dimarts, 24 de setembre del 2013

El gran disseny, d'Stephen Hawking


He de confessar que al mig m'he perdut absolutament però puc salvar algunes frases que donen idea de per on va el tema


La teoria M és l'única candidata a teoria completa de l'Univers: segons les seves prediccions el nostre univers no és únic, sinó que molts altres univers foren creats del no-res

o 

els processos biològics estan  regits per les lleis de la física i la química , per tant, estan tan determinats com ho estan les òrbites planetàries

o

la realitat és un model mental que concorda amb les observacions

o

 les teories construïdes sobre un marc aliè a l'experiènca quotidiana poden explicar els esdeveniments que formen part d'aquesta experiència

o

les característiques crucials de la física quàntica són: la dualitat partícula /ona, el principi d'incertesa i el principi que obervar un sistema en modifica el curs. 

o 

Les forces conegudes de la natura poden ser dividides en quatre classes:  la gravetat, l'electromagnetisme, la força nuclear feble i la força nuclear forta

o

si es modifiquen les regles del nostre univers tan sols una mica, les condicions necessàries per a la nostra existència deixen d'acomplir-se

i, en resum, 

La creació espontània és la raó per la qual existeix l'univers. No cal invocar cap Déu per encendre les equacions i posar l'univers en marxa.. Per això hi ha alguna cosa en lloc de no-res, per això existim

Doncs, queda claríssim!

dilluns, 16 de setembre del 2013

La millor oferta

Sembla que la història d'home madur, milionari, traficant d'art apassionat dels quadres amb retrats femenins fins al vici i la trampa , que s'enamora de joveneta malalata d'agorafòbia, hereva d'una villa vienesa plena d'andròmines de molt més valor del que ella mateixa es pensa, amb una història fosca al darrera i amb un noi guapo intel·ligent i manetes, contrapunt apte per a la gelosia i el perill ja donava prou de sí. Doncs en un  el temps de descompte Messi dóna la volta al marcador i res no és com abans. a m'hi m'ha encantat. El cine Verdi de Cardedeu és una meravella. I Geoffrey Rush, Barbosa de Pirates del Caribe (sí!) i logopeda de El discurso del rey, magnífic.
Per cert, el director és el de Cinema Paradiso.

crítica a Blog de cine


Un amor, o habría que decir obsesión amorosa (...) servido además en un marco de thriller de suspense, sólo unas gotas, las justas y necesarias para despertar el interés. 
d' una altra crítica al mateix blog

dissabte, 14 de setembre del 2013

Sense ànim de lucre, de Martha Nussbaum

M'hi porten les recomanacions estiuenques d'en Jaume Cela i en Juli Palou. Interessants reflexions sobre la necessitat de les humanitats en la societat actual, en el sistema educatiu actual. Jo quasi no m'ho acabo de creure això de que les empreses més "punteres" busquin més humanistes que tecnòlegs o que els Estats Units avancessin Europa des del punt de vista econòmic pel caràcter humanista dels seus estudis universitaris. Si ho diu ella.. En tot cas Sòcrates, Rabindranath Tagore, Dewey... són referents prou seductors per fer plantejaments pedagògics en els quals em senti còmode; i si al final parla fins i tot de Lipman i el projecte Filosofia 3-18 encara més.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez

El rellegeixo buscant l'emoció de retrobament que alguns diuen que és una de les caracteristiques que defineixen els clàssics. No hi ha retrobament perquè la desmemòria és així de dura però sí que hi ha emoció literària i admiració absoluta davant tantes frases, tants paràgrafs, tantes pàgines sneceres que em provoquen un buf meravellat. Els personatges (a mi m'encanta Ursula, especialment, aquest pal de paller etern), les situacions màgiques (és clar: havia  de sortir la paraula) i aquesta repetició, aquest retorn, aquest voltar del temps i de la història en què tot canvia però res no és mai com abans.
Quina obra mestra!

 un punt mésllegir-lo en aquesta edició tan anys seixanta que em vaig apropiar de casa la Tiat, un record afectuós tante.



s'imposa això:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. 



(no diré en veu alta que el vaig deixar a 50 pàgines del final de tan enganxat que estava a Juego de Tronos, va sí potser algun dia d'aquests l'acabi)