencia vulgar: una facultad agria, una familia poco afectuosa y unos amigos nada generosos. Su propia profesión le sirve para odiar más a los hombres, y sólo junto a Lulú, una muchacha atrevida y que rebosa ternura, encuentra Andrés cierta felicidad

https://www.tiposinfames.com/libros/el-arbol-de-la-ciencia/10855/

Professora d’islam, de Dolors Bramon

 No és el que volia. La història personal de la Dolors Bramon no m'interessa gens.

El àrbol armenio, de G. H. Guarch

 una altra lectutura trobada al vestíbul de casa. Literàriament no mata però me l'empasso sencera i és que el tema m'interessa. Armenis, jueus, catalans... pobles amb identitats fortes, amb característiques comunes, pobles mal vistos pels veïns...

Un extraordinario fresco humano y político sobre las causas que llevaron al genocidio del pueblo armenio, en 1915, durante el marco de la disolución del Imperio otomano.

Estas páginas explican las razones del genocidio armenio de 1915. Aunque Turquía lo niega, en el año 2000, el Parlamento francés lo reconoció, y en 2016 convirtió su negación en un crimen multado. Emmanuel Macron declaró el 24 de abril como el Día de Conmemoración del Genocidio Armenio en Francia. Reconocido también por Cámara de Representantes y el Senado de Estados Unidos, el Papa Francisco lo denominó «el primer genocidio del siglo XX».

Existe un pequeño país cristiano situado en el Cáucaso sur, encajonado entre enormes naciones musulmanas (Turquía, Irán y Azerbaiyán), cuyo pueblo ha sufrido como pocos los avatares más trágicos y desgraciados de la historia moderna. Mucho se ha hablado del Holocausto judío perpetrado durante la Segunda Guerra Mundial;

en cambio, poco se sabe del exterminio despiadado que los turcos ejecutaron de forma sanguinaria contra los armenios a finales del siglo XIX y principios del XX, que sirvió de ejemplo a Hitler.

El árbol armenio es una novela histórica conmovedora que, a través de las vicisitudes de la familia Nazarian-Nakhoudian, entrelaza las vidas de las víctimas armenias con los perpetradores turcos. Pero, sobre todo, es una denuncia de cómo un Estado se convierte en genocida de sus propios ciudadanos simplemente por ser diferentes.

Nos encontramos en la época de la disolución del Imperio otomano, que se extendía desde Argelia hasta Arabia Saudí y desde Irak hasta Centroeuropa. La desmembración del sultanato turco está en el origen de muchos de los conflictos recientes, como la creación del Estado de Israel, las guerras de los Balcanes, Siria e Irak, y la revolución islámica en Irán. Esta novela es esencial para comprender un drama que la historia ha opacado y que, sin duda, nos conmoverá.

https://almuzaralibros.com/fichalibro.php?libro=6576

Las dos vidas de Penélope , de Judith Vanistendael

Un molt bon còmic, amb una història força impactant sense caure en tenebrismes ni en drames catastròfics. Una metgessa francesa es debat entre l'obligació i el compromís ètic i professional de la seva feina a Síria i el compromís ètic i personal d'atendre la seva família i en especial la seva filla. Bo. Bo.

Penélope es cirujana y pasa la mayor parte del tiempo en países en guerra tratando de salvar vidas en misiones humanitarias. Cuando vuelve a casa, se reencuentra con un marido cariñoso, una hija adorable y un hogar acogedor.

Sin embargo, estos retornos cada vez son más difíciles para Penélope: ¿cómo puedes centrarte en el día a día cuando piensas constantemente en los muertos que se han quedado atrás? Penélope no puede evitar sentirse cada vez más inadaptada, más fuera de lugar.

Una profunda y desgarradora reflexión sobre la maternidad, la familia, la vocación y la dedicación en el trabajo.

Judith Vanistendael, también la dibujante de Salto, con guion de Mark Bellido (Astiberri, 2019), se muestra aquí como autora completa en la que es la obra más personal y ambiciosa de su carrera.

https://www.blogger.com/blog/post/edit/1123974945222554755/6087320676400573379

Asesinato en la catedral, d'Edmund Crispin

El deixo a mitges i vaig al final a veure qui és l'assassí. No m'interessa

El quisquilloso profesor y detective aficionado Gervase Fen ha abandonado durante el verano su amada Universidad de Oxford para acudir al pueblo costero de Tolnbridge, donde planea pasar tranquilamente sus vacaciones. Va armado con una red para insectos, ya que piensa dedicarse al arte de la entomología. Pero la calma y el sosiego duran poco. La villa está consternada por el misterioso asesinato del organista de la catedral. El músico en cuestión no tenía ningún enemigo conocido y su labor en la iglesia era inofensiva, así que la policía no es capaz de dar con un sospechoso. ¿Se tratará acaso de la conspiración de unos espías alemanes? ¿O tal vez de la consecuencia de los aquelarres que, según se rumorea, llevan practicándose por esos lares desde el siglo XVII? Tan ingenioso como Agatha Christie y tan hilarante como P. G. Wodehouse, Edmund Crispin, uno de los maestros de la novela de detectives inglesa, nos presenta en «Asesinato en la catedral» un nuevo misterio lleno de personajes excéntricos, fantasmas que no lo son, adolescentes aficionadas a las misas negras y espías nazis.
https://www.llibres.cat/products/394643-asesinato-en-la-catedral.html

De Keersmaeker al Mercat de les Flors

 

Napoleó, de Ridley Scott

 Fluixeta. No aporta res més enllà de la història amb Josefina. Inper veure batalles ja hi ha el Senyor dels anells. Però, vaja, la pantalla gran a La Calàndria ve de gust. (I les crispetes)

Brooklyn, de Colm Tóibín

 M’agrada. Una petita sorpresa, per la seva senzillesa, perquè entra fàcils, de narrativa senzilla i d’un personatge que te l’estimes

O corno, de Jaione Camborda

Estreno això d’anar al cine a Mataró un dilluns al vespre. Una pelicula lenta però amb ritme. Bonica. Poètica. Ben feta. Ben actuada. La Galícia profunda dels anys 70. (Amb el Simón) 

 Y uno de los grandes fuertes de la película es esa representación de la clase trabajadora de campo y de mar, esas ropas deshilachadas, esas manos moldeadas por el trabajo en la tierra, esos fondos siempre rellenos de extras que dan presencia a la pobreza del currito. https://www.elconfidencial.com/cultura/cine/2023-10-13/o-corno-jaione-camborda_3752505/

Dos a la Beckett. Sinisterra i Clara Peya.

 Sinisterra és El lector por horas, que em sembla un molt bon text i un muntetge més fluixet (el Toni diu que el SS de vegades és més per ser llegit que per ser representat)

.

La Clara Peya és La infanticida , unaòpera electrònica basada en un relat de la Víctor Català quetampoc no m’apasiona

.

Però anar a la Beckett en aquests dies d’UCI ajuda

Solo, d'A. Strindberg

 https://www.goodreads.com/book/show/17607967-solo

filmin octubre

 Sica , de Carla Subirana

Reality, de Tina Satter

La mujer que camina delante , de Susanna White 

La belleza y el dolor , de Laura Poitras

Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar

Monstruo , de Koreeda Hirokazu

Hacia el mañana, de Pramoedya Toer

Una lectura per a uns dies dramàtics. Per a un increïble. Marta! Martona!

….The protagonist, also the narrator, is Minke (a fictionalization of Tirto). Minke leaves Surabaya, where he studied in a prestigious high school, to go Betawi (or Batavia), the capital of Dutch East Indies, to continue his education.^[1]There he attends the STOVIA, a school for native doctors, the only avenue for higher education available to the natives in the Dutch East Indies.^[3] He continues to encounter racist colonial policies; for example, he is not allowed to wear European dress, but instead must wear indigenous dress.^[4] While studying there he meets Mei, a Chinese activist who is working on forming an organization for the Chinese in the Indies.^[4] They marry but she soon dies of malaria.^[4]… https://en.wikipedia.org/wiki/Footsteps_(novel)

Les ciutats de paper, de Dominique Fortier

Sobre l’Emily Dickinson, biografia molt poetitzada.

https://agustinalonso.es/las-ciudades-de-papel-una-vida-de-emily-dickinson-de-dominique-fortier/

El pont d'Alexander de Willa Cather

L’enginyer Bartley Alexander construeix ponts i els travessa mentre transita per un moment delicat de la vida: veu com es fa gran i com el passat l’empeny a recuperar l’energia de la joventut. El professor Lucuius Wilson es passeja per Boston i per Londres, resseguint la vida d’en Bartley com un observador que no jutja, però que tampoc no pot ser imparcial. La Winfred Alexander viu a Boston, és alta, elegant, comprensiva, intel·ligent. La Hilda Burgoyne viu a Londres, i amb el seu vestit groc és una actriu d’èxit fulgurant.https://wp.me/p69YTi-Jy

Bartley Alexander anda ya por la mediana edad y es un ingeniero de éxito, un hombre hecho a sí mismo, admirado por los puentes que construye. Casado con una mujer culta y rica, vive en una bonita casa en Boston y parece también tener una feliz vida conyugal. Pero en un viaje a Londres vuelve a encontrarse con un antiguo amor, Hilda Burgoyne, a la que conoció en París cuando era estudiante –entonces «fue la juventud, la pobreza y la cercanía, todo era joven y amable»− y que ahora es una actriz famosa. El reencuentro reaviva «la energía de la juventud que debe reparar en sí misma y pronunciar su nombre antes de desaparecer». A los dos las cosas les han ido bien; sin embargo, quizá no hayan agotado sus posibilidades.

El puente de Alexander (1912) recrea la intensa sensación, cuando a uno le amenaza ya «la desganada fatiga», de verse acompañado por «su propio ser juvenil», que posiblemente acabe siendo «el más peligroso de los acompañantes». Willa Cather no guardaba –como se ve en dos textos que figuran como apéndice a este volumen− muy buen recuerdo de esta su primera novela: le parecía demasiado deudora de los autores que admiraba, Edith Wharton y Henry James. Pero lo cierto es que hay en ella, en su estudio de una doble vida, toda la excitación y la fatalidad y todo el talento para la introspección que caracterizarán su obra posterior.

John Berger a la Virreina

 

La Virreina Centre de la Imatge ha inaugurat aquest divendres una exposició dedicada a la figura de John Berger que aprofundeix en la dimensió ideològica de l'escriptor i crític d'art. Permanent Red, un nom manllevat del llibre homònim amb què Berger va aplegar l'any 1960 les seves crítiques d'art per la revista marxista New Statesmans, és una mostra que presenta per primera vegada en un museu 60 dibuixos i collages que documenten la producció artística de Berger.

És també una antologia dels seus programes televisius en col·laboració amb Mike Dibb per a la BBC, i els llibres conjunts de Berger i el fotògraf Jean Mohr. La mostra, visitable fins el 15 d'octubre, l'ha comissariat el director de l'equipament Valentín Roma.

Filmin setembre

Las cien flores

Iris 

Luzzu 

Las ocho montañas 

La impaciencia del corazón 

Elizabet Finch, de Julian Barnes

 A mi m’agrada força ( a l’Edith, no) i espeecialment aqeusta referència tan completa a Julià l’Apòstata. Que curiós que és Barnes amb aquestes novel·les pseudohistòriques. (Són novel·les de no-ficció?)

La última novela del británico es una obra imperfecta con un cautivador inicio y la sensación final de obra inacabada
https://www.epe.es/es/abril/20230402/critica-elizabeth-finch-julian-barnes-85255821

exposicions al Caixafòrum

La imatge humana

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/la-imatge-humana_a88205544

Peces molt suggestives; ens interessa 

Un segle de biomorfisme

https://caixaforum.org/ca/barcelona/p/un-segle-de-biomorfisme_a160400084

No ens agrada gaire

Pompeia, l'últim gladiador

 

https://pompeyaelultimogladiador.com/

Des de dins, de Martin Amis

Una cosa: la Marta em recomana vivament el llibre i em diu que m'agradarà molt. Faig una primera lectura i al cap d'unes setanta pàgines em cansa i el deixo. Sis mesos després el reemprenc i em sembla un dels llibres més sensacionals que mai hagi llegit!

https://valenciaplaza.com/des-de-dins-de-martin-amis-una-mirada-magistral-i-agraida-a-la-vida

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/vida-martin-amis-novel-lada-martin-amis-des-de-dins-anagrama_1_4220625.html

Sobre la vellesa, de Ciceró

 

En este delicioso y muy afinado tratado diserta Cicerón, con su siempre estilosa prosa, sobre la mejor forma de vivir la vejez y ahuyentar de su día a día el pesar y la melancolía, sustituidos en quienes siguen sus dictados por el regocijo de sí y la vida activa.

Nos persuade Cicerón, además, de que las loas a la juventud son muchas veces engañosas, cuando no terriblemente peligrosas si es que van más allá de la mera zalamería y ponen la res publica en manos poco avezadas.

Aunque Cicerón suele asentar sus escritos en el puerto seguro de los diálogos de Platón, en esto de la polis Aristóteles dejó dichas cosas muy ciertas sobre las vicios de la juventud y las virtudes de la vejez, retomadas en este es - crito con afilada claridad

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/sobre-la-vejez_117375/

Calígula de Suetoni

 

Calígula (Anzio, 12 - Roma, 41) fue el tercero de los emperadores romanos. En esta obra, Sueonio describe con toda clase de detalles su vida privada y su particular forma de ejercer el poder.

Antes de desvelar su faz más siniestra, Calígula trató de congraciarse con la plebe dándole un gran impulso tanto a las obras públicas como a los espectáculos, en un ademán populista que desde entonces ha tenido innumerables imitadores.

Naturalmente, esta forma de administrar la cosa pública condujo al despilfarro y a la ruina de Roma, agujero que terminarían pagando los supuestos beneficiarios de sus decisiones. Tal vez este fracaso explique que Calígula se convirtiera, durante sus últimos años, en un modelo universal de perfidia política, según el genial retrato que hace Suetonio del personaje 

https://www.guillermoescolareditor.com/libro/caligula_124217/

El pit-roig de Jo Nesbø

Poc que me l’esperava, la pasió amb què endrapo aquesta novel·la policiaca, jo que en principi els tinc poca simpatia. . Plantejament magnific a cavall dels movimenmts neonazis del segle XXI i les vivències  contradictòries de la Noruega de la 2a Guerra Guerra Mundial amb els nazis. Resolució discutible.

El detectiu Harry Hole, acabat d'ascendir a inspector i relegat a feines d'oficina, es troba cara a cara amb la història més fosca del seu país, seguint la pista d'un rifle Märklin i d'una sèrie d'assassinats en què, tot i no estar relacionats entre si, s'hi va trobant sempre la mateixa gent. Ell no creu en les casualitats i tot plegat el porta, en una persecució contra rellotge, a dos punts clau: la Segona Guerra Mundial i el subconscient humà. A El pit-roig, Jo Nesbo aborda sense embuts un dels punts més foscos de la història de Noruega: la implicació del seu país amb el règim nazi durant la Segona Guerra Mundial i l'ombra que encara avui plana sobre la seva consciència col·lectiva.  https://www.grup62.cat/llibre-el-pit-roig/100635
 

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, D’Irene Solà

 El llegeixo molt fàcilment i potser fins i tot em molesta menys que les muntanyes que ballen tot i que continua tenint aquell aire d’exercici literari. L’imagino sent una gran saga sobre la vida en un mas allunyat del món amb els elements de realisme màgic que podter ara ja estan passats de moda. aquesta noia potser algun dia farpa una gran novel·la.

Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida  i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/et-vaig-donar-ulls-i-vas-mirar-les-tenebres/9788433905130/LA_110

El amor el mar, de Pascal Quignard

D’aquests llibres que deuen ser molt bons, ben escrit, tema interessant, context històric i artístic seductor, però massa difícil: narradors inidentifcables, trama a salts incomprensibles, molts moments que no encaixen en la història…

A mediados del siglo XVII, el reino de Francia se ve sacudido por las epidemias, las protestas de los hambrientos, las piras de los renegados y las revueltas contra el poder monárquico, mientras toda Europa malvive devastada por unas guerras de religión que duran ya décadas y parecen interminables.

Sobre este escenario dantesco, la música aparece como refugio de lo sublime. En el centro, Johann Jakob Froberger, organista, clavecinista y compositor alemán que estudió con Frescobaldi en Roma y a quien Bach reconocía como su maestro. Y junto a él Monsieur de Sainte-Colombe, que nunca quiso que su música se publicara; John Blow, que sería maestro de Henry Purcell; o la princesa Sibylle de Wurtemberg, alumna de Froberger, a quien invita a pasar sus últimos años retirado en su castillo. Y otros personajes de ficción, como el compositor y virtuoso del laúd y la tiorba Lambert Hatten, y la maestra de la viola Thullyn, que vivirán la historia de amor que vertebra la novela.(…)
https://www.galaxiagutenberg.com/producto/el-amor-el-mar/



(…) Trente ans après Tous les matins du monde les cloches sonnent à nouveau dans ce magnifique nouveau roman, ample et majestueux : L’amour la mer, tout aussi fluide que son prestigieux aîné. La présence fantomatique de monsieur de Sainte-Colombe plane sur le récit qui se déroule au XVIIe siècle. Quignard ressuscite de grands musiciens oubliés de nous, le luthiste Charles Fleury de Blancrocher (1605-1652) qui se tua en chutant dans un escalier, ou le claveciniste Johann Jakob Froberger (1616-1667), mort dans la cuisine du château de Héricourt. Une plaque commémore son passage en ces lieux où il s’était mis sous la protection de son amie d’enfance et mécène, la princesse Sibylle.

Empruntant à Alexandre Dumas sa belle énergie, Quignard évoque les premières tournées de ces artistes allemands et français, dans les écoles ou les banquets, comme il raconterait la vie de Bob Dylan, guitare en bandoulière… à la différence que se promener avec son instrument dans la campagne européenne en 1660 (déjà les sixties) était autrement plus dangereux que traverser la région de Woodstock en 1960. Les guerres de religion, le brigandage menacent chaque voyageur. Les musiciens se font dévaliser. L’amour la mer est un roman finement documenté et une splendide histoire d’amour entre la violiste Thullyn (fille d’un capitaine de navire disparu, élève du fameux monsieur de Sainte-Colombe, amoureuse de la mer glaciale de Finlande) et le compositeur et organiste Lambert Hatten, venu de Mulhouse, qui voulait être pasteur, se moque du succès, ne publie rien. (…) https://www.marianne.net/culture/litterature/lamour-la-mer-le-grand-roman-sensuel-de-pascal-quignard

La dominación masculina, de Pierre Bourdieu

 https://docs.google.com/presentation/d/11ae-Q9HDDdVfYmsmH6NHQZ8qQx3d3fuGceGjvVDBZhY/edit

Una sortida honorable, d'Eric Vuillard

Vuillard m’agrada però aquest hi ha moemnts que és tan afrancesat que fot mandra. Però m’interessa entendre una mica què collons hi fotien els franbcesos allà al Vietnam i saber com va acabar tot.

(…)Depuis les inspecteurs coloniaux se penchant en 1928 sur les conditions de travail des ouvriers dans les plantations d’hévéa de Michelin — à la limite de l’esclavage — jusqu’aux derniers Occidentaux évacués par hélicoptère depuis le toit de l’ambassade américaine pendant la chute de Saigon, en passant par le général Jean de Lattre de Tassigny demandant dans son mauvais anglais des renforts militaires à la télévision américaine en 1951, l’écrivain revisite les archives.(…) https://www.ledevoir.com/lire/669477/fiction-francaise-une-verite-monstrueuse?