L'optimista d'E.M. Delafield

 Me'l deixa la Laia sense entusiasmes i, en canvi, m'entra molt fàcilment i em sedueix. Aire de novel·la victoriana en l'Anglaterra d'entreguerres: família de classe mitja, capellà vidu amb diversos fills i filles, amb amics, novios i enrenous, amb molta religiositat... M'ho passo molt bé.

El escritor Owen Quentillian regresa a la casa rural de su tutor de la infancia, el canónigo Morchard, luego de dos años en la guerra. Lo encuentra allí junto a sus hijos, ya adultos, como si nada hubiera cambiado. Pero el tirante régimen de obediencia doméstica establecido por Morchard, y sostenido sobre la base de un optimismo exasperante, una retórica florida y un autoritarismo disfrazado de rectitud, muestra pronto sus fisuras. La llegada de Quentillian desencadena en la familia una serie de cambios que, como un búmeran, impactan también en la defensiva postura cínica del escritor ante la vida.


Estupenda representación del estertor de la moral victoriana y sutilmente irónica respecto de las modas de entreguerras, El optimista se lee sobre todo como una moderna comedia de costumbres y, en la senda de Jane Austen, nos deja un elenco memorable de personajes y agudas reflexiones sobre el carácter inevitable, y hasta deseable, de los cambios.

https://www.txalaparta.eus/es/libros/el-optimista?srsltid=AfmBOoqS6b26hXivxsYdkKrilEpgwa5Kr86F31cr9fOFBoG89cZAuea8

La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda

 Bon intent, nano. Però derrotat per KO a la pàgina 60

La mort i la primavera és una novel·la inacabada de Mercè Rodoreda, publicada el 1986 pòstumament.[1] La trama és atemporal. La novel·la reflecteix l'angoixa i la mort. Aquesta és la més tràgica de totes les novel·les escrites per Rodoreda. El protagonista és un adolescent que viu en una societat cruel, per això la mort es transforma en una deslliurança. L'espai sagrat de la novel·la és el bosc dels morts, on són enterrats. Abans de suïcidar-se el protagonista hi fa una creu, amb claus, que simbolitza Crist, perquè no aconsegueix establir cap mena de contacte amb la vida. En una solitud desolada seguirà el ritu del poble i s'encaminarà cap al suïcidi ritual: la mort arbrada. Les papallones representaran les ànimes i les abelles seran símbol de la mort i de la rexaixença. El foc és un símbol de llum i de veritat.[2]https://ca.wikipedia.org/wiki/La_mort_i_la_primavera

El secreto de la fuerza sobrehumana d' Alison Bechtel

Boníssim. Lesbianisme, orientalisme, addicció a l'esport, relacions familiars, amb un dibuix agradable, encara millor que el de les novel·les gràfiques anteriors de la Bechtel

...De este modo, y aunque pueda parecer por momentos que el secreto de la fuerza sobrehumana no es más que un pretexto para que la autora narre toda su vida con sumo detalle a través de su sostenida obsesión por el ejercicio físico, lo cierto es que acabamos descubriendo que cada una de las cuestiones existenciales que aquí se plantean nacen y conviven junto al llamativo título de la obra: descubrir el secreto de la vida sobrehumana significa descubrir cómo trascender la propia humanidad. Cómo trascender, por ende, las limitaciones a las que nos somete. Las dudas, el miedo, la decadencia… La mera posibilidad de fracasar desaparece. La perfección deja de ser algo a lo que solo se puede aspirar....

https://www.zonanegativa.com/el-secreto-de-la-fuerza-sobrehumana/

Notícia de la poesia catalana, d'Enric Casasses

Bon resum de moltes coses. Ramon Llull, Ausias March i la tradicio oral de la Decadència reivndicats. Com Maragall i Vinyoli...

 

(...)Per a Casasses, sis són les figures, les obres, els moviments o les realitats poètiques que donen forma i envergadura a la poesia catalana al llarg de la història, que en marquen un punt d’inflexió i la reorienten i la ressignifiquen, o fins i tot que la fan néixer o renéixer. El número zero de tot, diu, són els trobadors: Casasses escriu ple de nostàlgia del somni provençal, però és una nostàlgia vital, gens estantissa. Després, ve el número u, Ramon Llull, a qui dona una importància no només fundacional sinó perdurablement absoluta: encara avui som com som perquè Llull va ser, hi va ser. Després, ve el número dos, Ausiàs March, poeta medieval moderníssim, poeta antic postmodern, poeta sense adjectius i en majúscules. A l’hora d’explicar el període abans conegut com Decadència, Casasses fa una finta brillant i es treu de la màniga el número tres: la poesia anònima popular. És exacte: durant els segles d’arraconament i de castellanització, i més enllà d’excepcions com el Rector de Vallfogona, la poesia i la llengua catalanes es van mantenir vives i creatives gràcies al poble anònim. Per això, al cap de tants segles, va ser possible el número quatre, la figura estel·lar i complexa i claríssima de Jacint Verdaguer. I també la poderosa netedat violenta d’un Joan Maragall, que és el número cinc.(...)

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/poesia-catalana-segons-divulgacio-creativa-d-enric-casasses_1_5214535.html

https://www.3cat.cat/3cat/enric-casassesquan-he-tingut-moments-dificils-mhe-agafat-a-ausias-march/video/6313287/

L'assassí cec, de Margaret Atwood

Me'l deixa.l'Edith 

Sense entusiasmes. Em de gust la saga, els personatges d'aquest Canada d'entre guerres, empresaris, miionaris... altres coses em fan més mandra, la ficció futurista... 

L’Iris Chase, una dona de vuitanta-dos anys, viu sola i empobrida a Port Ticonderoga, antic feu de la seva família influent caiguda en desgràcia. A la vegada que s’enfronta a la senectut, l’Iris medita sobre la seva vida, en especial sobre les estranyes circumstàncies de la mort de la seva germana, la Laura, poc després de la Segona Guerra Mundial. Estirar el fil del record fa que la frontera entre el passat i el present comenci a desdibuixar-se, traslladant la protagonista—i el lector—als esdeveniments que van constituir el teló de fons de la seva joventut: la Gran Depressió, les dues guerres mundials, els albors dels moviments sindicals i la publicació pòstuma de L’assassí cec, la controvertida novel·la atribuïda a la Laura que la va convertir en autora de culte. En aquest llibre, guanyador del premi Booker l’any 2000, Margaret Atwood demostra un cop més la seva insòlita perícia narrativa, ordint un relat bell, inquietant i extraordinàriament sofisticat considerat per molts la seva obra mestra.
https://www.quadernscrema.com/cataleg/lassassi-cec/

Els desposseïts, d'Ursula K. Le Guin

Aquest Le Guin sí que m'agrada i em passa millor que La mà esquerra... Potser perque el personatge de Shevek és molt més persona i les seves circumstàncies estan més a l'abast d'una trama més reconeixible.

Premi Nebula a la Millor Novel·la, 1974. Premi Hugo, 1975. Premi Locus, 1975. Premi Prometheus categoria Saló de la Fama, 1993. En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d'enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir allà on no n'hi havia. En aquest moment decideix emprendre un viatge molt arriscat al planeta original, Urras, buscant un diàleg obert entre els dos mons per poder divulgar les seves teories lliurement fora d'Anarres. La novel·la detalla la lluita per alliberar-se que ha de dur a terme tant a Urras com al seu propi món, Anarres. Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin és un clàssic de la ciència-ficció, reclamada com la millor literatura des del feminisme i des de la construcció de la primera utopia que no està basada en un imperi. Una novel·la imprescindible, d'una profunda crítica social i política, escrita amb l'habilitat i el detallisme del que només és capaç Le Guin.