dimarts, 21 d’agost de 2018

Fills del ferro, de Jordi Casanova

L'he llegit amb un autèntic plaer, especialment la primera meitat i una mica més. Quins personatges , aquesta família Casanova!
Les fargues, el Ripollès, la industrialització, el catalanisme rural, la guerra i l'exili...
Escenes memorables: la Victòria Danés descobrint i amagant la seva edat, l'avi Ramon descobrint com els nazis havien copiat el seu reactor, l'àvia Cristina embarassada ajudant a passar exiliats pels Pirineus nevats...
He trobat a faltar l'enginyer Voisin i el biscuter però és cert que la història s'allargaria massa.
Quin material per a una sèrie de TV3! I encara més per a una sèrie de la BBC!
Per Casanova, Els fills del ferro té una sèrie de trets característics que el defineixen. En primer lloc, l'autor volia escriure sobre uns fets reals que haguessin succeït de veritat. Per això, l'escriptor s'ha volgut desmarcar d'aquelles novel·les històriques que, a partir d'uns fets reals, desenvolupen uns fets ficticis. ''Sempre m'han donat una sensació de terreny fals perquè, si hi introdueixes elements de ficció, poses en dubte la veracitat del llibre'', ha defensat.
(...)
l'obra se centra en el seu avi i no en el seu pare. ''Hi havia massa involucrament personal i no em veia amb cor d'escriure sobre el meu pare'', ha confessat. 

(la negreta és meva perquè , Jordi, hi estic absolutament d'acord i m'hi he trobat llegint La catedral del mar o Victus o Els estranys...)