La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo

Això sí que és una obra sensacional, un cop de puny ben donat sense grans gesticulacions, o com fer veure que el pitjor d'Auschwitz va ser el retorn. Memorable.

La diversitat dels punts de vista de cada una de les protagonistes sobta i contrasta amb la unitat de l'experiència dramàtica.

La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz. (Oriol Roig a Núvol) (+)

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:

“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”

D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica. (https://clubeditor.cat/llibres/la-mesura-dels-nostres-dies/)

I més:

https://www.catorze.cat/noticia/12023/tornar/entre/morts

I encara més: Xavier Antich parla del llibre:  

Jo només discrepo que a mi el llibre no se m'ha fet difícil.

Color de llet, de Nell Leyshon

Una petita joia. Una novel·la rural a l'Anglaterra del segle XIX on una noia empoderada que es diu ara explica l'opressió del pare a la granja i després la seva venda al vicari del poble. Entre Pedra de tartera i  aquella gal·lesa, la Rebecca Jones. Llenguatge fantàstic imitant la senzillesa de l'escriptura d'una noia que acaba de deixar l'analfabetisme.

I de nou, una editorial independent és un criteri. Gràcies L'Angle editorial.

La prova que el món de pagès serveix com a epicentre de qualsevol història tràgica.  (Manuel Lillo a El Temps)


És un panorama de dones embarassades en un cicle continu de violacions, embarassos i naixements de fills bords, com una fatalitat del destí. No explicarem què passa a la novel·la, simplement, cal constatar que, una vegada més -tant és Caterina Albert el 1898 o Nell Leyshon ara, sobre un fet ocorregut el 1831-, el fons de la història és el mateix: poderosos que agredeixen oprimits, molt especialment, homes que agredeixen dones. I sempre és una dona, una escriptora, la que parla d’aquests temes. Val molt la pena llegir Color de llet, amb una protagonista que aprèn a llegir i a escriure als 14 anys. I és capaç d’explicar als 15, amb una clarividència esfereïdora, amb una acceptació filla de segles d’opressió, en el moment decisiu de la seva vida, què li ha passat. I amb un final que si l’hagués llegit Català, tot i ser diferent del seu, li hauria fet fer un mig somriure. (Ll. A. Baulenas a l'Ara)

La biblioteca dels llibres rebutjats, de David Foenkinos

I em ve de gust la lectura ràpida i fàcil. La Marta deia que era molt fluix però a mi m'atrapa. En una  novel·la el tema m'ha d'interessar. El context potser millor dit. I el món de l'edició i dels escriptors m'és seductor

Aquest és curios: un thriller on l'investigador no apareix fins a la pàgina 150.

En un poblet de la Bretanya francesa, un bibliotecari decideix recollir tots els llibres refusats pels editors. Posa anuncis a les revistes literàries i en pocs anys reuneix prop d’un miler de manuscrits.

Aquest diu "desengrassant(sic) i amb una ironia que et fa relativitzar el món del llibre". I jo dic: desengrassant (sic també) i amb una ironia que et fa relativitzar alguns moments una mica massa patxangueros

Sí, hi ha gent que no li ha agradat especialment. Potser a mi m'ha anat bé després de Dostoievski:

“La biblioteca dels llibres rebutjats” és un llibre amb un peculiar sentit de l’humor. Una història coral simpàtica i agradable de llegir, però amb la que no m’he acabat d’implicar, sobretot pel pas d’un personatge a un altre, com sí vaig fer-ho amb “La delicadeza”. I, en aquest aspecte, ha estat una petita decepció. Per mi ha estat només bé, sense massa més. Potser esperava una altra “delicadesa”. (La finestra digital)

L'idiota, de Dostoievski

Confesso que m'he sentit desbordat i que la lectura ha estat una derrota contínua i que només al final he aixecat el cap. He respirat i he superat el cop de puny a la panxa i he recordat l'avi Joan i he dubtat de si el príncep rus que jo era tenia alguna cosa a veure amb aquest Lev Nikolàievitx Mishkin.

https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27idiota


Quizá no haya novela en donde los acontecimientos se anuden de manera tan vertiginosa como en la primera parte de este texto, cuyo inicio se desarrolla en un vagón de tercera clase de un tren que recorre, un gélido día de finales de noviembre, el camino entre Varsovia y San Petersburgo. (El País)


5 motius pe llegir L'idiota: https://es.rbth.com/cultura/80811-el-idiota

Quan érem orfes, de Kazhuo Ishiguro

Algunes coses no em quadren en aquesta història del detectiu famós que busca els seus pares que van desaparèixer fa vint anys a Shangai. Això sí, em fa gràcia la història de les concessions internacionals que em fa pensar tota l'estona en el Lotus blau de Tintín i que mai vaig entendre en què consistia. (Era el senyor Mitsubishi?)
En general no m'agrada que els personatges i les situacions se'm facin desconcertants i poc lògiques.

https://www.elestanteliterario.com/resenas-de-libros/cuando-fuimos-huerfanos-kazuo-ishiguro

Amor mundi, de Victoria Szpunberg

Protegir el més dèbil justifica l’aplicació de la violència? S’ho pregunta, al final d’una llarga carrera, una professora enfrontada a un dilema moral. L’Aurèlia, una mestra amb molts anys d’experiència a l’esquena, està a punt de jubilar-se. Però justament quan arriba el moment en què podrà descansar i deixar de treballar, s’ha d’enfrontar a una situació força habitual en les nostres aules: una nena assetja una altra alumna i, per tal de protegir la més dèbil, la mestra acabarà pegant l’assetjadora. Ella creu que ha fet el que havia de fer però, alhora, és plenament conscient que res no justifica la violència contra els infants. Ha fet el que és correcte o no? El dubte l’obsessionarà i farà que es qüestioni els valors i principis que han regit la seva vida i la pràctica de la seva professió. Només una monitora jove que la visita i la seva neboda la connectaran amb una realitat que cada cop li resulta més aliena.https://www.salabeckett.cat/publicacio/amor-mundi/



I jo em pregunto:

Hi ha un canvi de valors en la societat que implica un nou paper de l’escola i sobretot del paper del mestre? Han quedat antiquats els mestres vells? Són innovadors els mestres joves?

La permissivitat que es dona als alumnes ve de les noves metodologies educatives? Es mira la societat l’escola i els mestres d’una altra manera? Tenim els nens en una bombolla protectora?

És la innovació educativa una moda?

Viuen els alumnes realment l’escola com un lloc on poden fer el que volen? Ha de ser,l’escola un lloc de llibertat. Fins a quin punt?

Les xarxes socials i les tecnologies digitals contribueixen realment a millorar els aprenentatges? Quins són els seus avantatges i els seus inconvenients?

On queden els valors en el neoliberalisme educatiu? Continua sent l’escola el principal ascensor social? L’escola ha d’anar contra corrent promovent uns valors de tolerància, solidaritat i empatia?

En la realitat és tan clara la diferència entre l’assetjat I l’assetjador. No és també l’assetjador una víctima?

La innovació educativa actual què té a veure amb la dels 70 de Rosa Sensat? És realment una innovació? No ve fins i tot de començaments del segle XX Amb Ferrer i Guàrdia, Montessori, Dewey, Freinet... Som en un moment de revolució pedagògica?