Ritournelle de la faim

M'agrada aquest le Clézio: anys 30s i 40s a França, anys previs a la segona Guerra mundial, i anys propis de la Guerra, Ethel, una noia a qui toca fer-se gran d'hora viu l'enfonsament de la seva família. Primer, la relació amb Xènia, l'amiga russa, després la vivència de la gana a Niça... Le Clézio torna a parlar d'ell mateix i de la seva família (els immigrants de l'illa Maurici, els pisos freds de Niça...); ¿no són majoria els autors que han escrit les seves grans obres parlant en el fons d'ells mateixos o de les seves famílies?
llegir en francès, ja ho he dit algun cop, és per mi una petita satisfacció afegida que compensa les algunes paraules que no entenc.

Una crítica que el deixa molt bé al bloc literari El fil d'Ariadna

Falconer

John Cheever i els seus relats són una assignatura pendent. De moment aquesta novel·la en què un pres explica amb cruesa la seva situació vital i penintenciària té els seus punts d'interès.

Text de contraportada:

Falconer és el nom d’un centre penitenciari federal, una presó de mala mort on es barregen delinqüents de tota condició. Ezekiel Farragut (reclús núm. 734-508-32 amb una condemna de deu anys a l’esquena) és el personatge que ens guia per aquest particular infern presidiari. Addicte a l’heroïna, i des que ingressa a Falconer també a la metadona, Farragut és un professor turmentat que compleix sentència per haver assassinat el seu germà. John Cheever ens introdueix tant a la institució penitenciària com al cor mateix d’Ezekiel Farragut, un cau de dimonis familiars tan asfixiant com la presó d’on malda per fugir. Tal com va escriure Saul Bellow en llegir Falconer, «Cheever és esplèndid. És brusc, és elegant, és pur. També és indispensable, si vols saber de debò què està passant a l’ànima humana als Estats Units».

Joan Triadú

per Sant Jordi la Marta em regala les memòries d'en Triadú, un personatge pel qual no tinc una especial simpatia però que ,és clar, ve d'un món que m'és pròxim i per tant que omple les seves pàgines de fets que m'interessen: no podria ser d'altra manera quan parla de la pedagogia dels anys 60, de literatura catalana i de crítica literària, de política i de la història recent del país, del CIC i fins i tot del Virtèlia, ...i del Collsacabra i Cantonigros és clar! Memòries calidoscòpiques que fugin del fil cronològic, de vegades em cauen una mica de les mans quan els personatges s'enfilen en una corrua una mica monòtona !
I he trobat aquest vídeo molt ben fet

SENSE COMENTARIS

Cataluña- Espanya

A mi, què voleu que us digui no em fa gaire ni fred ni calor: trobo que no aporta gaire als qui més o menys hem anat seguint les declaracions dels uns i dels altres sobre el finançament, les infraestructures, la llengua, la immersió lingüística o el dret a decidir... Potser a les espanyes fa més falta i té més sentit una pel·lícula com aquesta, si és que algú la hi va a a veure, que ho dubto perquè em temo que des d'allà els catalans no som en el fons gaire interessants i no hi ha gaires ganes d'entendre'ns. (Què opinarà d'això l'amic Simón?) Tinc la sensació que la pelota vasca aportava més elements per a la reflexió o potser només és perquè també era més útil a les espanyes i en aquest cas les espanyes érem nosaltres

la web oficial

Gran Torino

A mi m'agrada. Bo, el personatge que fa Clint Eastwood i interessant la relació que estableix amb la família xinesa veïna. Potser una mica massa ràpida l'evolució des de la seva posició xenòfoba i antipàtica cap a al final potser una mica massa melós. Però en el cinema és difícil mantenir "tempos" reposats els canvis lents són difícils de reflectir. En això la literatura juga amb avantatge

Bartra i Maragall

Des de la finestreta del Rodalies que em du i em torna cada dia a i de Mataró busco sovint metàfores per descriure el color i la textura del mar tan pròxim i tan variable. Bartra ho fa tan fàcil:
"el vent llaura la mar amb arada invisible
en el dia tranquil"
Maragall, el poeta és clar, també resol amb genialitat el color d'aquest meu mar després de les rierades
"I ha aparegut el mar, que la rojor
de les rieres en tacava la blavor
(...)
Pobra mar blava!)"