dilluns, 8 d’octubre de 2012

El mar, de Blai Bonet

Uns nois en un sanatori antituberculós en el marc de la Mallorca de la postguerra. M'impacta de seguida ; per la cruesa com està plantejat el tema, per aquesta multiplicitat de narradors, per la potència del llenguatge i aquesta manera de narrar que encara ens sona tan moderna, per la barreja de passió religiosa i mística  i fredor de sentiments... Fantàstic poder fer descobriments com aquest encara! Ho diuen les cròniques: va ser un escàndol a l'època; normal. Una d'aquestes novel·les que sembla que la literatura catalana no pugui donar...

En el panorama en què sorgeix El mar és una obra totalment insòlita, sense cap precedent en la narrativa illenca, només comparable a obres forasteres semblants (Faulkner, Cela, Juan Goytisolo...). De fet, l'assimilació de les tècniques narratives més avançades d'aquest segle serà el que caracteritzarà tota la seva novel·lística. Emperò, tot i la importància de l'aspecte formal, la seva temàtica —carregada de problemàtica existencial— també és una fita importantíssima, car porta un missatge revulsiu i inèdit en la nostra literatura. No és estrany que Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958 on la considerava la millor novel·la de l'any, escrivís: "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera". (http://www.escriptors.cat/autors/bonetb/pagina.php?id_sec=1223)