El convit, de Plató

 No es poden fer comentaris d’obra com aquesta. El subratllo tot, excepte la intervenció de Sòcrates, que, de sobte, es revela com un text insubratllable, inseleccioçnable. Mai saps si alò que t’acaba de dir no es revelarà al paràgraf següent com en un dubte com un error, com una mentida… 

Acabo el llibre i se m’escapa en veu alta solitària un Boníssim! Així són els clàssics.

Viatge d’hivern, d’Elfriede Jelineck

 A la Beckett jo em pensava que això anava de Schubert! Sort que el Jorge ens convenç d’anar a a la presentació del llibre. 

A mi em despista molt, la veritat

https://www.salabeckett.cat/espectacle/viatge-dhivern/

Filmin setembre

Perfumes

Falso culpable,

La ejecución

La sort, de Juli Disla

 Tot el que fan a la Beckett és bo.

La sort parla de l’experiència dels seus protagonistes, Juli Disla i Jaume Pérez, com a família homoparental i interracial. La peripècia emocional i vital del seu procés d’adopció, un llarg camí administratiu i judicial amb la finalitat de formar una família.

La sort és també un homenatge al seu fill, que li pugui servir com a Llibre de vida en un futur.

A través de la seva vivència íntima ens parlen de la diversitat, de quins són els models de família, de com vivim les qüestions racials, de quins són els referents, l’entorn en el qual es desenvolupen els menors i de com influeix la política en tot això.

A la llar, de Marilynne Robinson

Com m'ha agradat! He retornat a Gilead en el doble sentit perquè no només he retornar al poble fictici sinó que he retornat al llibre amb què M.R. inaugurava la trilogia

Amb la publicació d’A la llar, Edicions de 1984 completa el cicle de quatre novel·les que Marilynne Robinson ha dedicat a Gilead, un petit poble d’Iowa que representa els valors de certa vida rural dels Estats Units. Les altres tres obres són Gilead, Lila i Jack. Robinson hi relata la història de dues famílies, els Ames i els Boughton, des de diferents punts de vista i amb tècniques narratives diverses, cosa que converteix la tetralogia en un artefacte literari molt suggeridor. A més, la sèrie li serveix per a reflexionar sobre el paper de la Fe en la vida moderna i com és possible desenvolupar un particular sentit crític d’índole cristiana, sempre amb la història dels Estats Units com a rerefons, no debades també hi trobem una reflexió sobre l’ideal d’Amèrica.

https://www.nuvol.com/llibres/marilynne-robinson-variacions-sobre-la-gracia-264475

https://www.lavanguardia.com/cultura/20210707/7582531/marilynne-robinson-novela-obama-jack.html

La gata perduda, al Liceu

Dimecres hi ha l’estrena d’aquest espectacle tan curiós al Liceu, La gata perduda, en què ha participat la Núria. És una òpera, però és molt més: és un projecte molt ben pensat que uneix el Liceu i el Raval mitjançant la música, un projecte que crea un gran show per fer entrar la gent del barri, altemple de l’òpera, al lloc simbòlic de l’aristocràcia barcelonina, per fer-los participar en un espectacle dotat dels màxims recursos tècnics de què disposa el Liceu, escenografia, orquestra, lluminositat, sala impressionant. I l’òpera encarregada a la Victoria Szpunberg i l’Arnau Tordera juga amb aquesta intenció amb un text metafòric i social i una música que barreja estils clàssics i d’èlite amb els ritmes populars i moderns, de Mozart i Donizetti al rap, passant pel musical i la rumba . Amb el plus que és aquesta història de la docusèrie de TV3 on participarà la Núria amb un paper important i amb la cirereta final que ens fa jugar-hi un paperet a nosaltres també.

El Liceu era ple de gom a gom, tot venut, d’un públic que s’evidenciava molt diferent de l’habitual i amb ganes boges de gaudir, aplaudir i participar en la festa. Era com, i vull que ho entengueu amb el sentit més positiu del terme, una gran festa de fi de curs on t’han vingut a veure tota la família i amics de l’escala. Un ambient molt espacial, mai viscut per a mi al Liceu després de més de 47 anys d’assistència pràcticament interrompuda a les seves temporades. Gent humil, de classe treballadora, molts immigrants i d’ètnies ben diverses, molta gent jove i molta canalla, Gent del Raval, sou molt bona gent, que diria l’ingenu foraster de Quim Masferrer. Persones amb conflictes diversos i precarietats múltiples, que conformen un barri molt vital i sempre marginat per la resta de la ciutat que el mira amb recel i por. Doncs bé tota aquesta immensa massa de dignitat feta barri omplien l’escenari del teatre (400 persones he llegit no sé on) i també majoritàriament les localitats des de primera fila del teatre fins als laterals extrems del cinquè pis, per veure’s representats en una obra ben curiosa i que amb el pretext dramàtic de la desaparició del gat de Botero que hi ha a la Rambla del Raval, vol aixecar un cant de protesta i dignitat, molt benintencionat d’optimisme, no exempt d’un cert “happyflowerisme” ingenu envoltat dels tòpics més tronats, però que intel·ligentment emprats esdevenen, com ha estat, no un èxit, una apoteosi indiscutible.

https://infernemland.blog/2022/10/08/liceu-2022-2023-la-gata-perduda-darnau-tordera-i-victoria-szpunberg/

Els anys d'Annie Ernaux

I després li han donat el Nobel!

«Les Années», ce sont de multiples thèmes abordés à travers le temps qui passe, un temps qui relie celui de l’immédiate après-guerre à la veille de l’élection présidentielle de Nicolas Sarkozy. Entre les deux, 12 images (qu’on ne verra pas) mais qui seront les marqueurs d’une époque – d'Annie Ernaux bébé, à Annie Ernaux en «femme mûre» en passant par la jeune fille studieuse, l’étudiante, l’épouse, la mère de famille, la professeure, l’amante et – bien que ne parlant pas de ses propres livres – «l’écrivain». C’est peut-être cela, le mystère de ce livre, on y parle de tout de façon distanciée par ce «on» indéfini, et en même temps il y est profondément question d’écriture et de la vie en écriture.

 https://bibliobs.nouvelobs.com/romans/20080701.BIB1382/les-annees-d-039-annie-ernaux.html