Filmin novembre (selecció)

pel·lis: 

Lubo, de Giorgio Diritti 

El planeta de los simios , de Franklin J. Schaffner

Series: 

True love 

Marco, d’Aitor Arregui

 Gran interpretació de l’Eduard Fernandez

Enric Marco Batlle fue un sindicalista español que ejerció como Secretario General de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) y como Presidente de la Amical de Mauthausen de España. Durante su etapa frente la Asociación, Marco dio un gran número de charlas, principalmente en centros de enseñanza, sobre su pretendida vivencia como superviviente de los campos nazis. Más adelante, se acabó descubriendo que había falseado datos de su biografía para aparecer como superviviente del campo de concentración de Flossenburg, durante la IIGM.

https://www.filmaffinity.com/es/film793818.html

 

Cristobal Colon, de Jacques Heers

Curiós, l'interès que em desperta aquest personatge que pots semblar absolutament ranci i espanyolista. Potser és la passió en sentit contrari que desperta en els sectors de la pseudohistòria catalanista.

Manifesta 15 a la casa Gomis

Passejo sol per la Casa Gomis a l’estany de la Ricarda, un dels punts en què s’ha instal·lat aquesta exposició del Manifesta. Curiosa la casa amb aquest estil racionalista dels anys 60, el que més em sobta és el mobiliari tant de l’època de la meva infància, els llums, els sofàs les llibreries…

Filmin octubre

Pel·lis:

La última estación, de Michael Hoffmann

Shayda, de Noora Niasari

Sèries 

Shetland

El polonès, de J. M. Coetzee

Sense passió.

Un home i una dona es coneixen a Barcelona gràcies a l’interès comú per la música de Chopin. Witold, un reconegut pianista polonès, viatja a Catalunya per participar en un recital. Un cop acabat el concert, l’amfitriona, Beatriu, el convida a sopar.

La trobada no es desenvolupa amb la tranquil·litat que el músic i la dona esperaven tal com explica de manera sincera, aguda i precisa la protagonista. Les tensions no són només d’ordre sentimental; també hi ha diferències vitals, culturals, sexuals o lingüístiques que marquen el curs de la seva relació.

Filmin setembre

Pel·lis: 

Incendis, de Denis Villeneuve 

Vermeer, de Suzanne Raes 

De tal padre tal hijo, de Hirokazu Kore-eda 

Dance first, de James Marsh

Divertimento , de Marie-Castille Mention-Schaar

No pensis, mira, de Mercè Ibarz

 

Una exquisita proposta sobre la relació directa i personal de cadascú amb les obres d’art i amb les exposicions.

Professora d’art i cronista d’exposicions durant una bona colla d’anys, els punts de vista de Mercè Ibarz sobre qüestions artístiques són sempre personals, fonamentats i d’una gran lucidesa. En aquest llibre convida el lector a enfocar la mirada i establir una relació directa amb les obres.

Entre la memòria íntima, l’observació culta i l’anàlisi social, No pensis, mira és un assaig exquisit i estimulant, una mostra més de la intel·ligència, la sensibilitat i la claredat expositiva que defineixen l’autora.

https://www.anagrama-ed.es/libro/nuevos-cuadernos-anagrama/no-pensis-mira/9788433927071/NCA_75

Els germns Tãnner, de Robert Walser

D'on surt aquest aire que et ressona a Muntanya Màgica? És només el paisatge alpí? És només l'atmosfera suïssa? O, és clar d'aquests monòlegs filosòfics dits o pensats per part d'un (s) personat)s) ben especial(s)

Al igual que en El ayudante y en Jakob von Gunten, sus otras dos grandes obras, las andanzas de Simon, Kaspar, Klaus y Hedwig —los tres hermanos y la hermana que componen la familia Tanner—, sus encuentros y separaciones, sus peleas y romances son los hilos con los que Walser teje esta brillante y magnífica primera novela que retrata con excepcional intensidad el perfil errante de un autor alabado por grandes autores de la literatura universal como Robert Musil, Hermann Hesse o W. G. Sebald. https://www.siruela.com/catalogo.php?id_libro=5016

Francesca de Barcelona, de Laia Perearnau

 De tant en tant va molt bé una cosa senzilla i fresca, i els aires de la Barcelona del segle XIV amb la situació dels jueus de rerefons els respiro bé.

Barcelona, ­1382. La Francesca és una noia cristiana de quinze anys que ajuda la seva àvia Bonanada a fer de llevadora. L’àvia li ensenya els secrets de l’ofici i la introdueix en el domini de les plantes remeieres, però ella no en té prou, i malgrat que viu en un entorn molt humil, té la ferma determinació de convertir-se en metgessa i cirurgiana. Només hi ha un problema: aquesta és una professió reservada als homes i fer-s’hi un lloc és gairebé una quimera.

Gràcies al seu ofici de llevadora, visita sovint el Call. Allà coneixerà l’Astruc, un noi jueu provinent d’una nissaga de metges que vol estudiar medicina. Tots dos arribaran a l’acord de compartir coneixements: la Francesca li ensenyarà tot el que sap sobre plantes i ell li donarà accés als seus llibres. Però la medicina no és la seva única passió: la Francesca està enamorada d’en Martí, el seu amic d’infantesa, i amb aquest amor s’iniciarà en la vida adulta, una vida trepidant plena d’obstacles, amor, traïcions i passions.

https://www.grup62.cat/llibre-francesca-de-barcelona/376386

La gavina, de Txhèkhov

 Al Lliure, amb tot a la penya de Vimbodí. A mi m'agrada. El debat és si l'adaptació traeix l'original o li fa perdre coses importants, però als que no hem llegit l'original ens és igual

El texto de La gavina trata, principalmente, sobre la latencia de un cambio generacional (especialmente, a nivel artístico), la necesidad de amar y de sentirse realizado y en donde, de forma no muy subliminal, se desmonta el concepto de la idealización (del arte, del amor).

Toda esa esencia permanece vigente en el espíritu de esta versión adaptada por el director quien, con gran maestría, ha modernizado las líneas de la dramaturgia (trabajo del propio Manrique, junto a Cristina Genebat y Marc Artigau) pero ha mantenido a los personajes principales, sus pesares, su sentir. Chéjov incide, además, en sus obras (y en La gavina también pasa) en el disconformismo del ser humano ante lo que no nos gusta pero, a la vez, en la desesperanza por el cambio de eso que nos contraria. Y así es como esta dramaturgia de hace casi 130 años pero tan actual, tan universal, lo expone.

https://enplatea.com/?p=41640

El 47, de Marcel Barrena

 Està molt bé que es facin pel·lícules així en què es reivindica la lluita obrera i social del nostre país i de l'antifranquisme. Des del començament em ressonen aires d'un Nvecento bertoluccià. 

És una pel·lícula de ficció, no és un documental. Si es té en compte això et pots estalviar algunes crítiques de poca fiabilitat històrica

"El 47" cuenta la historia de un acto de disidencia pacífica y el movimiento vecinal de base que en 1978 transformó Barcelona y cambió la imagen de sus suburbios para siempre. Manolo Vital era un conductor de autobús que se adueñaba del bus de la línea 47 para desmontar una mentira que el Ayuntamiento se empeñaba en repetir: los autobuses no podían subir las cuestas del distrito de Torre Baró. Un acto de rebeldía que demostró ser un catalizador para el cambio, de que las personas se enorgullecen de sus raíces, de una lucha del vecindario, de la clase trabajadora que ayudó a crear la Barcelona moderna de los años 70.

https://www.filmaffinity.com/es/film651337.html

El zoo de vidre, de Tennessee Williams

A mi em va semblar molt passada de moda.

 

La propuesta arranca desde la perspectiva de un ensayo general de la obra donde el director hace las veces de narrador y de actor y así es como se nos introduce en la vida de la familia Wingfield. Una madre que ha sido abandonada por su marido y que se alimenta tanto de la nostalgia como de las expectativas futuras no realistas para sus hijos. Tom, el hijo pequeño, quien trabaja en un almacén por obligación, sobrevive escribiendo poesía y buscando la manera de huir del hogar familiar. Y Laura, recluida y acomplejada, más por una barrera mental que por el impedimento físico que realmente tiene, subsiste a la vida sumergida en un diminuto mundo de figuritas de cristal.

Manifesta 15 a les 3 xemeneies

Bona visita a les Tres xemeneies amb el Jorge i la Sole i la Carme. Les instal·lacions d’art contemporani estan bé, l'espai on estan col·locades és espectacular L’estoneta d’amistat amb ells tres és molt bonica i agradable sota aquell embalum que el final de l’activitat industrial ha convertit en arquitectura desolada a la vora del mar.

4 3 2 1, de Paul Auster

Una experiència lectora sensacional aquest mes que 'he passat amb l'Archie, amb els 4 Archies.  

Potser Auster intenta demostrar que l’essència d'una persona no és allò que li passa sinó el fil que uneix tot allò que li podria passar?

3 de març de 1947: l’Archie Ferguson, fill de l’Stanley i la Rose, neix en un hospital de Nova Jersey. Aquest és l’únic fet immutable en la seva existència. A partir d’aquest moment, s’obren davant seu diversos camins, que el duran a viure quatre vides paral·leles, simultànies i independents; a créixer i experimentar de diferents maneres l’amor, l’amistat, la família, l’art, la política i fins i tot la mort. I a través de les múltiples trames íntimes de cada Ferguson, capítol rere capítol, ens endinsem també en l’ampli fresc d’uns anys convulsos en la història dels Estats Units. https://www.grup62.cat/llibre-4-3-2-1/251420

Filmin agost 2024

Pel·lis:

El meu camí interior de Denis Imbert https://www.filmin.es/pelicula/mi-camino-interior

Hammarsjköld , de Per Fly https://www.filmin.es/pelicula/hammarskjold-lucha-por-la-paz

Suzanne Varadon al MNAC

Gran exposició. Retrats de colors forts i brillants, línies i volums molt intencionats, personatges vius i curiosos. La que és un personatge és ella a més. De model a pintora, primer reconeguda, després oblidada. Tots els papers de l'auca com a dona artista.

https://www.museunacional.cat/ca/suzanne-valadon

A l'artista francesa Suzanne Valadon (1865-1938) la van qualificar de "terrible", quan va ser una dona forta que va triomfar en l'entorn artístic altament competitiu del Montmartre de les primeres dècades del segle XX, com es pot comprovar en la gran exposició que li dedica el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) des d'aquest dijous fins a l'1 de setembre. Valadon va fer callar tots aquells que la veien com una intrusa: va començar com a model d'artistes com Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, de qui va ser parella, i Pierre-Auguste Renoir. Però ben aviat va començar a dibuixar i tot seguit va aprendre a pintar d'una manera absolutament autodidacta. Valadon va aconseguir consagrar-se en vida, fins al punt de guanyar prou diners per comprar-se un castell. I quan va morir el 1938, al seu funeral hi van assistir grans artistes com Pablo Picasso i Georges Braque. https://www.ara.cat/cultura/art/suzanne-valadon-dona-objecte-consagracio-artistica_1_5000459.html

Nostra Senyora del. Nil, de Scholastique Mukasonga

Molt bona introducció al conflicte entre els tutsis i els hutus a Ruanda. Molt ben trobat l'enfocament de les noies autòctones de classe alta en un internat  religiós i com es van manifestant en aquell ambient les tensions que han de dur al ferotge genocidi de  l'any 94. Quina barreja brutal de Mellizas en santa Clara amb la història dramàtica d'aquell moment.

«No hi ha cap institut millor que l’institut Notre-Dame du Nil. Tampoc n’hi ha cap de més alt. Dos mil cinc-cents metres, anuncien orgullosos els professors blancs. Dos mil quatre-cents noranta-tres, els corregeix la germana Lydwine, la professora de geografia.» A Ruanda, al principi dels anys 1970 i sota el govern hutu, una quota limita al deu per cent la proporció de tutsis que pot admetre l’institut Nostra Senyora del Nil. Aquest centre educatiu, aïllat i d’accés difícil, és el que trien les famílies adinerades del país perquè les seves filles, lluny de les temptacions de la capital, es formin com a bones esposes cristianes, preparades per al matrimoni de conveniència que les espera. Durant la interminable estació de les pluges, la lluita d’unes adolescents per l’amistat, el poder i l’acceptació converteix l’institut en un microcosmos que reflecteix la tensió ètnica creixent i el clima de violència que portaran al genocidi dels tutsis el 1994. https://www.editorialminuscula.com/blog/tag/nostra-senyora-del-nil/

La paret, de Marlen Haushofer

El plantejament crida l'atenció tot i que  o sembla molt original. Després es va fent avorrit.

Quina fredor aquesta  noia quan parla del passat. I del futur: no té cap mena d'esperança però no es desespera gens.

Lectura final en diagonal. No passa res (què vols que passi?) és una ficció amb molt poca ficció.

«Novel·la distòpica brutal i absorbent […] és una de les obres més profundament feministes del segle passat.» — Naomi Huffman, The Atlantic

(Home!!!...)

Inexplicablement aïllada per una paret invisible que la separa de la resta del món, que ha quedat petrificat per causes desconegudes, la protagonista es veurà obligada a deixar enrere la seva vida passada i afrontar la supervivència en solitari en una casa d’alta muntanya, només amb la companyia d’alguns animals. L’única alternativa davant la incertesa serà aprofitar tots els recursos al seu abast i adaptar-se als cicles del món natural.https://lafinestralectora.cat/la-paret/

Com un batec en un micròfon

L’invent de l’estructura narrativa té la seva gràcia però com que no passa res d’especial la història decau molt aviat.

Amb el carnet de conduir acabat d’estrenar, la Gabriela puja a passar l’estiu al poble de l’avi, on guanyarà el primer sou fent la substitució de la bibliotecària durant les vacances. És el dia de Sant Joan, i al cap li reverberen en sentits oposats l’espessor d’una ressaca i la lleugeresa de saber que, tard o d’hora, les amigues li perdonaran que ahir desaparegués amb la cita d’una d’elles. Tampoc n’hi va haver per tant, es diu. Un cop instal·lada, surt disparada a banyar-se al llac de sempre.

Alhora, el Quim escolta amb sordina les indicacions del propietari de la casa que ha llogat amb uns amics per passar un parell de mesos de teletreball i descans. Irritable, se li ha ficat, entre orella i orella, l’eco persistent d’una revetlla que preferiria oblidar. Com una cançó enganxosa. Un cop instal·lat, surt a cremar excessos amb la dosi d’exercici de rigor, però a la bicicleta que ha trobat pel mas se li trenca la cadena i canvia el pedaleig per unes braçades en un llac que hi ha a la vora. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/com-un-batec-en-un-microfon/9788433922939/LA_117

https://elpais.com/quadern/literatura/2024-05-22/un-estrany-i-la-neta-del-senyor-maurici-el-melodrama-sense-tecniques-melodramatiques-de-clara-queralto.html