No i jo, de Delphine de Vigan

Torno a la de Vigan amb aquesta història sobre una noia superdotada (d'altes capacitats o talentosa, que se'n diu ara) que té una relació d'amistat amb una indigent de divuit anys. La història sembla poc creïble però passa lleugera i m'interessen més alguns personatges secundaris com aquesta mare enfonsada en una profunda depressió eterna des que va veure com moria un fill seu.
també és curiós llegir-ho després de llegir la història de la pròpia mare de la de Vigan. "Mérite le détour" però no arriba a "Vaut le voyage".

http://crítica al blog "El templo de la mil puertas"

Presentació del document sobre avaluació de l'OCDE

Nota de fundació Jaume Bofill

Barbara

Alemanya de l'est, anys 70, una doctora del Berlín comunista és depurada i destinada a treballar en un hospital de províncies per les seves simpaties proccidentals.
Malgrat la sobreactuació de la protagonista, una tia antipàtica i esquerpa, la pel·lícula retrata bé, em penso -jo no hi era-, l'ambient psicològic opressiu i la por quotidiana del lloc  i l'època. Em recorda algunes pel·lícules del Wajda sobre la Polònia soviètica.

Sol a Berlín, de Hans Fallada

Sol a Berlín

Una parella berlinesa grisa, modesta, anònima, els Quangel,  reparteixen postals contra Hitler després que els seu fill mori a la guerra.  Fantàstica novel·la, amb l'aire kafkià que  Fallada imprimeix sempre a les seves històries, en aquest cas per mi especialment reeixida per la diversitat de situacions i per l'aparició de personatges secundaris de primera. Els passejos pels carrers de Berlín, les escales dels edificis, les dependències de la Gestapo,les escenes de la presó... esplèndid recorregut...

JOSEP LAMBIES : Fallada va convertir-se en un referent de la gent senzilla, lloat per la seva capacitat de parlar dels últims peons, dels ciutadans anònims i dels esglaons més baixos de l'escala social. 

(article a l'Ara)

i en Jordi LLovet: 

 Fallada va tenir l’encert de presentar una cara del nazisme que sovint ens ha passat desapercebuda a causa de l’impacte que l’holocaust ha despertat en tota persona amb dignitat: vull dir el grau de corrupció, venjança, delació, arbitrarietat, prepotència, degradació moral i por, en especial, que inundava i ofegava totes les ànimes de la població alemanya durant els anys 1933 a 1945

(article a El País)

ca l'espinal passejada

del coll de Parpers en direcció Nord-Est la pista ressegueix la carena. Una caminadeta de vint minuts amb espais oberts entre boscos i sembrats. Ca l'Espinal, les restes d'un mas esplèndid on encara s'endevina l'era pavimentada... Quines coses que hi ha al costat de casa encara!

La marca del meridiano

Tosaus em deixa aquest premi Planeta; una novel·la policíaca senzilla i amb poques pretensions literàries que passa amb un sol glop d'un cap de setmana. Poca acció i ni un sol tret; és així la realitat? Apareix un exguàrdia civil retirat penjat d'un pont i un antic amic seu s'encarrega de la invetsigació. Curiós especialment l'intríngulis de les relacions entre els diferents cossos de seguretat de l'estat, mossos d'esquadra inclosos. El "Tú te estás guardando algo" de la primera pàgina s'amaga fins a la 347 i allà, allò que era previsible esclata. Per cert: Quantes dones investigant dins la policia! és real això també?

http://librosquehayqueleer-laky.blogspot.com.es/2013/02/la-marca-del-meridiano-lorenzo-silva.html