Amb Mentre agonitzo descobreixo (tinc llacunes literàries absolutament inperdonables) Faulkner. I és tot un sotrac! La novel·la comença, com moltes, desenfocada i es va enfocant a poc a poc. De fet potser no s'acaba d'enfocar mai. Lentament es va construint l’ambient: pluja, mort, estultícia, incomprensió, egoismes, absurds...
Pronoms sense referents, subjectes misteriosos. El temps verbal incoherent… (una mica Joyce; no tan opac, però).
Em fa gràcia saber que era el rival literari de Hemingway después que els contes d’aquest que he llegiut fa poc em van deixar sorprès per la seva falta de substància. Faulkner em deixa clavat a la butaca mentre que Hemingway em deixa cara de tonto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada