dijous, 10 de juliol del 2008


i al tren de Sarrià, davant meu, una joveneta (de bon veure; vestidet curt de tirants apropiat per a la calor barcelonina) treu de la bossa... Miquel Strogoff Ed. Bruguera 1966 (com a mínim!) la mateixa versió mítica de la meva infància. Dubto si és estrangera però la versió és en català... treu un llapis i subratlla paraules...

baixo a la parada següent; ha estat vist i no vist però en quedo enamorat per tot el dia.

Arribo a casa els pares i m'enfilo a buscar el meu Miquel Strogoff de quan jo volia de gran ser maquinista de tren i potser conduir el transiberià! El trobo i el segresto.

2 comentaris:

Nafta ha dit...

ohhhh Martí!, quina enveja! no de la teva retrobada amb el Miquel Strogoff, sinó de trobar-te una noia, potser una dona, d'aquestes que t'imagines una vida amb ella o, en el pitjors dels cassos, una vida d'ella. Visca les grans ciutats i la seva meravellosa quotidianitat!

Anònim ha dit...

El transiberià para al mig de la gran estepa nevada, sense cap estació. Negra nit. Silenci als camarots, tothom dorm. L'endemà el tren continua el seu viatge. Ningú no sabrà mai que el maquinista va parar el tren per passar la nit al compartiment de vellut vermell.