L'escola contra el món, de Gregorio Luri

(primeres impressions)

Començo a barallar-me amb un llibre que ja vaig comprar disposat a que em posés una mica nerviós

És dels que parla de la "beateria pedagògica" que invadeix Catalunya.., de l'escola que deixa fer el que volen als alumnes... i sense cap rubor defensa l'escola tradicional.

Ja estic d'acord amb moltes coses com la defensa de l'autoritat del mestre o la necessitat d'educar automatismes o la d'educar contra molts dels valors socials actuals però atribueix a la pedagogia moderna pràctiques que no són reals per a culpar-la de tots els mals i del suposat fracàs del sistema educatiu actual. Ho sento però posar el nen en el centre de l'educació o crear-li la motivació per a l'aprenentatge a mi no em semblen mals principis educatius.

Interessant: la culpa que dóna a la psicologia de l'aprenentatge d'haver ocupat un espai central en l'establiment de les directrius del sistema pedagògic.

(continuarà)

A la catedral de Vic admiro els murals de Sert. La primera impressió és de lletgesa i provoca incomoditat. Però a poc a poc em deixo seduir per l'espectacularitat dels volums, per la materialitat pètria, per l'adaptació a l'espai de la catedral... estic sol i hi fa fred però l’estona es converteix en una bona experiència estètica

primeres aproximacions a una nova cultura educativa

Em cau a les mans aquest fulletó de la Federació de moviments de renovació pedagògica i estic molt d'acord amb la majoria d'idees que s'hi recullen.
per exemple:

"la gratuïtat dels llibres de text no és mecànicament un avenç (...)el que fa és entronitzar el llibre de text com "el recurs". Els diners per a materials escolars els han de gestionar els centres per a les opcions metodològiques que prenguin."

o
"Algú ha de posar seny a la dèria que es té des de cada especialitat d'augmentar el pes de cada matèria, i per a això cal un organisme amb autoritat..."

o
"Els inspectors van als centres no per vetllar per uns objectius que compartim, sinó tan sols a comprovar que s'està al dia en la lletra petita de les reglamentacions més nímies i més prescindibles"

Això és tocar de peus a terra!

i encara sobre l'importantíssim tema de la formació edels mestres:
"Els mestres fan classe a partir de l'estil de docència que han trobat en el seu camí professional, sobretot als seus primers llocs de treball. I la veritat és que, en general, han rebut una formació basada en la transmissió dels coneixements acadèmics de tota la vida. El professorat de les escoles de magisteri insisteixen en el valor de les didàctiques més innovadores, però és difícil que el modelatge que fan s'avingui amb el que defensen"

recordo com m'ensenyaven a la facultat de Pedagogia els principis de l'escola activa amb les didàctiques més tradicionals!

Mongol

està bé, Mongol; el seu gran atractiu són les imatges de l'estepa horitzontal, els vestits, l'ambientació... i una història interessant i que desconeixia,la dels origens de l'emperador mongol Gengis Khan. Ens ho pasem bé una bona estona.

(el trailer enganya; no és tan violenta com sembla)

Vals amb Bashir

Una pel·lícula curiosa i interessant, la que va tancar la Mostra de Cinema de Mataró d'aquest any. La història és la d'un excombatent de la guerra del Líban que vint anys després n'ha oblidat els episodis més sagnants, entre ells els de les matences dels camps de refugiats de Sabra i Chatila, i que intenta recuperar-se d'aquesta amnèsia entrevistant-se amb els que van ser els seus companys soldats. La tècnica d'animació amb què està realitzada, a mig camí entre el dibuix i la fotografia, aporta un distanciament i una fredor que potser són imprescindibles i facilita l'evocació d'un ambient oníric i una mica surrealista amb què es basteix la història.

En el cafè de la joventut perduda

últim Modiano, premi Lire a la millor novel·la francesa de l'any (ho diu la solapa, eh?), en parlen al programa d'en Manzano... i em sembla una tonteria absoluta; una noia que va a un bar de tant en tant desapareix, el marit la busca i a poc a poc sabem coses del seu passat... No m'interessa gens. Me'l vaig acabar fa una setmana i ja gairebé no en recordo res... Això sí: és París!
(llegia l'altre dia que l'últim Nobel francès és precisament una demostració del baix nivell de la literatura francesa dels últims anys! Vés a saber!)

aquí la deixen molt bé (http://www.culturizame.net)
i aquí matisen (http://llegirencasdincendi.obolog.com/)