L’alè, de Thomas Bernhardt

Tercera part de la pentalogia autobiogràfica, excel·lent B. com sempre, amb el seu estil repetitiu, però aquest es llegeix prou bé. La seva experiència en la cambra de morir, la sala per moribunds d'un hospital per a malalts pulmonars.

Després de la desfermada diatriba contra la societat austríaca de L’origen, amb el retrat d’una educació sempre repressiva (primer nazi i tot seguit catòlica), i del parèntesi d’alliberament narrat a El soterrani, on Bernhard abandona l’institut i es posa a treballar, L’alè i El fred destaquen pel relat descarnat de la brusca sotragada de la malaltia, que el deixa a les portes de la mort als 18 anys
https://elpais.com/ccaa/2013/06/14/quadern/1371230401_201007.html

I aquesta crítica detecta unes incorreccions garrafals que ja havia detectat jo també: 

Costa d’entendre que qui va traduir amb encert dos llibres de la sèrie ens lliuri ara uns textos deficients

(Déu n'hi do)