M'agrada aquest le Clézio: anys 30s i 40s a França, anys previs a la segona Guerra mundial, i anys propis de la Guerra, Ethel, una noia a qui toca fer-se gran d'hora viu l'enfonsament de la seva família. Primer, la relació amb Xènia, l'amiga russa, després la vivència de la gana a Niça... Le Clézio torna a parlar d'ell mateix i de la seva família (els immigrants de l'illa Maurici, els pisos freds de Niça...); ¿no són majoria els autors que han escrit les seves grans obres parlant en el fons d'ells mateixos o de les seves famílies?
llegir en francès, ja ho he dit algun cop, és per mi una petita satisfacció afegida que compensa les algunes paraules que no entenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada