Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez

El rellegeixo buscant l'emoció de retrobament que alguns diuen que és una de les caracteristiques que defineixen els clàssics. No hi ha retrobament perquè la desmemòria és així de dura però sí que hi ha emoció literària i admiració absoluta davant tantes frases, tants paràgrafs, tantes pàgines sneceres que em provoquen un buf meravellat. Els personatges (a mi m'encanta Ursula, especialment, aquest pal de paller etern), les situacions màgiques (és clar: havia  de sortir la paraula) i aquesta repetició, aquest retorn, aquest voltar del temps i de la història en què tot canvia però res no és mai com abans.
Quina obra mestra!

i  un punt més, llegir-lo en aquesta edició tan anys seixanta que em vaig apropiar de casa la Tiat, un record afectuós tante.

s'imposa això:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. 



(no diré en veu alta que el vaig deixar a 50 pàgines del final de tan enganxat que estava a Juego de Tronos, va sí potser algun dia d'aquests l'acabi)