Color de llet, de Nell Leyshon

Una petita joia. Una novel·la rural a l'Anglaterra del segle XIX on una noia empoderada que es diu ara explica l'opressió del pare a la granja i després la seva venda al vicari del poble. Entre Pedra de tartera i  aquella gal·lesa, la Rebecca Jones. Llenguatge fantàstic imitant la senzillesa de l'escriptura d'una noia que acaba de deixar l'analfabetisme.

I de nou, una editorial independent és un criteri. Gràcies L'Angle editorial.

La prova que el món de pagès serveix com a epicentre de qualsevol història tràgica.  (Manuel Lillo a El Temps)


És un panorama de dones embarassades en un cicle continu de violacions, embarassos i naixements de fills bords, com una fatalitat del destí. No explicarem què passa a la novel·la, simplement, cal constatar que, una vegada més -tant és Caterina Albert el 1898 o Nell Leyshon ara, sobre un fet ocorregut el 1831-, el fons de la història és el mateix: poderosos que agredeixen oprimits, molt especialment, homes que agredeixen dones. I sempre és una dona, una escriptora, la que parla d’aquests temes. Val molt la pena llegir Color de llet, amb una protagonista que aprèn a llegir i a escriure als 14 anys. I és capaç d’explicar als 15, amb una clarividència esfereïdora, amb una acceptació filla de segles d’opressió, en el moment decisiu de la seva vida, què li ha passat. I amb un final que si l’hagués llegit Català, tot i ser diferent del seu, li hauria fet fer un mig somriure. (Ll. A. Baulenas a l'Ara)