ha quedat al tinter

una bona versió del somni d'una nit d'estiu al festival Shakespeare de Mataró

La noche del diablo, un llibre sobre un personatge curiós, l'anomenat comte Rossi, líder feixista enviat per Mussolini a Mallorca als inicis de la Guerra civil

No mires para abajo , una pel·lícula argentina sobre la relació eròtica d'un noi amb una veïna que l'introdueix en el sexe tàntric

...

i alguna altra cosa

Poques lectures; agost de pins i vinyes

Paisatges vimbodinencs

Així és la guerra

Bé l'exposició al MNAC. Les fotos de Cappa m'interessen com a document històric però també com a experiència estètica i com a reflexió ètica. Dels milicians republicans als soldats americans, alemanys i xinesos , el sentiment quen la guerra és igual de bruta a tot arreu s'imposa. I especialment quan les dones que fugen de Barcelona l'any 39 em recorden fotografies de Bòsnia. O del Sudan o de ...

Laia Pérez, bé pel MNAC.

Joan MARAGALL: La Setmana Tràgica. Tres articles

Els famosos articles de Maragall posen els pèls de punta si els valores a la llum del seu temps i de la seva condició sociològica de burgès catòlic de Sant Gervasi. Impressionants.

Interessantíssima la introducció d'Ignasi Moreta on descobreixo que el famós article "La ciutat del perdó" no va ser publicat en el seu moment per pressions del propi Prat de la Riba; Moreta insinua que altrament li hauria anat a Ferrer i Guàrdia...

En una altra edició Hilari Raguer els explica

“Ah! Barcelona…”, escrit a finals de setembre, no vol denunciar a ningú, sinó trobar l’arrel del problema i l’origen de l’aixecament popular. “La ciutat del perdó”, escrit a l’octubre mentre començaven a executar-se als primers condemnats, és una demanda de l’aplicació de la justícia en la seva proporció adequada. “La iglésia cremada”, escrit al desembre, ens presenta un Maragall que ha viscut una experiència religiosa molt marcada en assistir a una celebració dins d’una església que ha estat saquejada i cremada. Una experiència que li va plantejar sentiments molt interioritzats.

article a l'Avenç

Ricard II, de Shakespeare

O el destronament d'un rei situat en un parking. Se'm fa estrany que una representació tan històrica i tan medieval es transporti a l'època actual però és cert que en el fons el tema de la pèrdua del poder és atemporal i que la caiguda en desgràcia d'un poderós es pot plantejar en qualsevol moment. Per mi l'espectacle té alts i baixos des del punt de vista de la interpretació (m'hi sobren algunes pallassades i massa sovint els actors es mostren insegurs i no acaben de transmetre la personalitat del personatge) però en Shakespeare sempre hi ha moments i especialment monòlegs que et remouen l'ànima.