El gran món, de Pierre Lemaitre

 

Som al 1948, a la Indoxina les tropes franceses s’enfronten a la resistència anticolonial; a Beirut els Pelletier viuen l’inici del descabdellament familiar. Els fills abandonen definitivament la llar familiar: Jean, Françoise i Hélène a París, i Étienne a Saigon perseguint, els rastres del seu amant desaparegut en acte de servei. Cadascú viurà diferents experiències que marcaran el seu destí i el dels seus familiars. Un assassinat per resoldre, transaccions il·legals, una investigació periodística perillosa... Hi trobarem també personatges i trames que s’alternen, s’entrecreuen i s’interfereixen en una novel·la on l’amor, l’ambició personal o la desesperació formen part del substrat que les alimenta.

La hojarasca, de Gabriel Garcia Marquez

 Introducció a Macondo

La primera novela de Gabriel García Márquez, publicada en 1955, narra los preparativos para el entierro de un doctor muy odiado en el pueblo de Macondo. Todos los vecinos le han guardado un profundo rencor durante años, por negarse a atender a los heridos que suplicaban ayuda en plena guerra civil. Además, el médico lleva una década viviendo aislado del resto del pueblo y se sospecha incluso que es el responsable de la desaparición de su pareja. Un viejo coronel es el único que siente la obligación moral de dar sepultura al doctor, y se encarga del funeral junto a su hija Isabel y su nieto, que sufrirán por ello el rechazo de todos los vecinos.

La historia que sirve de marco para La hojarasca abarca apenas media hora de un día de 1928, cuando estos tres personajes permanecen en la habitación con el cadáver a la espera de la autorización para enterrarlo. Sin embargo, desde esa escena se construyen todos los recuerdos de años anteriores, que sirven para explicar la decadencia de Macondo y la vinculación del doctor con el coronel, dando a la novela una estructura muy propia del Nobel colombiano.

https://patriciadeblas.com/la-hojarasca/

Yo,Julia, de Santiago Posteguillo

 Havia de passar per un Posteguillo, no? I me l'empasso sencer. Jali veig els defectes però un novel·lit ajuda a fixar fets i conceptes històrics, al cap i a la fi tampoc no som especialistes en res. Ara, que fos un premi Planeta...! (bé parla per ell sol de què és el premi PLaneta)

 

192 d.C. Varios hombres luchan por un imperio, pero Julia, hija de reyes, madre de césares y esposa de emperador, piensa en algo más ambicioso: una dinastía. Roma está bajo el control de Cómodo, un emperador loco. El Senado se conjura para terminar con el tirano y los gobernadores militares más poderosos podrían dar un golpe de Estado: Albino en Britania, Severo en el Danubio o Nigro en Siria. Cómodo retiene a sus esposas para evitar su rebelión y Julia, la mujer de Severo, se convierte así en rehén.

De pronto, Roma arde. Un incendio asola la ciudad. ¿Es un desastre o una oportunidad? Cinco hombres se disponen a luchar a muerte por el poder. Creen que la partida está a punto de empezar. Pero para Julia la partida ya ha empezado. Sabe que solo una mujer puede forjar una dinastía.

https://www.planetadelibros.com/libro-yo-julia/280958

Cuando lo intenté por cuarta vez nos ahogamos, de Sally Hayden

 

https://www.ccma.cat/3cat/sally-hayden-ens-presenta-el-treball-periodistic-cuando-lo-intente-por-cuarta-vez-nos-ahogamos/video/6265265/

https://capitanswing.com/libros/cuando-lo-intente-por-cuarta-vez-nos-ahogamos/ La reportera Sally Hayden estaba en su casa de Londres cuando recibió un mensaje en Facebook: «Hola, hermana Sally, necesitamos tu ayuda». El autor se identificaba como un refugiado eritreo que llevaba meses recluido en un centro de detención libio, encerrado en una gran sala con cientos de personas más. La ciudad se desmoronaba en una refriega entre facciones enfrentadas, y ellos permanecían atrapados, indefensos, con una única esperanza: ponerse en contacto con ella. Hayden se había topado con un desastre de derechos humanos de proporciones épicas. A partir de este mensaje, se inicia un asombroso relato sobre la crisis migratoria en todo el norte de África, en un innovador trabajo de periodismo de investigación basado en entrevistas con cientos de refugiados y migrantes que intentaron llegar a Europa y quedaron atrapados en Libia, una vez que la Unión Europea comenzó a financiar las interceptaciones en 2017. Este es un retrato íntimo de la vida de estos detenidos, y una condena a las ONG y a las Naciones Unidas, que abdican de las normas internacionales.

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/sally-hayden-denuncia-les-violencies-de-la-crisi-migratoria-437449?utm_source=SUBSCRIPTORS+DE+LA+NEWSLETTER&utm_campaign=68a4a0f275-EMAIL_CAMPAIGN_2020_01_31_08_48_COPY_01&utm_medium=email&utm_term=0_b03a8deaed-68a4a0f275-169639905

Una noia i un soldat, de Teresa Pàmies

 Ai, el PSUC!

El federal, de Sebastià Alzamora

 No es mi estilo, però em dona a conèixer aquests fets de la Bisbal que ignorava.

No robaràs, de David Fernández

Que bo és el David Fernández. Dels pocs capaços de provocar canvis en la vida quotidiana d'un.

https://youtu.be/jJGXhDhVGxc?feature=shared

El preu que paguem, de David Grossman

 Un jueu pacifista i laic. Progressista. Accepta el crim de l'ocupació.  Algunes coses no les veig clares. Confon potser l'Estat d'Israel amb el poble jueu?

https://youtu.be/MosvQfMb1Ek?si=pdKcyL5SdE3pTH8s

 

Matí i tarda, de Jon Fosse

 

Premi Nobel desconegut. Del llibre no me'n quedarà gaire cosa però història curiosa i plantejament curiós en què el personatge és mort.

Neix un nen que es dirà Johannes. Mor un home gran anomenat Johannes. Entre aquests dos punts, Jon Fosse ens ofereix els detalls de tota una vida, narrats amb gran bellesa. Començant amb els pensaments del pare d’en Johannes quan la seva dona es posa de part, i acabant amb els propis pensaments d’en Johannes quan s’embarca en un dia de la seva vida en què tot és exactament igual, però totalment diferent, Matí i tarda és una obra sobre el delicat somni de les nostres vides. Els moments al llarg de la novel·la són senzills i quotidians, però la prosa rítmica de Fosse guia hàbilment els lectors a través del passat i el present.

Filmin març abril

pel·lícules:

The road dance, de Richie Adams https://www.filmin.es/pelicula/the-road-dance

Distreta

El pájaro pintado, de Vaclav Marhoul https://www.filmin.es/pelicula/el-pajaro-pintado

Bona i bèstia

Vidas pasadas, de Celine Song https://www.filmin.es/pelicula/vidas-pasadas

Molt bonica

El acontecimiento , de Audrey Diwan https://www.filmin.es/pelicula/el-acontecimiento

Passa bé sense matar

El tiempo del amor, de Katel Killevere https://www.filmin.es/pelicula/el-tiempo-del-amor

Passa bé sense matar

Fallen leaves, de Aki Kaurismäki https://www.filmin.es/pelicula/fallen-leaves

Poètica, preciosa

sèries:

Ocurrió a orillas del río https://www.filmin.es/serie/ocurrio-a-orillas-del-rio#details

Los crímenes de Prt Talbot

Almas robadas

Sangre y dinero

Ocàs i fascinació, d'Eva Baltasar

Un cop l'acabes i entens el final penses que no està gens malament. Una noia que acaba fent de dona de fer feines i dormint al carrer...

Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tens mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D’un dia per l’altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre, perds la feina i et parteixen la cara.

Ara la vida ja no va de creure en les regles. Ara tu fabriques l’engany. Entraràs a les cases dels altres. Creuran que hi ets per netejar-les i fer-los la vida amable. El llop que no havies de trobar si feies bondat ets tu. ¿Oi que no tens res a perdre?

Després del tríptic sobre la maternitat que l’ha fet mundialment coneguda, Eva Baltasar trastoca el nostre confort mental des d’un altre cantó, el del pacte social quan esdevé terrorista. La seva poesia canta la nit al ras, la inquietud de qui se sap invisible enmig de la ciutat. La seva lucidesa mostra el lloc on es toquen el crim i la devoció. I la seva nova novel·la va prenyada d’un conte on l’horror és la fada que pinta d’or el món.

https://clubeditor.cat/llibres/ocas-i-fascinacio/

Cos, d’ Olga Tokarczuk

 

Un sorprenent viatge arreu del món, retrobant personatges històrics i fets insòlits, que ens fan veure d'una altra manera el cos humà. Una novel·la construïda com una constel·lació d'històries narrades per una dona viatgera, optimista, generosa i fascinada per històries inquietants. A Cos trobem a les germanes de Chopin, creuant Europa amb el cor del compositor en un pot; coneixem l'anatomista holandès Philip Verheyen, descobrint el tendó d'Aquil·les fent-se una dissecció a la pròpia cama; o trobem una secta religiosa, els bieguni, que obliga els seus adeptes a moure's constantment. Tot plegat és una monumental reflexió sobre el cos humà. Els arguments s'acumulen, nous personatges apareixen contínuament i, pàgina rere pàgina, l'enginyosa prosa de Tokarczuk aconsegueix sorprendre'ns i emocionar-nos.

https://www.apeudepagina.com/libro/cos_93128

Personal i transferible, de Raimon

Anava a dir que m'ho passo bomba i no sé si és exactament això. En tot cas, m'hi submergeixo amb la sensació que el de Raimon és un món del qual formo part amb gran intensitat. L'any 83, forma part dels anys de la meva joventut, anys de formació, un context on la politica ja era tan diferent, la cultura era tan diferent d'aquest mon actual pero eren el meu món, la meva politica, la meva, la de casa....

Els dietaris m'agraden.

El món just abans d'Internet és el món de la meva joventut. És el món del Talgo!

https://youtu.be/emB6h5DgPf0?si=GpDMDBjt6G26t2y

<iframe title="video 6240897" src="https://www.ccma.cat/3cat/video/6240897/embed/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>

https://www.rtve.es/play/videos/cafe-didees/gemma-nierga-entrevista-raimon/6973695/

5a de Mahler

Al Liceu, amb el Francesc Vidal. Però per mi el Josep Pons sempre serà l'exdirecor de la Coral Càrmina que va dirigir la Missa en Si Menor a La Seu d'Urgell l'agost d'aquells 80s en què vaig pujar a la Pica d'Estats

Igbern

 Igbern a Alella. Més enllà que hi arribo una hora tard l'estona és agradable i aquest concert de l'Ignasi i en Bernat està molt bé com sempre. I n'havíem vist alguns ja a les cases de l'Ignasi.

Musical's choir

La Núria i el seu choir al Teatre Victoria. Amb la Glòria  la MIreia i hi ha també el Toni i la Laia G.

Fan un bon espectacle, realment

Ànimes mortes, de Nikolai Gógol

És el Quixot rus, el Lazarillo de Tormes, el Dickens del club Pickwick, alguna cosa de Graham Greene... L'humor sovint em costa, però aquí endevino una obra mestra, sens dubte.

I el paper del traductor... És boníssim però de vegades se li,n va l'olla...La gent és neta i noble, Sopars de copec, Ben d'hora ben d'hora ...

Per la portalada d’un hostal d’N., capital de província, entrava una carretel·la de molles força bonica, no gaire grossa, de les que fan servir els solters: comandants retirats, capitans majors, terratinents amb un centenar d’ànimes al seu servei; en fi, tots aquells que en diríem «senyors de poca volada». A la carretel·la hi seia un home que no era cap bellesa però que tampoc no feia de mal veure, ni massa gras ni massa prim, que no es podia afirmar que fos vell però tampoc que fos ben bé jove. La seva arribada no va causar absolutament cap enrenou a la ciutat ni va anar acompanyada de res de destacable; només dos pagesos russos que s’estaven a la porta de la taverna, davant per davant de l’hostal, van fer algun comentari que es referia, però, més al vehicle que no pas al senyor que hi viatjava. «Goita tu», li va dir l’un a l’altre, «quina roda! Què en penses: si fos el cas, ¿hi sabria arribar, aquesta roda, a Moscou?». «A Moscou sí», va respondre l’altre. «Però em penso que a Kazan no hi arribaria, ¿oi que no?» «A Kazan ja no», va respondre l’altre. I aquí va acabar la conversa. I encara, mentre la carretel·la s’atansava a l’hostal, va passar per allà un jove vestit amb uns pantalons afusats de lona, curts i bastant estrets, un frac amb presumpcions de moda i, a sota, una pitrera botonada amb una agulla de bronze de Tula en forma de pistola. El jove es va girar un moment a mirar la carretel·la, agafant-se la gorra per la visera perquè no se l’endugués un cop de vent, i va continuar la seva via.

En Txítxikov, un foraster misteriós i aparentment encantador, es dedica a recórrer les províncies russes buscant terratinents per fer-los una oferta ben estranya: comprar-los la titularitat dels serfs morts que encara consten inscrits en el cens. Sembla un negoci rodó per a tothom: els propietaris s’estalvien de continuar-ne pagant els impostos, i ell pot fer servir aquestes «ànimes mortes» per aconseguir noves terres i progressar socialment. Ben aviat, però, les coses es torcen per a en Txítxikov, que haurà d’escapar-se per evitar les sospites i les enveges que un negoci tan singular desperta. Nikolai Gógol ofereix, en aquest clàssic de la literatura picaresca, la versió més crua i detestable de l’ésser humà. Una galeria grotesca de personatges, a la manera de l’infern de Dante.  https://www.onallibres.cat/les-animes-mortes-9788498594355

Casa Calores, de Pere Riera a a Beckett

 Amb en Francesc i l'Elisenda. El trpbo magnífic aquest muntatge: sense pretensions però de text molt ben escrit i amb actuacions de mèrit qquan encara fan més il·lusió per la joventut de la majoria dels actors.

Els estius són estacions preuades. Diuen que la joventut és la més preuada de les etapes vitals. I quan ets jove, una de les millors coses que et poden passar, és viure els estius arran de mar. Si, al damunt, has nascut en un poble amb barques i espigó, és possible que tots els estius de la teva joventut estiguin amarats d’un record càlid i salabrós. A Casa Calores hi passen els anys, els testos es marceixen i la roba deixa de voleiar als estenedors. Els grans que sobreviuen, es fan vells; i els joves que no veien l’hora de créixer d’un cop, intenten posar fre a l’inexorable pas del temps. Un temps que els enfronta al més preuat dels perills: el passat.  https://www.salabeckett.cat/espectacle/casa-calores/

Pàjaros, de Pau Durà

 Anar a un cinema de veritat. Amb la Calàndria ho recupero. I aquest cop amb l'Aina i en Bernat i allà trobem la Loles i el Gusavo, i en Sep i la Maria Àngels. Te'n recordes quan anava al cinem (al Publi, al Balmes, a l'Arcadia, al Montecarlo...)  i coleccionava l'entrada.i apuntava amb qui hi havia anat?

Colombo trabaja en un garaje 24 horas y complementa su mísero sueldo trapicheando con marihuana. Mario, un tipo peculiar y aficionado a las aves, que aparece inesperadamente en el garaje, lo contrata de chófer para ir a la Costa Brava a ver grullas. Pero al llegar a su destino, le cuenta que las aves han variado su rumbo migratorio hacia el delta del Danubio, en Rumanía. Mario necesita llegar hasta allí. Y Colombo necesita el dinero. Ocultando sus verdaderos motivos, emprenden un viaje que los llevará a conocerse mejor y enfrentarse a sí mismos. (FILMAFFINITY)

La ciudad ylos perros, de Mario Vargas Llosa

Una sorpresa. Feia temps que el buscava. Algú n'havia parlat molt bé. (Ramon Ribeyro?). Sensació sí de gran novel·la. Militars, assetjament, crueltat, justícia...  El Perú els 50-60.

La obra está ambientada en el Colegio Militar Leoncio Prado, donde adolescentes y jóvenes internos reciben formación escolar secundaria bajo una severa disciplina militar. Se narran las diferentes historias de unos muchachos que descubren y aprenden a convivir con una forma de vida alienante que no les permite desarrollarse como personas, y donde se les somete y humilla. No obstante, a través de este sistema, algunos encuentran la fortaleza necesaria para asumir sus retos.

Vargas Llosa critica la forma de vida y cultura castrenses, donde se potencian valores determinados (agresividad, valentía, hombría, sexualidad, etc.) que mutilan el desarrollo personal de los muchachos de ese internado. Con gran profusión de personajes, las vidas de estos se van entrecruzando, hasta tejer el tapiz de la obra. El nudo del relato se concentra en torno al robo de las preguntas de un examen, que es delatado por un cadete apodado el Esclavo, quien luego muere, presumiblemente a manos de otro cadete apodado El Jaguar. Otro cadete, el Poeta, tratará infructuosamente de denunciar al Jaguar. Todo ello enfrentará a los cadetes entre sí, y a todos ellos con las autoridades del colegio, que son a la vez oficiales del ejército. El epílogo de la novela certifica lo que ha sido el colegio para los protagonistas: una estación de paso que los ha formado o deformado, para integrarlos a la sociedad civil. https://es.wikipedia.org/wiki/La_ciudad_y_los_perros

https://www.youtube.com/watch?v=RrRZbWJWJrE

https://www.youtube.com/watch?v=lkhMAvDCijI