dilluns, 3 d’agost de 2009

Ricard II, de Shakespeare


O el destronament d'un rei situat en un parking. Se'm fa estrany que una representació tan històrica i tan medieval es transporti a l'època actual però és cert que en el fons el tema de la pèrdua del poder és atemporal i que la caiguda en desgràcia d'un poderós es pot plantejar en qualsevol moment. Per mi l'espectacle té alts i baixos des del punt de vista de la interpretació (m'hi sobren algunes pallassades i massa sovint els actors es mostren insegurs i no acaben de transmetre la personalitat del personatge) però en Shakespeare sempre hi ha moments i especialment monòlegs que et remouen l'ànima.

2 comentaris:

Jesús Zapatero ha dit...

Estic completament d'acord amb tu. L'espectacle no va tenir l'alçada que mereixia. Però Shakespeare està per sobre, molt per sobre de les contingències. El seu discurs sobre les persones i el poder continuen tenim força.
El fred tampoc va ajudar.

Victoria ha dit...

Anar al teatre, per poc bona que sigui l'obra, sempre és un plaer.
Les visions contemporànies d'obres clàssiques són en primer lloc un recurs d'estalvi econòmic i, per una altra banda per evitar-li al públic l'esforç de escoltar atentament i de pensar en clau del passat per adonar-se de la vigència dels baixos insitins de l'ésser humà.
Però com es representa un Shakespeare, l'actualitzación de Ricard II no hauria de ser un problema.
A mi el camaleònic David Bagés em va crear confusió més d'una vegada amb tant canvi de personatge i Gabriela Flores (no sé per què van feminitzar el personatge) no va li va arribar a Manel Barceló ni a la sola de la sabata.
Els "lapsus" en els diàlegs em van sorpendre en ser una adaptació que ja va ser afalagada quan es va estrenar.
Com diu en Jesús... el fred no va ajudar.