Los acordes del destino

Una espècie de conte de les mil i una nits; un tocador de tar (instrument de corda iranià) mata el seu company cec que és més bon músic que ell i que a sobre s'ha enrotllat amb la seva dona. Hauria pogut estar bé i és curtet però m'agafa adormit i no m'interessa especialment.

Ai, les Mates! (dedicat a la Lourdes i el Simón)

El mestre de l'escola es deia Büttner i li agradava estomacar(...) Li encantava posar tasques que costessin molt de fer i que no es poguessin resoldre sense cometre algun error, de manera que al final hi hagués una excusa per treure la palmeta. (...)
Büttner els havia manat sumar tots els números de l'u al cent. Trigarien hores, i per més voluntat que hi posessin no aconseguirien fer-ho sense cometre algun error, pel qual els castigaria.(...)
Al cap de tres minuts (Gauss) ja era davant del pupitre del mestre amb la seva pissarra on havia escrit una sola línia.
Vaja, va dir Büttner, i va agafar la palmeta. La seva mirada va caure sobre el resultat i va aturar la mà en sec. Va preguntar què significava allò.
Cinc mil cinquanta.
Què?
A Gauss se li va fer un nus a la gola, tenia raspera i suava. Només desitjava ser al seu lloc, comptant encara com els altres, que seien amb el cap cot fent veure que no escoltaven. Es tractava de sumar tots els números de l'u al cent. Cent més u donava cent u. Noranta-nou i dos donava cent u. Noranta-vuit i tres donava cent u. Sempre cent u. I això es podia fer cinquanta vegades. O sigui, cinquanta per cent u.
(...)
Büttner li va exigir que jurés pel seu honor que ho havia calculat tot sol. Gauss ho va jurar, però quan li anava a explicar que no tenia cap importància, que només calia observar un problema sense prejudicis ni rutina, que llavors la solució es mostrava tota sola(...)Gauss va rebre l'última tongada de garrotades de la seva vida

Descobert a El mesurament del món de Daniel Kehlmann; fantàstica l'aventura de Gauss i Humboldt, la lectura que començo aquest cap de setmana i on he trobat aquesta perla. Per cert: la negreta és meva.

Camilleri: la presa de Macallè

Com sempre m'interessa l'escenari històric de moments que conec poc. (qui sap res de la guerra d'Abissína a casa nostra?) Però el personatge de Michilino no m'entra des de la primera pàgina perquè les precocitats intel·lectuals, sexuals i assassines d'aquest nen de sis anys me l'allunyen de la possibilitat real històrica (aquí sóc sempre tan breu que no sé si m'entén ).

http://www.vigata.org/traduzioni/macalle_es.shtml

i aquest diu una cosa semblant

El casalot

cap de setmana profitós a Tavertet i acabo el novel·lot de Dickens
La història d'una òrfena, Esther Summerson, adoptada per un home gran, solter, el Sr. Jarndyce, amo d'una gran mansió. Mares que apareixen, matrimonis que es fan i es desfan, personatges múltiples i diversos, assassinats i sospitosos, advocats, procuradors i escrivents, aristòcrates i policies, miserables ...immersos tots plegats en l'ambient del Londres del XIX amb boires fantàstiques i judicis interminables.
Em costa al començament: és molt llarga la presentació dels personatges i de la trama; al final la cosa s'accelera i la passejada pels últims capítols es fa molt gratificant.
Segur que els crítics deuen valorar les descripcions, els ambients, la ironia, el sistema doble en la narració...
Les dues pàgines inicials em semblen excel·lents: una descripció angoixant de la boira durant paràgrafs i paràgrafs per desembocar de sobte en la comparació amb la foscor i l'avorriment i la
grisor de la sessió al tribunal.

En Manel Pegagrega està fent una versió on-line de El Casalot (per cert amb el títol de Casa inhòspita)

Diari de lectura (a la manera de Lórien)

 "He deixat de tenir casa. No us vull aclaparar més. Tant de bo pugueu, a desgrat del ressentiment, oblidar la dona indigna en qui heu malgastat la gran generositat de la vostra estimació, que ara us defuig dominada per una vergonya més profunda encara que la vergonya amb què fuig de si mateixa, i que us escriu aquest últim adéu!"

S'afanya  a posar-se un vel i a vestir-se, deixa totes les joies i els diners, escolta, baixa l'escala en un moment que al vestíbul no hi ha ningú, obre la porta gran i la tanca, i es perd enmig del vent glaçat i penetrant.

(Ch. DICKENS: El casalot p. 966)

Això sí que ja és el clímax!  Li ha costat, però... (tot un estiu de fet;  ja en parlaré quan l'acabi)

Los girasoles ciegos

Jo havia llegit el llibre i m'havia agradat molt Però la pel·lícula se'm fa massa lenta i una mica falsa i l'encaix dels diferents contes em sembla poc reeixit. La Verdú i el Càmara estan bé però no m'agrada l'actuació del capellà i algunes escenes són molt forçades (que dolents els trossos amb nens!) . No ho sé . Potser li donaran molts Goyas,però!