La distinció que Jesús va fer entre el que s’ha de donar a Déu i el que s’ha de donar al Cèsar és per a molts l’inici històric de la (tensa i difícil) separació Església-Estat que es troba a la base de les societats modernes. Acceptar i valorar aquesta separació no només com a inevitable sinó com a bona i volguda per Déu –tal com va fer el Concili Vaticà II–, no significa tanmateix reduir la religió a l’àmbit privat, sinó privar-la de poder coercitiu. Tampoc no significa fer-la abdicar dels seus principis, entre els quals és del tot lícit que s’inclogui –com és el cas del cristianisme– la pretensió de veritat i d’universalitat. (la negreta és meva)
Donant-li la volta segurament laïcisme no vol dir prohibir l'esperit religiós en l'àmbit públic (per això no es prohibeixen les esglésies ni les mesquites, ni les processons, ni les vingudes del papa) però sí no permetre en els espais públic i especialment els pedagògics (mitjans de comunicació públics i escoles) la seva pretensió de veritat i universalitat.
1 comentari:
Martí,
No és exactament contra el laïcisme, sinó contra la pretensió d'alguns laïcistes de reduir la dimensió religiosa de les persones, i d'alguns creients a imposar-la. Em va agradar perquè obre la possibilitat d'espais comuns, que són tan poc comuns.
M'agrada que t'hagi fet pensar.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada