venècia-trieste-croàcia juliol 2009

Claudio MAGRIS: Microcosmos

esplèndides evocacions del món de Trieste, del món de Magris: ens n'aprofitem perquè coincideix i no és casualitat amb diversos llocs i moments del nostre viatget: el cafè san Marco, les llacunes venecianes, l'illa de Cres... Un gènere peculiar, una literatura que m'omple.

Magris tiene un género unipersonal en el que es un maestro: la fusión de la literatura de viajes y la autobiografía. (Josean Pérez a "Rebufo")

Jesús del CAMPO: Castilla y otras islas

Un periodista es passeja per la Castella profunda i evoca a cada poble el record de mil batalles i fets històrics. De la Beltraneja al Empecinado, a Isabel la catòlica, al Cid -és clar- , a Pedro el Cruel. Una roadmovie una mica "a lo Espinàs" que em provoca passejades per la Wikipedia de les que m'agraden. Gràcies, Laia Grau.

ressenya al bloc "Encuentros de lecturas"

Tres lectures per un viatge

Arto PAASILINNA: La dulce envenenadora. Ho sento, princesa, una pocasoltada o l'amor gèlid dels finlandesos em deixa això... fred: una vella és maltractada per tres trinxeraires entre els quals el seu nebot i els va matant d'un en un però... ni cap ni peus, la veritat.

Donna LEON: Vestit per morir Un transvestit apareix mort en un parc de la ciutat de Mestre i Brunetti, el policia venecià, ho ha d'investigar. El millor, les referències a Venècia que són divertides quan ets a ... Venècia.

Francisco AYALA: Darwin y el diseño inteligente. Res d'espectacular. Em passa amb la ciència: o és tant de divulgació que no m'aporta res de nou o no és de divulgació i no entenc res.

Jordi CASANOVA: Petita història dels humans

les reflexions d'en Jordi sobre la ciència i la filosofia (o sobre la filosofia de la ciència) es llegeixen fàcils i bé com en una tertúlia de sobretaula on es parla de Déu i de l'ADN i de l'ànima i de l'evolució i de la moral i de la possibilitat de conèixer i de la diferència entre ciència i fe... Jo també sóc dels que penso que es queda curt, però en tot cas em provoca i em quedo ganes de discutir-li algunes coses i de demanar-li que un dia em resolgui alguns dels dubtes metafísics que m'acompanyen en temes de tant de calat. (dubtes metafíscs, jo? què va! ni un!)

(i mira dos posts seguits en aquest bloc parlant de cosinets)

V.O.S.

està bé això del Cesc Gay. Desperta somriures i provoca mirades curioses. Comèdia de situació: dues parelles que, bé, una no ho és, i ella queda embarassada de l'un però s'enamora de l'altre i el cine dinte del cine d'una manera molt original. L'Àgata molt guapa però fent el mateix paper de sempre.

Eça de QUEIRÓS: El mandarí

Conte magnífic sobre un pobre home a qui una aparició fàustica ofereix la possibilitat de fer-se multimilionari a canvi de la mort d'un mandarí desconegut de la Xina Oriental. Evidentment els diners no li reporten la felicitat sinó la mala consciència permanent que pren corporeïtat en la visió contínua del cadàver del mandarí i el seu papagai de paper. Em penso que deu ser un gran conte aquest.

50 anys de la mort de Riba

¿La Poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és, com la Gràcia

o l'aigua pura i dura

d'una font emboscada

Miklós Bánffy: Los días contados

"Un llibre esplèndid" em diu la llibretera de la Gàbia de paper quan em confirma la tria que he fet; per la portada, pel tema, per l'editorial, per la solapa... Durant una setmana em submergeixo en l'ambient aristocràtic de la Transilvània de començaments del segle XX. Un "totxo" de 600 pàgines que llegeixo bé i fàcil i que m'interessa força des del punt de vista històric. Dos joves nobles , els seus amors, els seus jocs, els seus balls, les seves polítiques.... Una mica de tot. Per què hi ha tants llibres que se'ls compara amb Guerra i Pau?

Los días contados recrea el clima político y social en Hungría a principios del siglo XX: el resquebrajamiento del difícil equilibrio de la Monarquía Austrohúngara, la inestabilidad política que llevó el país al colapso y la evidente incapacidad para gobernar de la aristocracia, que hasta entonces había dirigido los destinos del estado.A través de las vidas de tres aristócratas de la entonces provincia húngara de Transilvania –el joven conde Bálint Abády, que acaba de regresar del extranjero para asumir las responsabilidades políticas y económicas propias de su posición; su primo László Gyerőffy, prometedor artista; y su amiga de infancia Adrienne Miloth–, Los días contados se erige como un gran fresco de la gran Hungría anterior a la primera guerra mundial que ya daba muestras de agotamiento.(http://mentesynquietas.wordpress.com/2009/05/29/los-dias-contados-de-miklos-banffy/)

i un altre que en sap:

Fineza, profundidad y clarividencia hacen que este libro escrito por un conde transilvano que perdió su condado y su país y casi su lengua (lo perdió todo menos las ganas de vivir, esto es, de escribir) valga por cien de los ya cansinos Roth, Amis, Auster, etc. Prueben el primer capítulo: cómo maneja la prosa, los personajes y las historias mientras el protagonista conduce un simón hacia el palacio de su infancia y todos los demás le rebasan por la derecha. Olemos el sudor de los caballos, nos ciega el polvo del camino (y el espejo) entramos y salimos de tantas vidas. Nos hablan de Proust y Lampedusa, pues bien: menos pose que ellos, más sustancia y pulso narrativo. Una novela de Stendhal escrita por otro conde,Tolstoi. (José Luis de Juan)

Séraphine

una pel·lícula francesa preciosa sobre una dona pobra i marginada, gairebé indigent, que pinta i que un marxant s'enamora dels seus quadres. Amb un detallisme fantàstic és un goig estètic de primera. M'encanta que a Cardedeu facin bones pel·lícules cada cap de setmana. em sembla que m'hi veuran sovint a l'Esbarjo.

I al final resulta que la història és real, molt real encara que sembli increïble.

Diuen a Sensacine.com: Esta historia sobre esta relación así de simple y sencilla, está cargada a través de un montaje lento, de la quietud y parsimonia del campo francés. Podemos enfatizar que su belleza cinematográfica está en varios aspectos: El primero a mi juicio, es la caracterización de la actriz Yolande Moreau en el proceso de sabiduría y talento del personaje principal Séraphine Louis, centro de atracción del filme. El otro sería la crónica de una artista, realizada desde las premisas estilísticas —impresionismo— e ideología del cine independiente de escasos recursos, aunque una película amorosamente realizada

i algú també. A mí me parece que este tipo de películas persiguen cierta concienciación del espectador progre sentimentaloide. Quiere parecer tanto cine de autor que se le ve el plumero. No está mal, pero tampoco... es para tanto.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Sí , me l'he empassat, és clar, però em deixa una mica fred. Cal dir que continuo sent un desastre a l'hora d'endevinar trames, culpables i finals. M'hi perdo fàcilment i és que tampoc no m'interessa especialment el qui és qui, ni els motius, ni els coms... La troballa de la sèrie, el personatge de Lisbeth, ja queda ben definit en el primer llibre; tampoc no ens cal conèixer els seus orígens per entendre-la, per valorar-la... No sé si llegiré el tercer

Guy DELISLE: Crónicas birmanas

De fet la meva (passada?) afició al comic no s'ha perpetuat amb una especial dedicació a això que ara se'n diu "novel·la gràfica". Sí que els àlbums d'aquest nou (?) gènere tenen elements que teòricament m'hi podrien aproximar, un vernís intel·lectual, literari, polític, sociològic, però normalment quan els he fullejat he topat amb un dibuix una mica "lletgista" o senzillament simple (no simplement senzill) que no se m'ha fet agradable. Però m'enduc de la Pompeu Fabra aquestes Cròniques birmanes que no estan mal sobre un tio que es passa un any a Birmània seguint la seva dona militant d'una ONG i ell no fot gairebé res i passeja el fill amunt i avall i observa.

comentari a soitu.es

post a "entrecomics"

Ph. Claudel: L'informe de Brodeck

Mentre a Tavertet en Roger encala, jo estirat al cobert m'empasso un llibre molt interessant. Les altres coses que havia llegit d'aquest Phillippe Claudel ja m'havien agradat. Aquesta és la història d'un home que ha d'escriure l'informe de l'assassinat col·lectiu d'un estranger que en un poble desconegut i anònim d'un país també anònim no feia mal a ningú però que era el mirall on tots veien reflectits els propis defectes. No cal parlar de jueus ni de gitanos per posar de manifest l'etnocentrisme i la xenofòbia de la vella Europa però en el fons del sencer univers humà.

entrevista a Ph. Claudel

Que bé, la Camats!

L'ombra d'un somni

Christa Wolf, la Wolf d'una sola o, fa el retrat de Karoline von Günderrode, una poetessa romàntica alemanya de començaments del XIX, que evidentment no coneixia de res. M'atrau. És un personatge interessant: com podria no ser-ho? apassionada, desgraciada, feminista, bella i intel·ligent...

He de renunciar, frívola, al desig més volgut?

He d'anar, valenta, al regne de les ombres?

Per suplicar altres goigs a uns altres déus,

Per demanar per nous delits als difunts?

Es va suicidar, of course.

(Gràcies, Àlex i Deriva Editorial pel regal aquell sopar de cabrils)

I aquest, dedicat a la Lurdes